miércoles, 16 de octubre de 2013

Tret de sortida

Feia anys que ho tenia entre cella i cella, marxar, fugir, pero fugir mai és la solucio, aixi que el temps passava i cada cop ho tenia més clar, havia de deixar les coses enllestides per no haver de fugir de res. Sino començar alguna cosa nova. Va ser dificil deixar la parella, la feina i la carrera. Pero era el que havia de fer per poder marxar havent fet les paus amb tothom; amb tothom menys amb si mateix, és clar, doncs una mica per aixo emprenia aquell viatge.

El dia havia arribat, començar era dificil, sempre costa començar, el primer pas et torna feixugues les cames, pero la inèrcia s'agafa ràpid i el que només cal aprendre és a frenar. Creuar la porta de casa significava començar, ho va fer amb un fort sospir i va notar-se més lleuger tot d'una.

Arribar a Perpinyà li resultà fàcil, les casualitats de la vida i la sort que semblava acompanyar-lo tot sovint havien fet de les seves, un vei del poble del costat solia anar els dimarts a Perpinyà i es va oferir a portar-lo. Viatjar fent autoestop, sense diners ni telèfon portaven a haver d'estar obert a moltes coses, d'estar atent a totes les oportunitats que se li presentéssin, dies enrere havia fet un simulacre per descobrir-ho, i ja estava iniciat en aquestes arts.

El deixaren en un poligon indutrial proper a Perpignan, i alli, armat amb un cartell amb la seva destinacio escrita va fer dit pacientment. La fama dels francesos de ser oberts en aquest sentit i recollir a tot autoestopista que es presenti era certa, de seguida va recollir-lo un home, acompanyat de la seva dona, que el van acostar a Perpignan on intentaria comprar un mapa de la zona per a futures necessitats, i des d'on esperava trobar amb facilitat algu que l'apropés a la seva destinacio.
Casualitats de la vida, pero, en John, que aixi es deia l'home, en assabentar-se de la seva destinacio, va informar-lo de que dues hores més tard ell podria deixar-lo a la carretera que el portaria directament a Baillestavy, a tres quilometres del seu objectiu. Per aquelles coses del "vale mas pajaro en mano..." va dir que si, i aprofitaria aquella estona per donar una volta a la ciutat i comprar el mapa.

Dues hores mes tard, cap a les 12 del migdia, es dirigia amb en John i la seva dona cap a Vinça, d'on sortia una carretra cap al sud, que el portaria a Baillestavy. En John, molt amablement, va estalviar-li el laberint de carrers fins a la carretera en questio i va donar-li la seva targeta de contacte, oferint-li allotjament i menjar si mai ho necessitava.

Se la guardà pensant que, potser no per necessitat, pero si que algun dia trucaria a aquell telèfon. Alli on era el separaven encara uns quants quilometres fins a Baillestavy, pero va començar a caminar tot fent cami en vista de que l'afluència de trànsit no era precisament la de la ronda de dalt en hora punta. Poques passes més enllà, una noia el va recollir i l'apropà fins al poble. Alli no li va quedar més remei que caminar els 3 o 4 quilometres que el separaven de La Coume.

El cami era empinat i el sol a aquella hora apretava, va trigar ben bé una hora en divisar les cases, i a pocs metres del lloc on aparcaven els cotxes va trobar-se amb el seu amfitrio, en Fabrice, que baixava fins al poble amb la seva heuga i la mula. Va dir-li que seria alli al cap d'una estona i que anés a la casa es presentés a la gent i s'instal.lés. El seu anglès era el d'un francès, amb una pronunciacio tancada i totes les R eren Gs, costava entendre'l, pero se'n sortiria.

La Coume eren unes quantes cases restaurades a partir de les seves propies ruines i algunes barraques de fusta d'aparença molt solida. Es trobava rodejat de boscos i muntanyes rocoses, a uns 800 metres d'altitud. A aquella època de l'any (octubre) l'aire ja es notava fred, pero al sol s'estava de conya.

Uns amics dels habitants habituals del llogaret van rebre'l i van
acompanyar-lo fins a la casa d'en Renaud, l'enginyer del grup. Aquest va ensenyar-li on podria instal.lar-se i on podria dormir, va oferir-li menjar i va ensenyar-li quatre coses més, on tenien el rebost, el lloc on guardaven el menjar, com fer-se un cafè o un tè, i va deixar-lo sol amb aquells visitants que no parlaven res més que francès.

Al cap d'una estona i després d'haver menjat i fet uns intents en va de diàleg amb aquella gent, va arribar en Fabrice i va tornar a ensenyar-li tot el que calia saber: els serveis secs, on feien pipi, on tenien el menjar, on podia dormir, el rebost, la cova (un altre rebost), les cases d'en Renaud, la seva; la d'en Nico i la d'en Mauri, els 4 que vivien sempre allà i des de feia 14 anys.

Com que ja havia menjat i es notava amb forces, va oferir-se a ajudar en Fabrice a recollir llenya del bosc, malgrat que ell li havia dit que no feia falta i que es prengués el seu temps per instal.lar-se.

Més tard van acabar sopant tots plegats a la casa que feien servir com de punt de reunio. Van menjar carn d'heuga, que sol ser molt dura i s'ha de tallar en talls ben petits, ell no ho sabia aixo i es va posar a la boca un tall gros i sucos, i al cap de res hi tenia una pilota que no hi havia manera de desfer. Va veure com en Fabrice es posava una salsa que feia molt bona pinta a la crema de carbassa i va decidir imitar-lo posant-se'n, no només a la crema, si no també a la carn. La salsa va resultar ser tant picant que per poc no li salten les llàgrimes, i aviat es va fer dificilissim aguantar l'escoïssor, a la taula no hi havia pa, ni aigua; i ell estava assentat en un lloc que havia de fer aixecar a en Mauri i era la primera nit i encara li feia cosa aixecar-se perquè si de la taula i anar a buscar pa o aigua, aixi que anava aguantant la picor, la calor, intentava agafar talls de carn sense salsa, pero era inutil... al cap d'una estona agonica en Fabrice va portar pa, i quan no va poder aguantar més va anar a buscar aigua i va acabar salvant la situacio.
El menjar era bo, tot i aixi, i va acabar repetint i tot, pero sense posar-se salsa.
Després van estar xerrant una estona, la conversa era en francès, excepte quan parlaven amb ell, pero semblava que no tenien pressa per conèixer-lo, o simplement esperaven conèixer-lo amb el dia a dia, que es com es coneixen a les persones.

Va anar a dormir que no eren ni les 10 del vespre.

Un inici estrany, i sobretot tranquil. Ja veuriem què tal els altres dies, era d'hora per prediccions.


PD: les faltes d'ortografia son fruit d'un teclat francès i la poca pràctica en el seu us. Probablement, també de la meva incultura.

1 comentario: