viernes, 31 de enero de 2014

Segona setmana a la casa dels mals endreços o "conoce a James"

En Dick va marxar el divendres de la primera setmana i la vella Ruth ho va agrair. Cada cop que es connectava feia mala cara, i cada cop que en Dick no hi era present es queixava del "laptop boy".
A en Peter li queia be, tenia un munt de coses interessants a explicar i li anava be parlar amb ell perque practicava angles. I a mes a mes tambe sabia fer uns quants trucs de magia amb les cartes i van estar compartint coneixements, i li va ensenyar una versio d'un joc que sabia fer ell pero encara millor. Ja ho practicaria mes endavant. No sabia mai quan necessitaria fer un espectacle de magia per guanyar quatre duros...

Com que no hi havia qui sabes exactament les feines que calia fer semblava ser que un tal James, un altre helper que havia estat alla abans que ells i a qui en Peter i l'Alonso no volien coneixer perque li haguessin dit quatre coses, va estar treballant en el que li venia de gust, fent "chapuzas" aqui i alla. Aixi que els hi va tocar desfer algun dels desastrosos treballs que havia fet, com ara posar un tub per l'estufa de la casa petita, pero no de qualsevol manera, no. El va posar estrategicament malament, el va posar consciençudament malament, va fer una chapuza de tal magnitud que hagues sigut proclamat el rei dels chapuzeros. Va arreplegar tubs de diversos diametres, pero no de mig centimetre de diametre de diferencia, almenys de 4cm! i com que, evidentment, no hi havia Deu que els mantingues units, no se li va ocorrer res mes que fer-se el McGyver i va enroscar-hi un filferro sense cap mena de criteri, i despres va unir-ho tot amb una quantitat immensa de ciment! Ciment senyores i senyors! Evidentment, quan van provar si aquella obra d'art funcionava i deixava sortir el fum com hauria de fer-ho un tub d'estufa, no van trigar gaire en comprovar que el fum s'escapava per tot arreu, i que degotava sutge i liquid marro pudent de tub d'estufa (no em pregunteu com es diu aquest liquid perque no ho se) i que deixava la paret, la finestra, el terra per la part de fora, i l'interior de la cuina fet un fastic. Aplaudiment, si us plau.
Com es d'esperar la vella Ruth no va trigar gaire en demanar-li que s'allunyes tant com pugues de la seva granja, que malgrat el desordre, podia presumir d'unes obres i uns treballs força ben fets.
Aixi que van estar-se una bona estona per desfer tot aquell merder, treure el ciment enganxat als tubs a cops de martell i reparar la finestra que havia fet servir per fer sortir el tub.
Tot i aixi, el geni d'en James, digne d'un programa d'art attack, o de bricomania, encara va tenir temps de començar a construir el cobert del tractor, posant quatre columnes aprofitant les fustes d'unes bigues velles. Fusta forta i resistent com tothom sap, pero que no devia trobar trossos de prou longitud i va ajuntar-ne uns altres de mes curts a sobre i els va unir amb unes barres de ferro i uns quants cargols. Semblava solid, pero ni de bon tros era la manera correcta de fer allo... I per si no fos poc, i com era d'esperar, va prendre les mides amb un metre i un nivell que per força havia d'estar mal calibrat o no funcionava correctament, perque no va fer un quadrat de quatre costats iguals, ni tant sols un rectangle, de dos costats d'una mida i dos d'una altra amb tots els costats perpendiculars. Allo semblava mes un trapezi escale que cap altra cosa. A mes a mes (si, encara hi ha mes) les bigues que va posar a dalt de tot eren totes de longituds diferents i no va calcular be quantes en necessitava i n'hi van faltar dues, que va solventar alegrement amb trossos de fusta del mateix tamany enganxats a distancies completament aleatories i sense cap mena de calcul per a que les seguents bigues transversals es puguessin fixar correctament.

Aixi es doncs, que en Peter i l'Alonso es van passar la majoria dels matins d'aquella setmana divertint-se d'allo mes cada vegada que s'adonaven del seguent desastre que havia fet el famos James; el que mes semblava divertir-los era el fet de pensar que, segurament, l'home havia acabat cada un dels seus treballs i se'ls devia mirar amb cara de satisfaccio dient-se a si mateix "ho he clavat". En fi, ells dos tampoc eren experts en la materia, ni molt menys, de fet, era el primer cop que cap dels dos es posava a posar un teulat a una estructura, i evidentment van cometre alguns errors, pero anaven rectificant i aprenent de mica en mica i al final, el dia abans que l'Alonso i la Kathelin marxessin, van posar unes quantes files de teules, ben fixades amb els seus cargols a dalt i a baix les primeres i les ultimes, i la resta enganxades amb silicona (era el que els havien ofert per a fer-ho) i van mirar-s'ho i es van dir "ho hem clavat".
La situacio divertida seria quan els seguents que arribessin a continuar el teulat es caguessin en ells perque no hi havia cap mena de correspondencia entre les linies de les bigues i les linies de les teules, pero es el que passa quan un no fonamenta be un edifici. Que al final cau. Si aquell havia de ser el cas, esperaven no ser-hi per quan passes.


