lunes, 30 de diciembre de 2013

La vida a Les Bernous VI

La setmana anterior la pluja va fer desaparèixer la neu en dos dies, i seguia plovent. No era una pluja forta, pero era persistent, potser donava uns vint minuts de repos, que el sol aprofitava per filtar-se entre els nuvols i recordar a tothom que seguia alla, darrere d'aquella cortina densa de nuvols, aigua i vent.
A l'aigua que queia del cel se l'hi havia de sumar la de la neu fosa, i la cabana on menjaven i s'estaven la major part del temps tenia una paret empotrada en la pendent de la muntanya, i començava a suar (i no precisament de calor) aigua per diversos llocs. Ni l'Steve ni la Cintia havien vist mai res de semblant, i la zona estava en alerta taronja per risc d'inundacions, aixi doncs, el bus que pujava a recollir els nens per dur-los a l'escola no circulava.

Pero la pluja no era motiu per deixar de treballar, ni molt menys, van aprofitar per realitzar feines a l'interior de la casa gran, encara quedaven uns quants detalls per acabar la cuina, algunes rajoles a la paret, un armari al sota escala, les juntes d'entre les rajoles...

El dijous semblava haver-se convertit en el dia del pa, va nevar de valent mentre en Peter feia foc al petit forn on courien el pa mentre la cintia el feia. Feien servir el llevat mare, barrejant simplement farina, aigua i sal feien el pa, d'aquella massa en separaven una mica i la guardaven a la nevera per frenar la fermentacio, quan volien fer pa la treien un o dos dies abans i la deixaven creixer, afegint si ho creien convenient una mica més de farina i aigua, tot depenia de la temperatura ambient. Allo serviria de llevat que faria créixer la massa del pa quan el féssin. Era menys potent que el llevat fresc o en pols que un pot comprar, pero molts el consideren millor per a la digestio. Algun d'aquells dies seria en Peter que faria el pa a la seva manera.


El fred apretava aquells dies i a la caravana, mal aïllada, tot ique no hi plovia, hi feia massa fred i el calefactor que tenia no era suficient, aixi que en Peter es va traslladar a la cabana on hi havia una bona estufa, s'hauria de llevar més d'hora, doncs allà esmorzaven els nens abans d'anar a l'escola (si el temps ho permetia), pero no li importava. Millor. Qui ho hagues dit feia uns mesos que pensaria aixi!


La cuina avançava i ja estaven posant la junta blanca entre les rajoles, era una espècie de guix, pero més fi. S'ha d'aplicar la pasta entre les rajoles, al cap de poc, quan s'ha endurit una mica s'hi passa una esponja molla per pulir-ho i el resultat és magnific! Pero l'accio de remullar l'esponja i netejar-la dins la galleda acaba enterbolint l'aigua, on hi suren molts petits grans d'aquell guix, i una vegada i una altra remullar i netejar i escorrer l'esponja li va deixar a en Peter les mans arrugades i blanques, i un cop seques, se li ressecaven encara més, i no hi havia manera de treure's el blanc de la pell, ni netejant, ni fregant fort, ni dutxant-se. Quan van haver acabat la cuina, tenia les mans tant resseques que li van saltar trossos de pell en algun dit i va acabar amb ferides als dits. Va provar d'aplicar-se oli d'oliva per mirar d'hidratar-se la pell, i va funcionar bastant bé. Oli en un llum que en diuen. Be, a les mans.


Aquell dissabte va arribar la Cris, i just després va nevar com mai havia vist, durant el sopar, amb tota la familia, van riure molt amb les tonteries d'en Peter, ensenyant als nens, i a tots en realitat, a posar els llavis com la Carmen de Mairena. El diumenge no va nevar pas, pero el temps no va ajudar a fondre la neu, de fet, no es fondria completament fins dues setmanes més tard, pero mentrestant l'alcalde semblava massa ocupat per enviar una maquina llevaneus, el 4x4, amb cadenes i tot, s'havia encallat en una muntanya de neu provocada pel vent, i el dilluns els nens no van poder anar a l'escola. Per sort, a la tarda ja va venir la maquina, que era propietat d'un vei del poble a qui ells mateixos havien hagut de trucar, i el dimarts els nens ja van poder anar a l'escola i, com cada dimarts, en Peter va poder anar a escalar.
Aquell dimarts a la tarda, de cami a Rennes les Bains, curiosament, va trobar-se per la carretera la noia que l'havia ajudat el dia que va arribar a Sougraigne, fent autoestop. Evidentment la va recollir i la va portar fins a Couiza, i aixi li va tornar el favor. Tot quadrava, com sempre des que havia començat a viatjar. Res passa per què si.

L'endemà matarien dos xais, un l'Steven i un ell. Un xai no era un àanec, i de fet, tampoc havia matat l'ànec. Podria? Tenia ganes de descobrir-ho.

sábado, 28 de diciembre de 2013

La vida a Les Bernous V

El dimarts, el dimecres i el dijous d'aquella setmana, mati i tarda, excepte la del dimarts que feia de mainadera-escaladora recollint els nens a l'escola, portant a l'Ernest a classes de mandolina i després anant a escalar tots, van estar posant parquet, amb l'Steve, a la sala d'estar de la casa gran.
La veritat és que s'ho passava bé fent-ho, l'Steve el va haver de corregir en mil coses abans no va aconseguir fer-ho bé i atrapar el seu ritme, i no era fàcil explicar-li les coses, perquè encara entenia poc el francès. Havia estat aquelles dues primeres setmanes estudiant com podia, llegint en francès i preguntant, pero la comunicacio havia estat en anglès principalment, i els seus progréssos eren lents. Precisament, va anar-li molt bé per millorar que l'Steve li parlés tant sols en francès.
Estava mig llampat. Preferia crits de joia i renecs sense motiu aparent i feia de cada petit bon resultat un triomf sense precedents, cosa que en Peter agraïa, era realment encoratjador.
Quan van haver acabat, van assentar-se davant la llar de foc i van brindar amb una merescuda cervesa acompanyats de la resta de la familia.

