lunes, 30 de diciembre de 2013

La vida a Les Bernous VI

La setmana anterior la pluja va fer desaparèixer la neu en dos dies, i seguia plovent. No era una pluja forta, pero era persistent, potser donava uns vint minuts de repos, que el sol aprofitava per filtar-se entre els nuvols i recordar a tothom que seguia alla, darrere d'aquella cortina densa de nuvols, aigua i vent.
A l'aigua que queia del cel se l'hi havia de sumar la de la neu fosa, i la cabana on menjaven i s'estaven la major part del temps tenia una paret empotrada en la pendent de la muntanya, i començava a suar (i no precisament de calor) aigua per diversos llocs. Ni l'Steve ni la Cintia havien vist mai res de semblant, i la zona estava en alerta taronja per risc d'inundacions, aixi doncs, el bus que pujava a recollir els nens per dur-los a l'escola no circulava.

Pero la pluja no era motiu per deixar de treballar, ni molt menys, van aprofitar per realitzar feines a l'interior de la casa gran, encara quedaven uns quants detalls per acabar la cuina, algunes rajoles a la paret, un armari al sota escala, les juntes d'entre les rajoles...

El dijous semblava haver-se convertit en el dia del pa, va nevar de valent mentre en Peter feia foc al petit forn on courien el pa mentre la cintia el feia. Feien servir el llevat mare, barrejant simplement farina, aigua i sal feien el pa, d'aquella massa en separaven una mica i la guardaven a la nevera per frenar la fermentacio, quan volien fer pa la treien un o dos dies abans i la deixaven creixer, afegint si ho creien convenient una mica més de farina i aigua, tot depenia de la temperatura ambient. Allo serviria de llevat que faria créixer la massa del pa quan el féssin. Era menys potent que el llevat fresc o en pols que un pot comprar, pero molts el consideren millor per a la digestio. Algun d'aquells dies seria en Peter que faria el pa a la seva manera.


El fred apretava aquells dies i a la caravana, mal aïllada, tot ique no hi plovia, hi feia massa fred i el calefactor que tenia no era suficient, aixi que en Peter es va traslladar a la cabana on hi havia una bona estufa, s'hauria de llevar més d'hora, doncs allà esmorzaven els nens abans d'anar a l'escola (si el temps ho permetia), pero no li importava. Millor. Qui ho hagues dit feia uns mesos que pensaria aixi!


La cuina avançava i ja estaven posant la junta blanca entre les rajoles, era una espècie de guix, pero més fi. S'ha d'aplicar la pasta entre les rajoles, al cap de poc, quan s'ha endurit una mica s'hi passa una esponja molla per pulir-ho i el resultat és magnific! Pero l'accio de remullar l'esponja i netejar-la dins la galleda acaba enterbolint l'aigua, on hi suren molts petits grans d'aquell guix, i una vegada i una altra remullar i netejar i escorrer l'esponja li va deixar a en Peter les mans arrugades i blanques, i un cop seques, se li ressecaven encara més, i no hi havia manera de treure's el blanc de la pell, ni netejant, ni fregant fort, ni dutxant-se. Quan van haver acabat la cuina, tenia les mans tant resseques que li van saltar trossos de pell en algun dit i va acabar amb ferides als dits. Va provar d'aplicar-se oli d'oliva per mirar d'hidratar-se la pell, i va funcionar bastant bé. Oli en un llum que en diuen. Be, a les mans.


Aquell dissabte va arribar la Cris, i just després va nevar com mai havia vist, durant el sopar, amb tota la familia, van riure molt amb les tonteries d'en Peter, ensenyant als nens, i a tots en realitat, a posar els llavis com la Carmen de Mairena. El diumenge no va nevar pas, pero el temps no va ajudar a fondre la neu, de fet, no es fondria completament fins dues setmanes més tard, pero mentrestant l'alcalde semblava massa ocupat per enviar una maquina llevaneus, el 4x4, amb cadenes i tot, s'havia encallat en una muntanya de neu provocada pel vent, i el dilluns els nens no van poder anar a l'escola. Per sort, a la tarda ja va venir la maquina, que era propietat d'un vei del poble a qui ells mateixos havien hagut de trucar, i el dimarts els nens ja van poder anar a l'escola i, com cada dimarts, en Peter va poder anar a escalar.
Aquell dimarts a la tarda, de cami a Rennes les Bains, curiosament, va trobar-se per la carretera la noia que l'havia ajudat el dia que va arribar a Sougraigne, fent autoestop. Evidentment la va recollir i la va portar fins a Couiza, i aixi li va tornar el favor. Tot quadrava, com sempre des que havia començat a viatjar. Res passa per què si.

