La vida a Les Bernous (I)

En Peter no sabia si la seva cara era d'espant, de por, de respecte, de curiositat o una barreja de tot allo, pero tot i aixi va somriure, sabia que l'Steve no parlava gaire anglès i si era amb ell amb qui havia de treballar la comunicacio era encara una incognita. El que tenia clar era que aprendria francès més depressa.

L'Steve va somriure mostrant una dentadura blanca, de somriure agradable i juganer i li va allargar la mà, grossa i forta, sàbia, marcada d'experiència i de treball, com les de la Cristine.

- Bonjour! - va dir amb un to de veu fort, segur i alegre.

- Bonjour! Peter! - va respondre ell més tranquil gràcies al somriure radiant, càlid i de bon humor de l'Steve.

- Steve. - Va respondre mentre l'escrutava amb la mirada.

Inevitablement, els humans jutgem. Es un sistema de defensa efectiu. Jutjar sense conèixer algu no és dolent. Uns més que d'altres tenen desenvolupada la capacitat de saber com és algu a primer cop d'ull, per la fisiognomia de la cara, el llenguatge corporal, la manera de vestir, la manera de mirar, de parlar... Per aixo, en el primer contacte amb algu el què dius no és ni la meitat d'important que el com ho dius. Evidentment, ser qui ets no podràs evitar-ho i aixo és el que determinarà principalment el com dius les coses. Saps qui ets? Saps qui vols ser?

Sentenciar algu en un primer judici, aixo si que és dolent. A vegades cal temps per conèixer les persones, i no tothom és qui sembla.

Malgrat el que poguéssin pensar l'un de l'altre després dels seus primers judicis, seria el dia a dia i de mica en mica com s'anirien coneixent.

El petit Michael ja dormia, el coneixeria l'endemà.

Van sopar tots junts. Un sopar totalment diferent dels que havien tingut aquella setmana; ple de rialles d'uns i altres, amb les veus fines de les noies, la greu i escandalosa de l'Steve, la dolça i tranquila de la Cristine i la nerviosa i plena de preguntes de l'Ernest.

Potser era perquè feia dies que no es veien tots, pero no, era més que aixo. Aquella familia era forta. Estaven units. Eren molts i ben avinguts. Potser ho havia fet el treballar colze a colze en la casa que viurien i en la resta de petites edificacions provisionals, el compartir espais petits... qui sap. Pero en Peter es negava a atribuir-ho als "poders" de la muntanya. Era fruit d'esforços dels pares, de treball i de diàleg, d'amor; quina sort per aquells nens créixer en aquella familia! Quina sort per en Peter poder-hi conviure un temps i aprendre'n!

L'endemà va apareixer el petit Mike mentre llegia un comic en francès intentant entendre alguna cosa i aprendre una mica. Es van mirar. El nen no amagava la seva curiositat i l'escrutava amb ànsies de respostes. En Pete va decidir que li donaria quan les hi demanés.

- Allo! - va dir tant sols amb un somriure.

- Allo! - va respondre ell educat i timid, i se'n va anar corrents als braços de la seva germana gran.

A la tarda, sota una fina pluja, van anar a buscar bolets al bosc de castanyers, l'Steve, en Peter, la Caterine, l'Ernest i en Michael. Llengues de bou per donar i per vendre. Era el bosc de les llengues de bou, ja ho descobriria. L'Steve va explicar-li que les llengues de bou sovint solien dibuixar un gran cercle al bosc. I no va trigar gaire en comprovar-ho. Magnific! Li semblava senzillament magnific. Aquell ordre aparentment involuntari i semblanment caotic de la natura el fascinava.

Van tornar amb dos cistells plens de bolets quan començava a fosquejar, deixant darrere les seves esquenes una posta de sol a l'horitzo i una llum espectacular, i xop, amb els texans enganxats a les cuixes i les sabates xapotejant a cada passa.

La setmana següent era proxima, començaria a treballar amb l'Steve. La Cristine cada dos per tres li explicava coses que l'Steve li havia ensenyat i es moria de ganes de començar a treballar amb ell, aprendre més coses encara.

Pero encara l'esperava una mala noticia abans d'anar a dormir.