 |
| Bugarach. Des d'una perspectiva semblant a la que es veu des de les Bernous |
Els dies clars, dominats pel sol, les vistes glacen la sang. Bé, segurament és l'omnipresent vent el que glaça la sang, pero les vistes no deixen de ser espectaculars. Se li posava la pell de gallina alguns capvespres, amb aquella llum ataronjada tenyint els nuvols distants que cobrien els cims dels pirineus, deixant caure, potser, les primeres nevades, i Bugarach allà davant, imponent i impertorbable, dominant la regio, dotant-la de serenitat, cobrint-la amb la seva energia vigoritzadora.
La primera setmana estaria amb la Cristine i la Caterine, la seva filla gran, de setze anys, l'Steve, el seu marit, la Monica, de catorze anys, l'Ernest de deu anys i en Michael de cinc anys, eren de vacances al nord del pais, arribarien el divendres al vespre, després de vuit llargues hores de trajecte.
El primer dia a les Bernous va llevar-se ennuvolat, aixi que no va poder veure res de tot allo.
La Cristine l'esperava a la cabana que feien servir de cuina, menjador i sala d'estar, i on tenien, a més, un raco amb espai per a dormir-hi dues persones. No ens enganyem, malgrat els multiples usos, l'espai era reduït, i va imaginar-se que quan hi fossin tots estarien ben apretats, havia de ser una familia ben avinguda per nassos.
Van esmorzar i van posar-se a treballar a la cuina de la casa grossa posant rajoles a la paret, no ho havia fet mai pero, com moltes altres coses en aquell viatge, ho aprendria i miraria de fer-ho tant bé com pogués per pagar-se el menjar i el llit. A mig mati, va sorprendre'l el sol a través de les finestres de la cuina, i va quedar bocabadat amb la imatge que us he descrit a dalt. Sensacional. Quina alegria ser alla i poder gaudir-ne cada dia!
Van passar tota aquella primera setmana fent aquella feina. Treballava més hores de les que li demanaven, pero no li feia res, al contrari, aprenia, i no volia deixar passar aquella oportunitat. I a més a més aprofitaven per parlar, practicar l'anglès, una mica de francès i espanyol i coneixer-se mica en mica.
El dimecres d'aquella setmana van anar a Limoux, a uns encants a comprar roba per la Caterine i en tornant van parar a banyar-se a les termes publiques de Rennes les Bains. No ens fem il.lusions, era un rectangle de 2.5m per 1m i dos pams de profunditat, pero s'estava magnificament dins l'aigua, i al costat corria el riu on podies capbussar-te en l'aigua glaçada per tornar a gaudir, encara més, de l'aigua calenta.
El divendres al vespre, mentre conversava amb la Cristine i la Caterine, va entrar corrent un nen ros, de cara serena, somriure ample i mirada curiosa que va quedar-se parat, mirant-se'l interrogativament.
- Allo! - féu ell - Je m'appelle Peter, comme tu t'appelle? - va dir en un francès que devia sonar fatal pero que el noi va entendre, i li va oferir la mà amb un somriure.
- Ernest - va dir el nen sense saber què més afegir mentre li donava la mà dubtos, com si en donar-li en Peter li hagués de tallar. I se'n va anar a abraçar a la seva germana que es mirava l'escena divertida.
Pocs instants després va presentar-se a la Monica, una noia alta per la seva edat que podria semblar una dona adulta si no la delatés la seva cara d'adolescent amb les faccions encara per formar i la mirada innocent de la juventut. Van abraçar-se i saludar-se efusivament amb la seva germana i amb la seva mare.
No va trigar a tapar la porta la silueta d'un home corpulent, alt, de cabells grisos, llargs fins a sota les orelles, densos i despentinats. Va entrar i es va mirar a en Peter serios.
La pell era morena, les faccions marcades, masculines, quasi salvatges, el nas era gros, prominent, lluïa una arrecada a l'orella esquerra. Impressionava.
No hay comentarios:
Publicar un comentario