L'endemà matarien dos xais, un l'Steven i un ell. Un xai no era un àanec, i de fet, tampoc havia matat l'ànec. Podria? Tenia ganes de descobrir-ho.

sábado, 28 de diciembre de 2013

La vida a Les Bernous V

El dimarts, el dimecres i el dijous d'aquella setmana, mati i tarda, excepte la del dimarts que feia de mainadera-escaladora recollint els nens a l'escola, portant a l'Ernest a classes de mandolina i després anant a escalar tots, van estar posant parquet, amb l'Steve, a la sala d'estar de la casa gran.
La veritat és que s'ho passava bé fent-ho, l'Steve el va haver de corregir en mil coses abans no va aconseguir fer-ho bé i atrapar el seu ritme, i no era fàcil explicar-li les coses, perquè encara entenia poc el francès. Havia estat aquelles dues primeres setmanes estudiant com podia, llegint en francès i preguntant, pero la comunicacio havia estat en anglès principalment, i els seus progréssos eren lents. Precisament, va anar-li molt bé per millorar que l'Steve li parlés tant sols en francès.
Estava mig llampat. Preferia crits de joia i renecs sense motiu aparent i feia de cada petit bon resultat un triomf sense precedents, cosa que en Peter agraïa, era realment encoratjador.
Quan van haver acabat, van assentar-se davant la llar de foc i van brindar amb una merescuda cervesa acompanyats de la resta de la familia.

Aquell dissabte la Cristine va marxar a preparar coses pel mercat de Nadal, compartien parada amb un amic seu venent figuretes de Nadal fetes amb merdes de vaca seques, feien molt bon efecte i gens de pudor. Tot un art per descobrir, pero que no tenia ganes d'aprendre. La Cris s'estaria tota la setmana fora, cosa que volia dir que en Pete treballaria només amb l'Steve i, per tant, aprendria francès a tot drap. La cintia parlava molt bé l'anglès, i fins i tot una mica d'espanyol i sovint li treia les castanyes del foc a en Pete quan no hi havia manera d'entendre's amb l'Steve, i també van compartir converses molt interessants. Era una sort tenir-la allà.

El diumenge, sota la pluja, amb l'Steve i en Michael van podar unes groselles, de les branques podades van arrencar el lloc per on s'intuïa el rebrot, permetent d'aquesta manera que per allà féssin noves arrels, després van enterrar-les de nou tant endins de la terra enriquida amb fems com van poder, i les van abrigar, tot seguit, amb palla. Tres mesos després l'Steph les cobriria completament amb terra i un any després tindria un arbust nou de cada una de les branques podades. Veure per creure. En Peter ja s'ho creia.

lunes, 23 de diciembre de 2013

La vida a Les Bernous IV

Aprofitant aquell dia fantàstic, aquell ull de l'huracà, van estar fent feines a l'hort gros. Tenien dos horts, un rebia més llum que l'altre, i va ser en aquell que van centrar els seus esforços aquell dia. Tothom ajudava, l'hort bullia activitat, vida i alegria. Van estar arrencant pastanagues, unes pastanagues de pell vermella, algunes tant grosses que semblaven haver patit els efectes d'una radiacio, ells asseguraven que no, i que a més a més eren llavors biologiques i s'havien conreat també d'aquesta manera.
En acabat van escampar una mica de fems sobre la terra, no gaires, en algunes zones van cobrir-ho amb cartro, d'altres amb palla, i d'altres amb les dues coses, cartro i després palla. Després hi posaven uns quants fems més a sobre, aquests servien, a més a més d'enriquir la terra' per evitar que el vent s'emportés la palla o el cartro.

L'objectiu de tot allo era imitar el sol del bosc, seguint un dels principis bàsics de la permacultura, que és el d'imitar la naturalesa; escampant pocs fems, i no molts, imitaven els animals del bosc, que caguen aqui i allà, amb la palla imitaven la fullaraca dels arbres, podrien posar fulles dels arbres, és clar, o pinassa, o directament la rica terra del sotabosc, l'efecte seria segurament encara millor, pero era més senzill i talment efectiu posar palla. A més, protegien la terra de fortes glaçades, aixi es permetia la vida sota terra d'insectes i cucs, que foradaven la terra i hi defecaven també. Llaurar i adobar la terra des del sofà de casa. (Per cert, sabeu que sofà en francès es pot dir canapé? em va fer molta gràcia quan ho vaig descobrir)
Amb el cartro imitaven els follets del bosc, que escampen trossos de cartro per tot arreu per enriquir la terra, no ho sabieu? Doncs si.
Els efectes de la palla, el cartro, o el cartro i la palla eren diferents i aixi aconseguien diferents tipus de terra per anar provant quins eren els conreus més efectius en cada tipus de terra.
A més a més, la palla servia per ofegar les males herbes, que morien, es podrien i nodrien també la terra. Per aixo en posaven també al voltant dels troncs dels arbres i arbustos i de les hortalisses que encara no havien collit.

