De nou a la carretera II

...ve de l'anterior

Abans de que pogués omplir la cantimplora va sentir que s'acostava un cotxe i quasi va saltar al mig de la carretera per fer parar el cotxe, aquell cop si que es va parar. Era una noia espanyola amb uns ulls d'un blau verdos magnific, que feia la verema per aquella zona, tenia instal.lat un matalàs a la part del darrere de la vella berlingo que conduia, va explicar-li que ja feia tres anys que venia per alla a fer la verema, i començava a coneixer la zona i l'idioma. Va deixar-lo a la carretera que el portaria a Bugarach, creient que en ser un lloc turistic passarien bastants cotxes i per aquell cami arribaria molt més directament al seu desti. Pero portava mitja hora parat i dels tres cotxes que havien passat cap va decidir recollir-lo.
Aixi que va reconsultar el mapa i va decidir canviar d'estratègia; va adonar-se, també, que el que havia considerat una autovia no era més que una carretera comarcal, i que més que dificil, era el tipus de carretera ideal per fer autoestop. Es va fotre un clatellot a si mateix i va encaminar-se a la sortida de la ciutat per on passava aquella carretera.

Mentre caminava, ensenyava el cartell que s'havia fet on posava "Caudiès", no li cabia Caudiès de Fenouillet, pero va suposar que, de la mateixa manera que els gironins acostumen a dir Santa Coloma enlloc de Santa Coloma de Farners, la gent que passés per allà entendria on es dirigia. De cop, va sentir una veu que cridava Caudiès! Caudiès! i va fixar-se en una noia rossa d'ulls clars que s'acostava per la vorera fent-li senyals. Va dir-li que havien vist el seu cartell i s'havien parat una mica més avall per a què pogués pujar al cotxe amb ella i el seu home.

El van deixar a l'entrada de Caudiès després d'una conversa que es va centrar, sobretot, en la pobresa dels espanyols davant la riquesa dels anglesos i les seves preferències per uns i altres, o més aviat, pels diners d'uns i altres. Des d'alli va caminar fins a la sortida direccio Quillan, i de seguida una dona que no parlava gens d'anglès va recollir-lo per deixar-lo a Quillan i regalar-li, abans de marxar, tres pomes. VA guardar-se-les per més tard, doncs ja era avançada la tarda i havia de contemplar la possibilitat de no dormir sota cobert ni menjar decentment abans de que acabés el dia. Un cop fosc, les possibilitats de que algu s'aturés es reduirien a menys de la meitat. Des de St. Paul les coses li havien anat bé, pero es podia esperar qualsevol cosa.

A la sortida de Quillan un home que parlava prou bé el català va parar-se per deixar-lo a la sortida de Couiza direccio Rennes les Bains on, de seguida, una noia molt eixerida que vivia a Sougraigne i que es defensava molt bé amb l'espanyol, va portar-lo fins a Rennes on havia quedat amb uns amics. Va explicar-li que en aquell poble hi havia un lloc amb una font d'aigues termals publica, que un s'hi podia banyar lliurement. Va dir-se que ja tindria temps i va seguir el cami direccio Sougraigne. Va caminar, sense buscar cap cartell, perque no podia perdre temps, ja havien tocat les cinc de la tarda i la llum anava marxant a poc a poc i creia que, en aquella zona, nomes amb la d'autoestop en tindria prou per a que un cotxe es parés.

I efectivament, l'Andrew, un anglès a qui no li funcionava la porta de l'acompanyant i que en realitat no es dirigia a Sougraigne, va portar-lo fins allà. Va comentar-li que Les Bernous, el seu desti, era a uns tretze quilometres del poble i que anar-hi a peu a aquelles hores era una bojeria. Existia un cami a traves del bosc i pujant la muntanya, pero li portaria ben bé una hora i pico arribar-hi i va comentar-li que, si tenia un telefon de contacte, era molt millor que truqués.
Tenia un telefon de contacte d'uns amics de la Cristine, pero no tenia cap targeta per poder trucar des de la cabina telefonica del poble, i l'Andrew va dir-li que podria fer la trucada des del seu mobil, pero hauria de ser rapid perquè no tenia gaire saldo. Aixi que va demanar-li que parlés ell, ja que s'entendrien mes rapid, nomes li calia dir-li que era en Peter, el helper de la Cristine i que esperaria a la plaça de la font a que vingues algu.

Despres de penjar l'Andrew va dir-li que en mitja hora algu apareixeria per recollir-lo i va oferir-li una cervesa. No va rebutjar-la, la cervesa de la victoria.
Pero despres de mes d'una hora, ja fosc i amb un vent que s'havia girat capaç de glaçar-li la punta de les orelles, ningu havia aparegut. Nomes una noia que vivia per alla.

- Hola, esperes algu? Tens on dormir?
- Si si, gracies, ara em vindra a buscar algu.

Vint minuts despres l'Algu no havia vingut i la noia va tornar a baixar i va oferir-li tornar a trucar des del seu telefon. No va negar-s'hi, car encara era possible que s'hagues de quedar a dormir a casa seva. Amb el que li havia costat arribar fins alla, ara que hi era, nomes faltaria que hagues de dormir al carrer! Amb aquell fred!

En Christian, l'amic de la Cristine va respondre al telefon, i va comentar-li que deuria haver hagut algun malentes i que el venia a buscar de seguida ja que vivia a un minut d'alla. Agraït, pero en part decebut, doncs ja preveia fer un 8000 amb aquella noia, va tornar a la plaça i poc després en Christian el va acompanyar a casa seva, on la seva dona, la Sophie, preparava el sopar. Els seus fills, molt educats, van oferir-li beure alguna cosa mentre en Christian trucava a la Cristine. I finalment van dir-li que es quedés a sopar amb ells mentre esperaven que arribes la Cristine, que trigaria uns vint minuts.

Parlaven espanyol, portugès, anglès i francès, fins i tot els nens, i es van mostrar tant atents, simpàtics i oberts que, per un moment, va desitjar que fos aquella la casa on es quedés a ajudar. Després de sopar de valent va arribar la Cristine que també es va servir un plat, després de fer-la petar una estona i coneixer-se una mica, va portar-lo fins a Les Bernous.
El seu marit arribaria en acabar la setmana amb tres dels seus fills, i la seva filla gran, l'endemà. Va ensenyar-li tot el que la foscor de la nit li permetia ensenyar-li i van quedar per l'endemà al mati començar a treballar amb calma i anar-li ensenyant la resta.

En la foscor de la nit nomes veia la silueta dels edificis i les corves del terreny, el cel estava ennuvolat i feia fred. Sabia que l'endemà el lloc seria totalment diferent de com se l'estava imaginant en aquell moment. Estava segur que l'endemà tindria una grata sorpresa quan treiés el cap de la caravana per contemplar a la llum del dia el que ara no era més que un misteri.