domingo, 27 de octubre de 2013

La Coma

L'ésser humà funciona per imitacio, i només aquells amb prou geni per desenvolupar idees realment noves son els que fan evolucionar l'espècie.
Com que ell no era un d'aquells genis, funcionava per imitacio i gairebé tot el que va aprendre aquells dies fou a través de la observacio i imitacio. Els habitants de La Coume van resultar ser unes persones molt lliberals, es permetien entre ells molt d'espai, molt marge d'actuacio i encara més de comprensio i respecte; pero aixo no els separava entre si, i la complicitat entre ells era palpable. S'ajudaven. En pràcticament tots els aspectes. I aquest és un pensament més ampli del que a primera vista sembla.

Donar a algu totes les respostes és privar-lo de la possibilitat de dubte i, per tant, de creixement; donar-li a algu totes les coses fetes és privar-lo de desenvolupar les seves habilitats i conèixer les seves capacitats; aixi que quan dic que s'ajudaven vull dir que es permetien entre ells la llibertat i la confiança suficients per a què cadascu pogués anar descobrint de què era capaç, i aixo és molt dificil. Veure que un s'equivoca una vegada i una altra i tenir la solucio als seus entrebancs i ser pacient per pemetre-li trobar sol la solucio i ser comprensiu amb les conseqüències dels seus errors és molt dificil per a la majoria de persones.
Almenys sempre ho havia sigut per ell, i era una de les coses que volia aprendre a fer, i experimentar-ho en la seva propia pell hi ajudava, li feia adquirir una nova visio de la realitat.

Tallar llenya, recollir-la, transportar troncs, cubells de sorra i carretons de fems, construir parets de pedra, barraques de fusta i teulats, fer pa o mermelada. Totes eren tasques "senzilles", almenys a nivell d'esforç mental, pero requerien paciència més que res, moltes repeticions fins a trobar la manera més eficient, menys fatigosa i menys dolorosa de realitzar-les, i trobar aquest punt no era tant senzill i era d'agrair aquesta llibertat que se li donava per cometre errors, per aprendre per si mateix la millor manera de fer les coses a base d'assaig i error.
Era gratificant anar a dormir havent après una cosa nova cada dia, una manera de fer les coses i de fer coses palpablement utils per a si mateix i la seva supervivència. Aquell sentiment el feia sentir viu.

Les primeres setmanes van passar com la seda, en un espai per a la reflexio i la meditacio; cert dia havia pujat durant una hora de cami fins al punt més alt d'un petit cim on tenien instal.lada l'antena d'internet, i alli, assegut sobre una pedra, banyat pel sol d'una tarda de diumenge, va estar meditant, deixant que tota mena d'instectes se li poséssin sobre la pell sense moure ni un muscul, i observant, en la llunyania, com es fusionaven la linia de l'horitzo, que intuia el mar, amb el cel; un espai pel treball i el repos. Poc a poc va anar entrant en el cercle i trobant el seu propi espai i anava agafant confiança amb els membres de la comunitat. La tercera setmana, pero, fou més dura, la vida social va explotar i cada dia hi havia gent nova i més visitants a La Coume. La seva desconeixença de l'idioma i el poc nivell d'anglès tant d'uns com altres (ell i la resta), el feien mantenir converses curtes o d'expressio dificultosa i dificultosa comprensio entre les dues parts, i facilment els dos interlocutors acabaven aviat cansats de tants esforços per expressar idees que potser eren ben simples. Tot i aixi, anava aprenent tant anglès com francès. Tot era qüestio de paciència.

No vull ni mencionar, pero ho faré, la presència tota la setmana d'un home que el treia de polleguera. No callava. No feia falta que li donéssis conversa, ell venia a explicar-te mil collonades i mil coses interessants també, pero que en aquell moment no venien a "cuento", intentant demostrar cada dos per tres la seva sabiesa i cultura. Tot ho sabia, la resta eren tots estupids per desaprofitar el temps i l'energia en molts gestos que fem de la vida quotidiana, Oh! Quina pena trobar-se tant sol! Un geni envoltat d'escopinades de mosca.
Era fàcil sentir la seva cansosa veu i descobrir-lo atabalant a qualsevol victima que rondés a prop. Als oients, perquè l'home era monologuista, no permetia el diàleg o, si arribava a escoltar-te, era per rebatre el que diguéssis, senyalar-te el teu error i com d'estupid arribaves a ser per fer les coses d'aquella manera i riure escandalosament, se'ls veia amb la mirada perduda, en un altre lloc, assentint mecànicament, o buscant ajuda amb els ulls desesperats.

Va ser tota una lliço aguantar-lo, es deia que havia de ser més tolerant, escoltar-lo i aprendre'n, doncs si, era un pou de sabiesa, i aprendre a acceptar a més a més la seva ignorància al seu costat, pero era tant dificil quan parlava d'aquella manera... Encara li restava molt per aprendre.


Aixi doncs, amb una estada exquisita, amb menjars abundants i també exquisits, alguns no tant, i la llibreta omplint-se de noves experiències, amb festassa i ressaca de les bones inclosa, d'aquelles que surts de l'habitacio a corre cuita sense saber si has de cagar o vomitar, va acomiadar-se de les muntanyes, dels arbres, les pedres i els ocells, dels nuvols que amagaven els boscos dia si dia no, d'aquell tros de cami banyat pel sol tot el dia on reposaven tantes llagostes que a cada passa saltaven i volaven mostrant els colors lluents de les seves ales, blaus, verds, grocs, vermells, negres, verds i marrons, i del corb que grallava en aquell precis moment.

L'endemà seguiria el seu cami.


1 comentario:

  1. "Al inteligente le gusta instruirse, al estúpido instruir"

    A.P. Cechov

    ResponderEliminar