Aquell dissabte la Cristine va marxar a preparar coses pel mercat de Nadal, compartien parada amb un amic seu venent figuretes de Nadal fetes amb merdes de vaca seques, feien molt bon efecte i gens de pudor. Tot un art per descobrir, pero que no tenia ganes d'aprendre. La Cris s'estaria tota la setmana fora, cosa que volia dir que en Pete treballaria només amb l'Steve i, per tant, aprendria francès a tot drap. La cintia parlava molt bé l'anglès, i fins i tot una mica d'espanyol i sovint li treia les castanyes del foc a en Pete quan no hi havia manera d'entendre's amb l'Steve, i també van compartir converses molt interessants. Era una sort tenir-la allà.

El diumenge, sota la pluja, amb l'Steve i en Michael van podar unes groselles, de les branques podades van arrencar el lloc per on s'intuïa el rebrot, permetent d'aquesta manera que per allà féssin noves arrels, després van enterrar-les de nou tant endins de la terra enriquida amb fems com van poder, i les van abrigar, tot seguit, amb palla. Tres mesos després l'Steph les cobriria completament amb terra i un any després tindria un arbust nou de cada una de les branques podades. Veure per creure. En Peter ja s'ho creia.

lunes, 23 de diciembre de 2013

La vida a Les Bernous IV

Aprofitant aquell dia fantàstic, aquell ull de l'huracà, van estar fent feines a l'hort gros. Tenien dos horts, un rebia més llum que l'altre, i va ser en aquell que van centrar els seus esforços aquell dia. Tothom ajudava, l'hort bullia activitat, vida i alegria. Van estar arrencant pastanagues, unes pastanagues de pell vermella, algunes tant grosses que semblaven haver patit els efectes d'una radiacio, ells asseguraven que no, i que a més a més eren llavors biologiques i s'havien conreat també d'aquesta manera.
En acabat van escampar una mica de fems sobre la terra, no gaires, en algunes zones van cobrir-ho amb cartro, d'altres amb palla, i d'altres amb les dues coses, cartro i després palla. Després hi posaven uns quants fems més a sobre, aquests servien, a més a més d'enriquir la terra' per evitar que el vent s'emportés la palla o el cartro.

L'objectiu de tot allo era imitar el sol del bosc, seguint un dels principis bàsics de la permacultura, que és el d'imitar la naturalesa; escampant pocs fems, i no molts, imitaven els animals del bosc, que caguen aqui i allà, amb la palla imitaven la fullaraca dels arbres, podrien posar fulles dels arbres, és clar, o pinassa, o directament la rica terra del sotabosc, l'efecte seria segurament encara millor, pero era més senzill i talment efectiu posar palla. A més, protegien la terra de fortes glaçades, aixi es permetia la vida sota terra d'insectes i cucs, que foradaven la terra i hi defecaven també. Llaurar i adobar la terra des del sofà de casa. (Per cert, sabeu que sofà en francès es pot dir canapé? em va fer molta gràcia quan ho vaig descobrir)
Amb el cartro imitaven els follets del bosc, que escampen trossos de cartro per tot arreu per enriquir la terra, no ho sabieu? Doncs si.
Els efectes de la palla, el cartro, o el cartro i la palla eren diferents i aixi aconseguien diferents tipus de terra per anar provant quins eren els conreus més efectius en cada tipus de terra.
A més a més, la palla servia per ofegar les males herbes, que morien, es podrien i nodrien també la terra. Per aixo en posaven també al voltant dels troncs dels arbres i arbustos i de les hortalisses que encara no havien collit.

Era bo aprendre també certes coses de l'hort.

Després d'aquell dia va nevar. L'ull de l'huracà havia passat.

sábado, 14 de diciembre de 2013

La vida a Les Bernous (III) o com matar un ànec

Va ser l'Steve qui va atrapar l'ànec, no li va costar gaire, les aus de corral solen ser fàcils d'agafar, doncs estan acostumades al contacte humà.
La destral estava afiladissima, i l'Steve va posar l'ànec davant d'un tronc que seria el suport per tallar-li el cap, i el sostenia fermament agafat amb les dues mans impedint que pugués moure les ales.
En Michael mirava amb una barreja de curiositat, pena i ànsia mentre l'Steve bromejava per calmar tensions, en Pete tenia la destral a la mà, segur. L'Steve va demanar-li a en Mike que anés a buscar alguna cosa per lligar-li les ales a l'ànec, ja que costava molt subjectar les dues ales i el cap sobre el tronc sense que fos perillos per ell que en Pete li tallés alguna mà.

Durant aquells instants l'ànec es va relaxar, va parar de moure les ales i esperava, pacient, la seva hora. L'Steve va demanar-li la destral a en Pete i, com qui accepta la seva culpa i s'entrega, l'animal va estirar el coll sobre el tronc, deixant-lo perfectament colocat per a què se li tallés. L'Steve no va dubtar i va aprofitar la oportunitat, potser per evitar-li la visio al petit Mike, Txac! i el cap va saltar deixant anar un crit i movent el bec. Les ales i les potes van començar a moure's desesperadament mentre l'Steve intentava subjectar-lo per evitar, sense aconseguir-ho, que els dos acabéssin esquitxats de l'abundant sang que rajava del coll de l'animal.

Just llavors en Michael va arribar amb un cordill a la mà, que va deixar caure esglaiat i va dir alguna cosa que en Peter no va entendre. Llavors l'Steve va deixar anar l'animal, renunciant a intentar subjectar-lo prou fort per a què no es mogués. Amb les ales i les potes encara movent-se frenèticament va aconseguir marxar, describint un semicercle erràtic, uns deu metres més enllà. Ja havia perdut molta sang i havia passat relativament bastanta estona (almenys en aquell context) des de que havia perdut el cap, i va anar a parar a sota un arbre entre espasmes cada cop més intermitents.

Els ànecs volen alt quan emigren i per protegir-se del fred que hi fa, van equipats amb moltes més plumes
que les gallines, per aixo van estar-se ben bé una hora entre la Cristine, l'Steve i en Peter desplomant-lo. Després li van tallar les potes, buscant primer els tendons que impedien posar-les en la posicio correcta per tallar entre els dos ossos, i després les puntes de les ales que no es menjarien i li van donar a la Pepette, la gossa, que va anar a gaudir-les tranquilament en un raco. Tot seguit l'Steve li va obrir un forat sota el ventre per treure'li els organs, guardant els ronyons, el fetge i l'estomac, que té una carn molt dura per poder triturar el gra que menja a base de fortes pressions musculars.