Era bo aprendre també certes coses de l'hort.

Després d'aquell dia va nevar. L'ull de l'huracà havia passat.

sábado, 14 de diciembre de 2013

La vida a Les Bernous (III) o com matar un ànec

Va ser l'Steve qui va atrapar l'ànec, no li va costar gaire, les aus de corral solen ser fàcils d'agafar, doncs estan acostumades al contacte humà.
La destral estava afiladissima, i l'Steve va posar l'ànec davant d'un tronc que seria el suport per tallar-li el cap, i el sostenia fermament agafat amb les dues mans impedint que pugués moure les ales.
En Michael mirava amb una barreja de curiositat, pena i ànsia mentre l'Steve bromejava per calmar tensions, en Pete tenia la destral a la mà, segur. L'Steve va demanar-li a en Mike que anés a buscar alguna cosa per lligar-li les ales a l'ànec, ja que costava molt subjectar les dues ales i el cap sobre el tronc sense que fos perillos per ell que en Pete li tallés alguna mà.

Durant aquells instants l'ànec es va relaxar, va parar de moure les ales i esperava, pacient, la seva hora. L'Steve va demanar-li la destral a en Pete i, com qui accepta la seva culpa i s'entrega, l'animal va estirar el coll sobre el tronc, deixant-lo perfectament colocat per a què se li tallés. L'Steve no va dubtar i va aprofitar la oportunitat, potser per evitar-li la visio al petit Mike, Txac! i el cap va saltar deixant anar un crit i movent el bec. Les ales i les potes van començar a moure's desesperadament mentre l'Steve intentava subjectar-lo per evitar, sense aconseguir-ho, que els dos acabéssin esquitxats de l'abundant sang que rajava del coll de l'animal.

Just llavors en Michael va arribar amb un cordill a la mà, que va deixar caure esglaiat i va dir alguna cosa que en Peter no va entendre. Llavors l'Steve va deixar anar l'animal, renunciant a intentar subjectar-lo prou fort per a què no es mogués. Amb les ales i les potes encara movent-se frenèticament va aconseguir marxar, describint un semicercle erràtic, uns deu metres més enllà. Ja havia perdut molta sang i havia passat relativament bastanta estona (almenys en aquell context) des de que havia perdut el cap, i va anar a parar a sota un arbre entre espasmes cada cop més intermitents.

Els ànecs volen alt quan emigren i per protegir-se del fred que hi fa, van equipats amb moltes més plumes
que les gallines, per aixo van estar-se ben bé una hora entre la Cristine, l'Steve i en Peter desplomant-lo. Després li van tallar les potes, buscant primer els tendons que impedien posar-les en la posicio correcta per tallar entre els dos ossos, i després les puntes de les ales que no es menjarien i li van donar a la Pepette, la gossa, que va anar a gaudir-les tranquilament en un raco. Tot seguit l'Steve li va obrir un forat sota el ventre per treure'li els organs, guardant els ronyons, el fetge i l'estomac, que té una carn molt dura per poder triturar el gra que menja a base de fortes pressions musculars.

A la tarda, mentre la carn de l'ànec reposava, i aixi estaria uns dies, l'Steve i en Pete van anar al bosc a buscar bolets. Un altre cistell de llengues bou, evidentment, i ni rastre de trompetes de la mort (que aguéssin sigut molt adients aquell dia) ni ceps. Tornant a casa va ensenyar-li els arbres fruiters, i la tècnica que feia servir per fer créixer els arbres més forts. Consistia en tallar el tronc d'un pomer salvatge, i enganxar-li amb precinte les branques podades d'un pomer domèstic, al cap d'un temps les branques s'havien fixat naturalment al tronc i es podia treure el precinte, l'arbre que en sortia llavors era molt més fort i donava més bons fruits.

Després van anar al camp de patates on hi havia la Cristine, sota la pluja, amb aquell fred que fotia, collint patates mentre tararejava alguna canço, de bon humor, ignorant la pluja i el fred. Admirable, en Pete, que estava calat fins al moll i amb el fred posat sota la pell no podia fer més que meravellar-se davant d'aquella actitud.

