lunes, 30 de diciembre de 2013

La vida a Les Bernous VI

La setmana anterior la pluja va fer desaparèixer la neu en dos dies, i seguia plovent. No era una pluja forta, pero era persistent, potser donava uns vint minuts de repos, que el sol aprofitava per filtar-se entre els nuvols i recordar a tothom que seguia alla, darrere d'aquella cortina densa de nuvols, aigua i vent.
A l'aigua que queia del cel se l'hi havia de sumar la de la neu fosa, i la cabana on menjaven i s'estaven la major part del temps tenia una paret empotrada en la pendent de la muntanya, i començava a suar (i no precisament de calor) aigua per diversos llocs. Ni l'Steve ni la Cintia havien vist mai res de semblant, i la zona estava en alerta taronja per risc d'inundacions, aixi doncs, el bus que pujava a recollir els nens per dur-los a l'escola no circulava.

Pero la pluja no era motiu per deixar de treballar, ni molt menys, van aprofitar per realitzar feines a l'interior de la casa gran, encara quedaven uns quants detalls per acabar la cuina, algunes rajoles a la paret, un armari al sota escala, les juntes d'entre les rajoles...

El dijous semblava haver-se convertit en el dia del pa, va nevar de valent mentre en Peter feia foc al petit forn on courien el pa mentre la cintia el feia. Feien servir el llevat mare, barrejant simplement farina, aigua i sal feien el pa, d'aquella massa en separaven una mica i la guardaven a la nevera per frenar la fermentacio, quan volien fer pa la treien un o dos dies abans i la deixaven creixer, afegint si ho creien convenient una mica més de farina i aigua, tot depenia de la temperatura ambient. Allo serviria de llevat que faria créixer la massa del pa quan el féssin. Era menys potent que el llevat fresc o en pols que un pot comprar, pero molts el consideren millor per a la digestio. Algun d'aquells dies seria en Peter que faria el pa a la seva manera.


El fred apretava aquells dies i a la caravana, mal aïllada, tot ique no hi plovia, hi feia massa fred i el calefactor que tenia no era suficient, aixi que en Peter es va traslladar a la cabana on hi havia una bona estufa, s'hauria de llevar més d'hora, doncs allà esmorzaven els nens abans d'anar a l'escola (si el temps ho permetia), pero no li importava. Millor. Qui ho hagues dit feia uns mesos que pensaria aixi!


La cuina avançava i ja estaven posant la junta blanca entre les rajoles, era una espècie de guix, pero més fi. S'ha d'aplicar la pasta entre les rajoles, al cap de poc, quan s'ha endurit una mica s'hi passa una esponja molla per pulir-ho i el resultat és magnific! Pero l'accio de remullar l'esponja i netejar-la dins la galleda acaba enterbolint l'aigua, on hi suren molts petits grans d'aquell guix, i una vegada i una altra remullar i netejar i escorrer l'esponja li va deixar a en Peter les mans arrugades i blanques, i un cop seques, se li ressecaven encara més, i no hi havia manera de treure's el blanc de la pell, ni netejant, ni fregant fort, ni dutxant-se. Quan van haver acabat la cuina, tenia les mans tant resseques que li van saltar trossos de pell en algun dit i va acabar amb ferides als dits. Va provar d'aplicar-se oli d'oliva per mirar d'hidratar-se la pell, i va funcionar bastant bé. Oli en un llum que en diuen. Be, a les mans.


Aquell dissabte va arribar la Cris, i just després va nevar com mai havia vist, durant el sopar, amb tota la familia, van riure molt amb les tonteries d'en Peter, ensenyant als nens, i a tots en realitat, a posar els llavis com la Carmen de Mairena. El diumenge no va nevar pas, pero el temps no va ajudar a fondre la neu, de fet, no es fondria completament fins dues setmanes més tard, pero mentrestant l'alcalde semblava massa ocupat per enviar una maquina llevaneus, el 4x4, amb cadenes i tot, s'havia encallat en una muntanya de neu provocada pel vent, i el dilluns els nens no van poder anar a l'escola. Per sort, a la tarda ja va venir la maquina, que era propietat d'un vei del poble a qui ells mateixos havien hagut de trucar, i el dimarts els nens ja van poder anar a l'escola i, com cada dimarts, en Peter va poder anar a escalar.
Aquell dimarts a la tarda, de cami a Rennes les Bains, curiosament, va trobar-se per la carretera la noia que l'havia ajudat el dia que va arribar a Sougraigne, fent autoestop. Evidentment la va recollir i la va portar fins a Couiza, i aixi li va tornar el favor. Tot quadrava, com sempre des que havia començat a viatjar. Res passa per què si.

L'endemà matarien dos xais, un l'Steven i un ell. Un xai no era un àanec, i de fet, tampoc havia matat l'ànec. Podria? Tenia ganes de descobrir-ho.

No hay comentarios:

Publicar un comentario