A la tarda, mentre la carn de l'ànec reposava, i aixi estaria uns dies, l'Steve i en Pete van anar al bosc a buscar bolets. Un altre cistell de llengues bou, evidentment, i ni rastre de trompetes de la mort (que aguéssin sigut molt adients aquell dia) ni ceps. Tornant a casa va ensenyar-li els arbres fruiters, i la tècnica que feia servir per fer créixer els arbres més forts. Consistia en tallar el tronc d'un pomer salvatge, i enganxar-li amb precinte les branques podades d'un pomer domèstic, al cap d'un temps les branques s'havien fixat naturalment al tronc i es podia treure el precinte, l'arbre que en sortia llavors era molt més fort i donava més bons fruits.

Després van anar al camp de patates on hi havia la Cristine, sota la pluja, amb aquell fred que fotia, collint patates mentre tararejava alguna canço, de bon humor, ignorant la pluja i el fred. Admirable, en Pete, que estava calat fins al moll i amb el fred posat sota la pell no podia fer més que meravellar-se davant d'aquella actitud.

L'endemà, dilluns, o lundi, com n'hi diuen en francès, va llevar-se un dia totalment diferent, ni un nuvol. Sol per tothom.

martes, 10 de diciembre de 2013

La vida a Les Bernous (II)

L'Steve tornava a marxar tota la setmana a treballar a fora, i aquella setmana estaria carregada de coses.

Quan un posa rajoles en una paret ha de fer forats per fer-hi passar els interruptors i els endolls, pero si no els fas a la mida exacta, la lies. I aixo és el que li va passar a en Pete. Es va passar tot el dilluns i mig dimarts treient rajoles mal tallades i treient la pasta amb la que es fixen a la paret, que un cop seca costa molt de treure i, si a més a més no has pressionat prou les rajoles quan la pasta és humida, cauen amb facilitat un cop seca. Bravo Pete, una feina excelent! Es maleïa a si mateix i volia castigar-se passant-se tot el dimarts a la tarda arreglant el nyap que havia fet, pero estava mentalment bloquejat i no parava de tirar rajoles a terra sense voler.
Els nens solien anar els dimarts a la tardaa classes d'escalada a Quillan, i la Cristine va suggerir-li que li aniria bé desconnectar, i no va rebutjar l'oferiment.

El boulder era en una petita nau industrial i oferia vint cares plenes de diferents vies de diverses dificultats per escalar, a més a més d'una prima i curta corda lligada entre dues columnes on podia practicar una mica d'slackline. I per ell, que tant sols estaria per allà unes setmanes, era gratis!

A escalar també hi anava un amic de l'Ernest, que es quedaria tota la setmana amb ells, es deia Paul i parlava perfectament l'anglès, doncs la seva familia era anglesa, i li va resultar de gran ajuda per comunicar-se amb els petits, fent d'interpret improvitzat.

quan trobi el cable per passar fotos de la camera
a l'ordinador posaré la foto de la sessio de màgia
El dimecres van començar a enguixar la cuina. Al principi, com tot, no se'n sortia massa bé, pero va anar agafant-li el truquillo i fins i tot el gust. Com que enguixar és una feina que s'ha de fer depressa, doncs el guix s'asseca ràpid, l'endemà ja havien acabat l'unic sac que tenien de guix, i tant sols els hi mancava un petit tros de paret per cobrir. Al vespre, amb els nens, i gràcies a l'ajuda d'en Paul traduint-lo, va fer uns quants jocs de màgia per entretenir-los mentre la mare s'ocupava de diverses tasques de la casa, i se'ls va ficar a tots a la butxaca fàcilment.

Aquella setmana la llum va marxar en més d'una ocasio degut al mal temps que continuava dia si dia també, i en Charles, un vei gay de 49 anys, ex-dietista i carregat de manies i supersticions va menjar amb ells alguns àpats, ja que a casa seva la calefaccio funcionava amb electricitat i feia massa fred, i de passada va aprofitar per demanar-li a en Pete, qui sap si amb segones intencions, si el podia ajudar a enrajolar el terra d'una sala de casa seva quan estigués a punt. No va dir que no, ja que podia ser que li pagués per la feina. La d'enrajolar. Si li proposava alguna altra "feina" pensava rebutjar l'oferta, per més que li pagués. Aquella situacio divertia enormement a la Cristine.


Pràcticament cada dia, desde que havia començat el viatge somiava que era de nou a Mieres, només durant els seus dies lliures, normalment els caps de setmana, i després havia de tornar a on fos que fos, La Coume o Les Bernous, pero sempre sortia algun imprevist o algun impediment que l'endarreria o no podia tornar. Ho passava fatal. Els somnis eren d'una realitat excepcional i fins i tot somiava que es deia a si mateix que el que estava passant no era un somni. I només quan realment es despertava (cosa que a vegades costava de saber quan era, ja que a vegades es despertava dins d'un somni venint d'un altre somni (algu ha vist origen?)) s'adonava, alleujat, que seguia on s'havia adormit. Pero per sort, aquella setmana no van turmetar-lo aquells somnis i es va dir que allo era bo, una evolucio, i que el seu cos i el seu subconscient començaven a assimilar que era lluny de casa i que tant sols era el principi, encara seria més lluny. Tot i que aquells somnis no l'abandonarien completament tant facilment.


El cap de setmana va tornar tota la familia i fins i tot se'ls va unir la Cinthya, la mare de la Cristine, que estaria unes setmanes amb ells ajudant-los, sobretot, a cuinar els àpats, uns menjars suculents que disfrutaria com un nen amb un caramel.
L'Steve va dir-li que el diumenge matarien un ànec, i podria ser en Peter qui li tallés el cap amb la destral si ho volia. No volia quedar com un finolis, i va dir que si.

viernes, 29 de noviembre de 2013

La vida a Les Bernous (I)

En Peter no sabia si la seva cara era d'espant, de por, de respecte, de curiositat o una barreja de tot allo, pero tot i aixi va somriure, sabia que l'Steve no parlava gaire anglès i si era amb ell amb qui havia de treballar la comunicacio era encara una incognita. El que tenia clar era que aprendria francès més depressa.

L'Steve va somriure mostrant una dentadura blanca, de somriure agradable i juganer i li va allargar la mà, grossa i forta, sàbia, marcada d'experiència i de treball, com les de la Cristine.