L'endemà, dilluns, o lundi, com n'hi diuen en francès, va llevar-se un dia totalment diferent, ni un nuvol. Sol per tothom.

martes, 10 de diciembre de 2013

La vida a Les Bernous (II)

L'Steve tornava a marxar tota la setmana a treballar a fora, i aquella setmana estaria carregada de coses.

Quan un posa rajoles en una paret ha de fer forats per fer-hi passar els interruptors i els endolls, pero si no els fas a la mida exacta, la lies. I aixo és el que li va passar a en Pete. Es va passar tot el dilluns i mig dimarts treient rajoles mal tallades i treient la pasta amb la que es fixen a la paret, que un cop seca costa molt de treure i, si a més a més no has pressionat prou les rajoles quan la pasta és humida, cauen amb facilitat un cop seca. Bravo Pete, una feina excelent! Es maleïa a si mateix i volia castigar-se passant-se tot el dimarts a la tarda arreglant el nyap que havia fet, pero estava mentalment bloquejat i no parava de tirar rajoles a terra sense voler.
Els nens solien anar els dimarts a la tardaa classes d'escalada a Quillan, i la Cristine va suggerir-li que li aniria bé desconnectar, i no va rebutjar l'oferiment.

El boulder era en una petita nau industrial i oferia vint cares plenes de diferents vies de diverses dificultats per escalar, a més a més d'una prima i curta corda lligada entre dues columnes on podia practicar una mica d'slackline. I per ell, que tant sols estaria per allà unes setmanes, era gratis!

A escalar també hi anava un amic de l'Ernest, que es quedaria tota la setmana amb ells, es deia Paul i parlava perfectament l'anglès, doncs la seva familia era anglesa, i li va resultar de gran ajuda per comunicar-se amb els petits, fent d'interpret improvitzat.

quan trobi el cable per passar fotos de la camera
a l'ordinador posaré la foto de la sessio de màgia
El dimecres van començar a enguixar la cuina. Al principi, com tot, no se'n sortia massa bé, pero va anar agafant-li el truquillo i fins i tot el gust. Com que enguixar és una feina que s'ha de fer depressa, doncs el guix s'asseca ràpid, l'endemà ja havien acabat l'unic sac que tenien de guix, i tant sols els hi mancava un petit tros de paret per cobrir. Al vespre, amb els nens, i gràcies a l'ajuda d'en Paul traduint-lo, va fer uns quants jocs de màgia per entretenir-los mentre la mare s'ocupava de diverses tasques de la casa, i se'ls va ficar a tots a la butxaca fàcilment.

Aquella setmana la llum va marxar en més d'una ocasio degut al mal temps que continuava dia si dia també, i en Charles, un vei gay de 49 anys, ex-dietista i carregat de manies i supersticions va menjar amb ells alguns àpats, ja que a casa seva la calefaccio funcionava amb electricitat i feia massa fred, i de passada va aprofitar per demanar-li a en Pete, qui sap si amb segones intencions, si el podia ajudar a enrajolar el terra d'una sala de casa seva quan estigués a punt. No va dir que no, ja que podia ser que li pagués per la feina. La d'enrajolar. Si li proposava alguna altra "feina" pensava rebutjar l'oferta, per més que li pagués. Aquella situacio divertia enormement a la Cristine.


Pràcticament cada dia, desde que havia començat el viatge somiava que era de nou a Mieres, només durant els seus dies lliures, normalment els caps de setmana, i després havia de tornar a on fos que fos, La Coume o Les Bernous, pero sempre sortia algun imprevist o algun impediment que l'endarreria o no podia tornar. Ho passava fatal. Els somnis eren d'una realitat excepcional i fins i tot somiava que es deia a si mateix que el que estava passant no era un somni. I només quan realment es despertava (cosa que a vegades costava de saber quan era, ja que a vegades es despertava dins d'un somni venint d'un altre somni (algu ha vist origen?)) s'adonava, alleujat, que seguia on s'havia adormit. Pero per sort, aquella setmana no van turmetar-lo aquells somnis i es va dir que allo era bo, una evolucio, i que el seu cos i el seu subconscient començaven a assimilar que era lluny de casa i que tant sols era el principi, encara seria més lluny. Tot i que aquells somnis no l'abandonarien completament tant facilment.


El cap de setmana va tornar tota la familia i fins i tot se'ls va unir la Cinthya, la mare de la Cristine, que estaria unes setmanes amb ells ajudant-los, sobretot, a cuinar els àpats, uns menjars suculents que disfrutaria com un nen amb un caramel.
L'Steve va dir-li que el diumenge matarien un ànec, i podria ser en Peter qui li tallés el cap amb la destral si ho volia. No volia quedar com un finolis, i va dir que si.