- Bonjour! - va dir amb un to de veu fort, segur i alegre.
- Bonjour! Peter! - va respondre ell més tranquil gràcies al somriure radiant, càlid i de bon humor de l'Steve.
- Steve. - Va respondre mentre l'escrutava amb la mirada.

Inevitablement, els humans jutgem. Es un sistema de defensa efectiu. Jutjar sense conèixer algu no és dolent. Uns més que d'altres tenen desenvolupada la capacitat de saber com és algu a primer cop d'ull, per la fisiognomia de la cara, el llenguatge corporal, la manera de vestir, la manera de mirar, de parlar... Per aixo, en el primer contacte amb algu el què dius no és ni la meitat d'important que el com ho dius. Evidentment, ser qui ets no podràs evitar-ho i aixo és el que determinarà principalment el com dius les coses. Saps qui ets? Saps qui vols ser?
Sentenciar algu en un primer judici, aixo si que és dolent. A vegades cal temps per conèixer les persones, i no tothom és qui sembla.

Malgrat el que poguéssin pensar l'un de l'altre després dels seus primers judicis, seria el dia a dia i de mica en mica com s'anirien coneixent.

El petit Michael ja dormia, el coneixeria l'endemà.
Van sopar tots junts. Un sopar totalment diferent dels que havien tingut aquella setmana; ple de rialles d'uns i altres, amb les veus fines de les noies, la greu i escandalosa de l'Steve, la dolça i tranquila de la Cristine i la nerviosa i plena de preguntes de l'Ernest.

Potser era perquè feia dies que no es veien tots, pero no, era més que aixo. Aquella familia era forta. Estaven units. Eren molts i ben avinguts. Potser ho havia fet el treballar colze a colze en la casa que viurien i en la resta de petites edificacions provisionals, el compartir espais petits... qui sap. Pero en Peter es negava a atribuir-ho als "poders" de la muntanya. Era fruit d'esforços dels pares, de treball i de diàleg, d'amor; quina sort per aquells nens créixer en aquella familia! Quina sort per en Peter poder-hi conviure un temps i aprendre'n!


L'endemà va apareixer el petit Mike mentre llegia un comic en francès intentant entendre alguna cosa i aprendre una mica. Es van mirar. El nen no amagava la seva curiositat i l'escrutava amb ànsies de respostes. En Pete va decidir que li donaria quan les hi demanés.

- Allo! - va dir tant sols amb un somriure.
- Allo! - va respondre ell educat i timid, i se'n va anar corrents als braços de la seva germana gran.

A la tarda, sota una fina pluja, van anar a buscar bolets al bosc de castanyers, l'Steve, en Peter, la Caterine, l'Ernest i en Michael. Llengues de bou per donar i per vendre. Era el bosc de les llengues de bou, ja ho descobriria. L'Steve va explicar-li que les llengues de bou sovint solien dibuixar un gran cercle al bosc. I no va trigar gaire en comprovar-ho. Magnific! Li semblava senzillament magnific. Aquell ordre aparentment involuntari i semblanment caotic de la natura el fascinava.

Van tornar amb dos cistells plens de bolets quan començava a fosquejar, deixant darrere les seves esquenes una posta de sol a l'horitzo i una llum espectacular, i xop, amb els texans enganxats a les cuixes i les sabates xapotejant a cada passa.

La setmana següent era proxima, començaria a treballar amb l'Steve. La Cristine cada dos per tres li explicava coses que l'Steve li havia ensenyat i es moria de ganes de començar a treballar amb ell, aprendre més coses encara.
Pero encara l'esperava una mala noticia abans d'anar a dormir.

domingo, 17 de noviembre de 2013

Les Bernous

Les Bernous és una muntanya d'uns 900m d'alçada, suau, moldejada pel vent. A sobre hi reposen quatre o cinc cases. La majoria a mig construir. Es troba pocs quilometres al nord de la famosa Bugarach, i des de Les Bernous se'n gaudeix d'una vista excepcional, amb els pirineus de fons, el Canigo es pot veure a l'esquerra de Bugarach i la resta a la seva dreta.
Bugarach. Des d'una perspectiva semblant a la que es veu des de les Bernous
Els dies clars, dominats pel sol, les vistes glacen la sang. Bé, segurament és l'omnipresent vent el que glaça la sang, pero les vistes no deixen de ser espectaculars. Se li posava la pell de gallina alguns capvespres, amb aquella llum ataronjada tenyint els nuvols distants que cobrien els cims dels pirineus, deixant caure, potser, les primeres nevades, i Bugarach allà davant, imponent i impertorbable, dominant la regio, dotant-la de serenitat, cobrint-la amb la seva energia vigoritzadora.

La primera setmana estaria amb la Cristine i la Caterine, la seva filla gran, de setze anys, l'Steve, el seu marit, la Monica, de catorze anys, l'Ernest de deu anys i en Michael de cinc anys, eren de vacances al nord del pais, arribarien el divendres al vespre, després de vuit llargues hores de trajecte.

El primer dia a les Bernous va llevar-se ennuvolat, aixi que no va poder veure res de tot allo.
La Cristine l'esperava a la cabana que feien servir de cuina, menjador i sala d'estar, i on tenien, a més, un raco amb espai per a dormir-hi dues persones. No ens enganyem, malgrat els multiples usos, l'espai era reduït, i va imaginar-se que quan hi fossin tots estarien ben apretats, havia de ser una familia ben avinguda per nassos.
Van esmorzar i van posar-se a treballar a la cuina de la casa grossa posant rajoles a la paret, no ho havia fet mai pero, com moltes altres coses en aquell viatge, ho aprendria i miraria de fer-ho tant bé com pogués per pagar-se el menjar i el llit. A mig mati, va sorprendre'l el sol a través de les finestres de la cuina, i va quedar bocabadat amb la imatge que us he descrit a dalt. Sensacional. Quina alegria ser alla i poder gaudir-ne cada dia!

Van passar tota aquella primera setmana fent aquella feina. Treballava més hores de les que li demanaven, pero no li feia res, al contrari, aprenia, i no volia deixar passar aquella oportunitat. I a més a més aprofitaven per parlar, practicar l'anglès, una mica de francès i espanyol i coneixer-se mica en mica.

El dimecres d'aquella setmana van anar a Limoux, a uns encants a comprar roba per la Caterine i en tornant van parar a banyar-se a les termes publiques de Rennes les Bains. No ens fem il.lusions, era un rectangle de 2.5m per 1m i dos pams de profunditat, pero s'estava magnificament dins l'aigua, i al costat corria el riu on podies capbussar-te en l'aigua glaçada per tornar a gaudir, encara més, de l'aigua calenta.

El divendres al vespre, mentre conversava amb la Cristine i la Caterine, va entrar corrent un nen ros, de cara serena, somriure ample i mirada curiosa que va quedar-se parat, mirant-se'l interrogativament.

- Allo! - féu ell - Je m'appelle Peter, comme tu t'appelle? - va dir en un francès que devia sonar fatal pero que el noi va entendre, i li va oferir la mà amb un somriure.

- Ernest - va dir el nen sense saber què més afegir mentre li donava la mà dubtos, com si en donar-li en Peter li hagués de tallar. I se'n va anar a abraçar a la seva germana que es mirava l'escena divertida.

Pocs instants després va presentar-se a la Monica, una noia alta per la seva edat que podria semblar una dona adulta si no la delatés la seva cara d'adolescent amb les faccions encara per formar i la mirada innocent de la juventut. Van abraçar-se i saludar-se efusivament amb la seva germana i amb la seva mare.

No va trigar a tapar la porta la silueta d'un home corpulent, alt, de cabells grisos, llargs fins a sota les orelles, densos i despentinats. Va entrar i es va mirar a en Peter serios.
La pell era morena, les faccions marcades, masculines, quasi salvatges, el nas era gros, prominent, lluïa una arrecada a l'orella esquerra. Impressionava.



domingo, 3 de noviembre de 2013

De nou a la carretera II

...ve de l'anterior

Abans de que pogués omplir la cantimplora va sentir que s'acostava un cotxe i quasi va saltar al mig de la carretera per fer parar el cotxe, aquell cop si que es va parar. Era una noia espanyola amb uns ulls d'un blau verdos magnific, que feia la verema per aquella zona, tenia instal.lat un matalàs a la part del darrere de la vella berlingo que conduia, va explicar-li que ja feia tres anys que venia per alla a fer la verema, i començava a coneixer la zona i l'idioma. Va deixar-lo a la carretera que el portaria a Bugarach, creient que en ser un lloc turistic passarien bastants cotxes i per aquell cami arribaria molt més directament al seu desti. Pero portava mitja hora parat i dels tres cotxes que havien passat cap va decidir recollir-lo.
Aixi que va reconsultar el mapa i va decidir canviar d'estratègia; va adonar-se, també, que el que havia considerat una autovia no era més que una carretera comarcal, i que més que dificil, era el tipus de carretera ideal per fer autoestop. Es va fotre un clatellot a si mateix i va encaminar-se a la sortida de la ciutat per on passava aquella carretera.

Mentre caminava, ensenyava el cartell que s'havia fet on posava "Caudiès", no li cabia Caudiès de Fenouillet, pero va suposar que, de la mateixa manera que els gironins acostumen a dir Santa Coloma enlloc de Santa Coloma de Farners, la gent que passés per allà entendria on es dirigia. De cop, va sentir una veu que cridava Caudiès! Caudiès! i va fixar-se en una noia rossa d'ulls clars que s'acostava per la vorera fent-li senyals. Va dir-li que havien vist el seu cartell i s'havien parat una mica més avall per a què pogués pujar al cotxe amb ella i el seu home.

El van deixar a l'entrada de Caudiès després d'una conversa que es va centrar, sobretot, en la pobresa dels espanyols davant la riquesa dels anglesos i les seves preferències per uns i altres, o més aviat, pels diners d'uns i altres. Des d'alli va caminar fins a la sortida direccio Quillan, i de seguida una dona que no parlava gens d'anglès va recollir-lo per deixar-lo a Quillan i regalar-li, abans de marxar, tres pomes. VA guardar-se-les per més tard, doncs ja era avançada la tarda i havia de contemplar la possibilitat de no dormir sota cobert ni menjar decentment abans de que acabés el dia. Un cop fosc, les possibilitats de que algu s'aturés es reduirien a menys de la meitat. Des de St. Paul les coses li havien anat bé, pero es podia esperar qualsevol cosa.

A la sortida de Quillan un home que parlava prou bé el català va parar-se per deixar-lo a la sortida de Couiza direccio Rennes les Bains on, de seguida, una noia molt eixerida que vivia a Sougraigne i que es defensava molt bé amb l'espanyol, va portar-lo fins a Rennes on havia quedat amb uns amics. Va explicar-li que en aquell poble hi havia un lloc amb una font d'aigues termals publica, que un s'hi podia banyar lliurement. Va dir-se que ja tindria temps i va seguir el cami direccio Sougraigne. Va caminar, sense buscar cap cartell, perque no podia perdre temps, ja havien tocat les cinc de la tarda i la llum anava marxant a poc a poc i creia que, en aquella zona, nomes amb la d'autoestop en tindria prou per a que un cotxe es parés.

I efectivament, l'Andrew, un anglès a qui no li funcionava la porta de l'acompanyant i que en realitat no es dirigia a Sougraigne, va portar-lo fins allà. Va comentar-li que Les Bernous, el seu desti, era a uns tretze quilometres del poble i que anar-hi a peu a aquelles hores era una bojeria. Existia un cami a traves del bosc i pujant la muntanya, pero li portaria ben bé una hora i pico arribar-hi i va comentar-li que, si tenia un telefon de contacte, era molt millor que truqués.
Tenia un telefon de contacte d'uns amics de la Cristine, pero no tenia cap targeta per poder trucar des de la cabina telefonica del poble, i l'Andrew va dir-li que podria fer la trucada des del seu mobil, pero hauria de ser rapid perquè no tenia gaire saldo. Aixi que va demanar-li que parlés ell, ja que s'entendrien mes rapid, nomes li calia dir-li que era en Peter, el helper de la Cristine i que esperaria a la plaça de la font a que vingues algu.

Despres de penjar l'Andrew va dir-li que en mitja hora algu apareixeria per recollir-lo i va oferir-li una cervesa. No va rebutjar-la, la cervesa de la victoria.
Pero despres de mes d'una hora, ja fosc i amb un vent que s'havia girat capaç de glaçar-li la punta de les orelles, ningu havia aparegut. Nomes una noia que vivia per alla.

- Hola, esperes algu? Tens on dormir?
- Si si, gracies, ara em vindra a buscar algu.

Vint minuts despres l'Algu no havia vingut i la noia va tornar a baixar i va oferir-li tornar a trucar des del seu telefon. No va negar-s'hi, car encara era possible que s'hagues de quedar a dormir a casa seva. Amb el que li havia costat arribar fins alla, ara que hi era, nomes faltaria que hagues de dormir al carrer! Amb aquell fred!

En Christian, l'amic de la Cristine va respondre al telefon, i va comentar-li que deuria haver hagut algun malentes i que el venia a buscar de seguida ja que vivia a un minut d'alla. Agraït, pero en part decebut, doncs ja preveia fer un 8000 amb aquella noia, va tornar a la plaça i poc després en Christian el va acompanyar a casa seva, on la seva dona, la Sophie, preparava el sopar. Els seus fills, molt educats, van oferir-li beure alguna cosa mentre en Christian trucava a la Cristine. I finalment van dir-li que es quedés a sopar amb ells mentre esperaven que arribes la Cristine, que trigaria uns vint minuts.

Parlaven espanyol, portugès, anglès i francès, fins i tot els nens, i es van mostrar tant atents, simpàtics i oberts que, per un moment, va desitjar que fos aquella la casa on es quedés a ajudar. Després de sopar de valent va arribar la Cristine que també es va servir un plat, després de fer-la petar una estona i coneixer-se una mica, va portar-lo fins a Les Bernous.
El seu marit arribaria en acabar la setmana amb tres dels seus fills, i la seva filla gran, l'endemà. Va ensenyar-li tot el que la foscor de la nit li permetia ensenyar-li i van quedar per l'endemà al mati començar a treballar amb calma i anar-li ensenyant la resta.

En la foscor de la nit nomes veia la silueta dels edificis i les corves del terreny, el cel estava ennuvolat i feia fred. Sabia que l'endemà el lloc seria totalment diferent de com se l'estava imaginant en aquell moment. Estava segur que l'endemà tindria una grata sorpresa quan treiés el cap de la caravana per contemplar a la llum del dia el que ara no era més que un misteri.

sábado, 2 de noviembre de 2013

De nou a la carretera

Va llevar-se d'hora per a poder ser a l'hora que marxaven els cotxes a la
feina a baix el poble. Hi tenia una hora a peu, carregat amb la motxilla fins el poble, aixi que encara no havia sortit el sol quan va inspirar l'aire fresc del mati, pero ja clarejava. Va esmorzar de valent, doncs no sabia quan tornaria a menjar decentment aquell dia i, entre torrada i torrada, va aparèixer en Fabrice amb un amic seu que es deia igual que ell.
Va emportar-se un parell de pomes, un brioix i la cantimplora plena i, després d'acomiadar-se i donar les gràcies per tot, va enfilar el cami.

Tornava a ser a la carretera (cami en aquells moments) i aixo li agradava. Aquesta incertesa de si el recolliria algu o no, de qui el recolliria, home, dona, jove o gran, quanta estona hauria d'esperar o caminar, quina seria la carretera bona o el punt bo perquè el recollissin... Aquella incertesa el feia sentir segur. Pràcticament res depenia d'ell, pero si el seu estat d'ànim. Passés el que passés el seu humor era cosa seva i li agradava entrenar-se per estar content i animat en situacions dificils.

Ja havia caminat bastants centenars de metres, un cop a la carretera, fins que va parar-se el primer cotxe. Un home gran que entenia el català, pero es feia un embolic per parlar-lo, content d'ajudar-lo el va deixar a Vinça, on va buscar un tros de cartro per escriure ILLE. Un home afable d'origens olotins que parlava molt bé el català va portar-lo fins alli. En saber on es dirigia va explicar-li que un gitano de Perpignan va agafar pedres de Bugarach i les va vendre per internet a 20€ la pedra i es va fer les barbes d'or. L'home s'estranyava de la intel.ligència del gitano malgrat els seus origens, prejudicis de gent gran. Segons diuen, Bugarach era un lloc amb molta energia, i seria l'unic, o dels pocs llocs que es salvarien de la fi del mon el 21/12/2012.

Des d'Ille va començar a caminar per dirigir-se al trencant en direccio Sournia, i anava posant el dit als cotxes que passaven per si de cas, i uasi sense voler-ho i al mig de la carretera es va parar la Chantel, una dona d'uns cinquanta llargs que es dirigia a Caramany. Després de mirar el mapa, va decidir que ja li anava bé.

Va deixar-lo més enllà del pantà i va començar a caminar. I va seguir caminant, i va seguir caminant, i va seguir caminant... Van passar tres cotxes pero cap es va parar. No tenia cap cartell per indicar la seva direccio, pero tampoc hi havia gaires més direccions on anar que Ansignan, el que passava era que la carretera era massa petita, poc transitada, el lloc no venia de pas de cap altre i va caminar els 5 quilometres que el separaven d'Ansignan, exceptuant uns dos cents metres que el va portar un home molt simpàtic en una camioneta.
Des d'Ansignan va seguir caminant per no sentir que perdia el temps esperant hores i hores a que passés algu, i a mig cami dels nou quilometres que el separaven de St; Paul de Fenouillet va parar-se a menjar una mica al costat d'un riu, per reposar, eixugar una mica la samarreta de suor al sol i fer una pixarada.
Eren aproximadament la una del migdia i feia un sol i una calor atipics per aquelles dates, se sentia l'esquena adolorida, i per aquella carretera a enlloc no hi passava ni una ànima, si se li feia massa tard es veia dormint al ras aquella nit, ho tenia cru...
Va seguir caminant, pujades i poques baixades, curves i mes curves, quasi sempre al costat d'un riu, en passar pel costat d'un càmping, o una zona del riu on hi havia moltes caravanes, va sentir la temptacio de demanar a algu que el portés fins a St. Paul, pero no creia que la gent es despertes de la migdiada per portar-lo, aixi que va seguir el cami fins que es va parar en una font prop d'una via ferrada de la serra de Fenouilledes per omplir la cantimplora d'aigua que de tanta calor i tant com havia suat ja s'havia acabat, devia estar a prop de St. Paul, pero no acabava de veure la ciutat, i mirant la distancia que li faltava encara per arribar a destinacio dubtava seriosament de poder-hi ser abans de fer-se fosc, cap a les 6 de la tarda en aquelles dates i després del canvi horari... Pero no perdia l'ànim. Era l'unic que li quedava.


continuarà....

domingo, 27 de octubre de 2013

La Coma

L'ésser humà funciona per imitacio, i només aquells amb prou geni per desenvolupar idees realment noves son els que fan evolucionar l'espècie.
Com que ell no era un d'aquells genis, funcionava per imitacio i gairebé tot el que va aprendre aquells dies fou a través de la observacio i imitacio. Els habitants de La Coume van resultar ser unes persones molt lliberals, es permetien entre ells molt d'espai, molt marge d'actuacio i encara més de comprensio i respecte; pero aixo no els separava entre si, i la complicitat entre ells era palpable. S'ajudaven. En pràcticament tots els aspectes. I aquest és un pensament més ampli del que a primera vista sembla.

Donar a algu totes les respostes és privar-lo de la possibilitat de dubte i, per tant, de creixement; donar-li a algu totes les coses fetes és privar-lo de desenvolupar les seves habilitats i conèixer les seves capacitats; aixi que quan dic que s'ajudaven vull dir que es permetien entre ells la llibertat i la confiança suficients per a què cadascu pogués anar descobrint de què era capaç, i aixo és molt dificil. Veure que un s'equivoca una vegada i una altra i tenir la solucio als seus entrebancs i ser pacient per pemetre-li trobar sol la solucio i ser comprensiu amb les conseqüències dels seus errors és molt dificil per a la majoria de persones.
Almenys sempre ho havia sigut per ell, i era una de les coses que volia aprendre a fer, i experimentar-ho en la seva propia pell hi ajudava, li feia adquirir una nova visio de la realitat.

Tallar llenya, recollir-la, transportar troncs, cubells de sorra i carretons de fems, construir parets de pedra, barraques de fusta i teulats, fer pa o mermelada. Totes eren tasques "senzilles", almenys a nivell d'esforç mental, pero requerien paciència més que res, moltes repeticions fins a trobar la manera més eficient, menys fatigosa i menys dolorosa de realitzar-les, i trobar aquest punt no era tant senzill i era d'agrair aquesta llibertat que se li donava per cometre errors, per aprendre per si mateix la millor manera de fer les coses a base d'assaig i error.
Era gratificant anar a dormir havent après una cosa nova cada dia, una manera de fer les coses i de fer coses palpablement utils per a si mateix i la seva supervivència. Aquell sentiment el feia sentir viu.

Les primeres setmanes van passar com la seda, en un espai per a la reflexio i la meditacio; cert dia havia pujat durant una hora de cami fins al punt més alt d'un petit cim on tenien instal.lada l'antena d'internet, i alli, assegut sobre una pedra, banyat pel sol d'una tarda de diumenge, va estar meditant, deixant que tota mena d'instectes se li poséssin sobre la pell sense moure ni un muscul, i observant, en la llunyania, com es fusionaven la linia de l'horitzo, que intuia el mar, amb el cel; un espai pel treball i el repos. Poc a poc va anar entrant en el cercle i trobant el seu propi espai i anava agafant confiança amb els membres de la comunitat. La tercera setmana, pero, fou més dura, la vida social va explotar i cada dia hi havia gent nova i més visitants a La Coume. La seva desconeixença de l'idioma i el poc nivell d'anglès tant d'uns com altres (ell i la resta), el feien mantenir converses curtes o d'expressio dificultosa i dificultosa comprensio entre les dues parts, i facilment els dos interlocutors acabaven aviat cansats de tants esforços per expressar idees que potser eren ben simples. Tot i aixi, anava aprenent tant anglès com francès. Tot era qüestio de paciència.

No vull ni mencionar, pero ho faré, la presència tota la setmana d'un home que el treia de polleguera. No callava. No feia falta que li donéssis conversa, ell venia a explicar-te mil collonades i mil coses interessants també, pero que en aquell moment no venien a "cuento", intentant demostrar cada dos per tres la seva sabiesa i cultura. Tot ho sabia, la resta eren tots estupids per desaprofitar el temps i l'energia en molts gestos que fem de la vida quotidiana, Oh! Quina pena trobar-se tant sol! Un geni envoltat d'escopinades de mosca.
Era fàcil sentir la seva cansosa veu i descobrir-lo atabalant a qualsevol victima que rondés a prop. Als oients, perquè l'home era monologuista, no permetia el diàleg o, si arribava a escoltar-te, era per rebatre el que diguéssis, senyalar-te el teu error i com d'estupid arribaves a ser per fer les coses d'aquella manera i riure escandalosament, se'ls veia amb la mirada perduda, en un altre lloc, assentint mecànicament, o buscant ajuda amb els ulls desesperats.

Va ser tota una lliço aguantar-lo, es deia que havia de ser més tolerant, escoltar-lo i aprendre'n, doncs si, era un pou de sabiesa, i aprendre a acceptar a més a més la seva ignorància al seu costat, pero era tant dificil quan parlava d'aquella manera... Encara li restava molt per aprendre.


Aixi doncs, amb una estada exquisita, amb menjars abundants i també exquisits, alguns no tant, i la llibreta omplint-se de noves experiències, amb festassa i ressaca de les bones inclosa, d'aquelles que surts de l'habitacio a corre cuita sense saber si has de cagar o vomitar, va acomiadar-se de les muntanyes, dels arbres, les pedres i els ocells, dels nuvols que amagaven els boscos dia si dia no, d'aquell tros de cami banyat pel sol tot el dia on reposaven tantes llagostes que a cada passa saltaven i volaven mostrant els colors lluents de les seves ales, blaus, verds, grocs, vermells, negres, verds i marrons, i del corb que grallava en aquell precis moment.

L'endemà seguiria el seu cami.


miércoles, 16 de octubre de 2013

Tret de sortida

Feia anys que ho tenia entre cella i cella, marxar, fugir, pero fugir mai és la solucio, aixi que el temps passava i cada cop ho tenia més clar, havia de deixar les coses enllestides per no haver de fugir de res. Sino començar alguna cosa nova. Va ser dificil deixar la parella, la feina i la carrera. Pero era el que havia de fer per poder marxar havent fet les paus amb tothom; amb tothom menys amb si mateix, és clar, doncs una mica per aixo emprenia aquell viatge.

El dia havia arribat, començar era dificil, sempre costa començar, el primer pas et torna feixugues les cames, pero la inèrcia s'agafa ràpid i el que només cal aprendre és a frenar. Creuar la porta de casa significava començar, ho va fer amb un fort sospir i va notar-se més lleuger tot d'una.

Arribar a Perpinyà li resultà fàcil, les casualitats de la vida i la sort que semblava acompanyar-lo tot sovint havien fet de les seves, un vei del poble del costat solia anar els dimarts a Perpinyà i es va oferir a portar-lo. Viatjar fent autoestop, sense diners ni telèfon portaven a haver d'estar obert a moltes coses, d'estar atent a totes les oportunitats que se li presentéssin, dies enrere havia fet un simulacre per descobrir-ho, i ja estava iniciat en aquestes arts.

El deixaren en un poligon indutrial proper a Perpignan, i alli, armat amb un cartell amb la seva destinacio escrita va fer dit pacientment. La fama dels francesos de ser oberts en aquest sentit i recollir a tot autoestopista que es presenti era certa, de seguida va recollir-lo un home, acompanyat de la seva dona, que el van acostar a Perpignan on intentaria comprar un mapa de la zona per a futures necessitats, i des d'on esperava trobar amb facilitat algu que l'apropés a la seva destinacio.
Casualitats de la vida, pero, en John, que aixi es deia l'home, en assabentar-se de la seva destinacio, va informar-lo de que dues hores més tard ell podria deixar-lo a la carretera que el portaria directament a Baillestavy, a tres quilometres del seu objectiu. Per aquelles coses del "vale mas pajaro en mano..." va dir que si, i aprofitaria aquella estona per donar una volta a la ciutat i comprar el mapa.

Dues hores mes tard, cap a les 12 del migdia, es dirigia amb en John i la seva dona cap a Vinça, d'on sortia una carretra cap al sud, que el portaria a Baillestavy. En John, molt amablement, va estalviar-li el laberint de carrers fins a la carretera en questio i va donar-li la seva targeta de contacte, oferint-li allotjament i menjar si mai ho necessitava.

Se la guardà pensant que, potser no per necessitat, pero si que algun dia trucaria a aquell telèfon. Alli on era el separaven encara uns quants quilometres fins a Baillestavy, pero va començar a caminar tot fent cami en vista de que l'afluència de trànsit no era precisament la de la ronda de dalt en hora punta. Poques passes més enllà, una noia el va recollir i l'apropà fins al poble. Alli no li va quedar més remei que caminar els 3 o 4 quilometres que el separaven de La Coume.

El cami era empinat i el sol a aquella hora apretava, va trigar ben bé una hora en divisar les cases, i a pocs metres del lloc on aparcaven els cotxes va trobar-se amb el seu amfitrio, en Fabrice, que baixava fins al poble amb la seva heuga i la mula. Va dir-li que seria alli al cap d'una estona i que anés a la casa es presentés a la gent i s'instal.lés. El seu anglès era el d'un francès, amb una pronunciacio tancada i totes les R eren Gs, costava entendre'l, pero se'n sortiria.

La Coume eren unes quantes cases restaurades a partir de les seves propies ruines i algunes barraques de fusta d'aparença molt solida. Es trobava rodejat de boscos i muntanyes rocoses, a uns 800 metres d'altitud. A aquella època de l'any (octubre) l'aire ja es notava fred, pero al sol s'estava de conya.

Uns amics dels habitants habituals del llogaret van rebre'l i van
acompanyar-lo fins a la casa d'en Renaud, l'enginyer del grup. Aquest va ensenyar-li on podria instal.lar-se i on podria dormir, va oferir-li menjar i va ensenyar-li quatre coses més, on tenien el rebost, el lloc on guardaven el menjar, com fer-se un cafè o un tè, i va deixar-lo sol amb aquells visitants que no parlaven res més que francès.

Al cap d'una estona i després d'haver menjat i fet uns intents en va de diàleg amb aquella gent, va arribar en Fabrice i va tornar a ensenyar-li tot el que calia saber: els serveis secs, on feien pipi, on tenien el menjar, on podia dormir, el rebost, la cova (un altre rebost), les cases d'en Renaud, la seva; la d'en Nico i la d'en Mauri, els 4 que vivien sempre allà i des de feia 14 anys.

Com que ja havia menjat i es notava amb forces, va oferir-se a ajudar en Fabrice a recollir llenya del bosc, malgrat que ell li havia dit que no feia falta i que es prengués el seu temps per instal.lar-se.

Més tard van acabar sopant tots plegats a la casa que feien servir com de punt de reunio. Van menjar carn d'heuga, que sol ser molt dura i s'ha de tallar en talls ben petits, ell no ho sabia aixo i es va posar a la boca un tall gros i sucos, i al cap de res hi tenia una pilota que no hi havia manera de desfer. Va veure com en Fabrice es posava una salsa que feia molt bona pinta a la crema de carbassa i va decidir imitar-lo posant-se'n, no només a la crema, si no també a la carn. La salsa va resultar ser tant picant que per poc no li salten les llàgrimes, i aviat es va fer dificilissim aguantar l'escoïssor, a la taula no hi havia pa, ni aigua; i ell estava assentat en un lloc que havia de fer aixecar a en Mauri i era la primera nit i encara li feia cosa aixecar-se perquè si de la taula i anar a buscar pa o aigua, aixi que anava aguantant la picor, la calor, intentava agafar talls de carn sense salsa, pero era inutil... al cap d'una estona agonica en Fabrice va portar pa, i quan no va poder aguantar més va anar a buscar aigua i va acabar salvant la situacio.
El menjar era bo, tot i aixi, i va acabar repetint i tot, pero sense posar-se salsa.
Després van estar xerrant una estona, la conversa era en francès, excepte quan parlaven amb ell, pero semblava que no tenien pressa per conèixer-lo, o simplement esperaven conèixer-lo amb el dia a dia, que es com es coneixen a les persones.

Va anar a dormir que no eren ni les 10 del vespre.

Un inici estrany, i sobretot tranquil. Ja veuriem què tal els altres dies, era d'hora per prediccions.


PD: les faltes d'ortografia son fruit d'un teclat francès i la poca pràctica en el seu us. Probablement, també de la meva incultura.