El que es feia mes dificil eren les hores amb la vella Ruth. Sense saber perque, tenia un despreci immens cap a la dona moderna, i escarnia constantment els crits de joia de la Katie, que era tant alegre i expressava tant obertament les seves emocions que no podia evitar els sons de sorpresa davant alguna cosa, de gust amb els exquisits plats que cuinava la vella (aixo si que ho tenia), o d'alegria quan jugava amb els gats, i la vella Ruth sempre se'n fotia, constantment la jutjava i posava en dubte tot el que la Katie deia... L'Alonso no volia crear una situacio complicada sortint en defensa de la seva parella i demanant-li a la Ruth que pares, i fins i tot en Peter se sentia ofes i li sabia greu com la tractava, pero tampoc era la seva guerra i la Kathelin era gran per defensar-se sola o decidir si volia defensar-se obertament, i de totes maneres la Katie era forta i tampoc es deixava deprimir pels seus comentaris, pero si que se li veia a la cara que tot allo la començava a cansar, i cada dia buscaven amb mes desig un nou lloc on anar per fugir del mal humor d'aquella dona insopurtable.

Aquella setmana, la seva busqueda va donar fruit, i el divendres la Katie i l'Alonso van marxar per continuar el seu viatge. Havien tingut mes sort que en Peter buscant un nou hoste que els allotges uns dies, i es dirigien cap a la frontera amb Italia, a passar unes setmanes en un projecte que semblava molt millor que aquell on havien anat a parar. Pero com que res passa per a que si i de tot se'n treu alguna cosa bona, s'havien conegut amb en Peter, i ell esperava tornar-los a veure fossin on fossin, un cop acabes el seu viatge. Aixi que amb el dubte de com anirien les coses amb la vella quan es quedes sol, en Peter els hi va dir adeu i els hi va desitjar sort i va seguir treballant parsimoniosament amb el teulat.

Katie, servidor i Alonso. Bon viatge i molts aprenentatges!!



Ni un accent, ho sento, escric des d'un apple que deu ser holandes i no tinc ni idea de com posar accents a les lletres.

jueves, 23 de enero de 2014

Fent endreça

Per sort el sofa era bastant llarg i no va haver de dormir en una postura excessivament incomode, tot i que no va dormir tant be com hagues volgut. Tocava prendre's les coses amb calma i aprendre a estar content en una situacio complicada o acabaria els dies amargat.

El que corria mes pressa era tallar llenya per l'estufa. Aixi que van sortir amb els guants posats i en Peter i l'Alonso es van plantar davant de tot aquell munt de fusta, que no es podia considerar llenya. Eren trossos de fusta robats en una deixalleria. Aixi era com aconseguien la llenya en aquella casa. La majoria de fusta era de congolmerat, portes, taules, mobles, escales, taulons, algun palet amb sort... Poca era fusta realment bona per cremar, escalfaria, si, pero era fusta prima que l'estufa es menjaria com si d'un tros de mantega es tractes. Pero no hi havia cap altra alternativa, aixi que van endollar la maquina per tallar la fusta en trossos que cabessin a l'estufa i van començar amb la feina.
No havien tallat ni tres trossos que la llum va saltar i van haver de deixar estar la maquina perque no hi havia prou potencia per fer-la anar, aixi que a cops de destral i de massa, posant la fusta recolzada sobre una pedra van anar tallant i trinxant tot el que podien.
El cobert on la guardaven eren tres trossos de metall de teulat mal posats que cobrien mes aviat poc de l'humitat i la pluja, i la fusta s'amuntegava a sota amb tant de desordre que ocupava mes espai del que hauria d'ocupar i deixava massa fusta a fora, mullant-se. Aixi que el primer que van fer va ser treure-la tota, posar uns palets a sota i cobrir-los amb dues planxes de fusta per tapar els forats i a mesura que anaven tallant la fusta l'anaven posada ordenadament per a que n'hi cabes el maxim possible.

Mentrestant la Katie posava ordre a dins de la casa ja que no volia treballar amb la fusta, i l'interior demanava tambe, a crits, una mica d'ordre; i era, en aquell moment, la seva habitacio, motiu de mes per fer neteja, doncs la pols s'acumulava capa rera capa engreixant tots els mobles.

Deixar l'interior en un minim de condicions i tota la fusta acabada els va portar dos dies almenys. Tots ajudaven en la mesura que els era possible. En Ted anava d'aqui alla fent alguna cosa, pero sense dedicar-se en profunditat a res, i en Dick carregava el remolc del tractor de deixalles que anirien portant a una deixalleria.
Tambe calia ordenar la paret del costat de la caseta petita, ja que estava plena d'eines i objectes d'utilitat dubtosa, i ordenar l'interior de la caseta petita on el pis de baix servia de taller i necessitava tambe ordre, i recuperar totes les eines que estaven extraviades pels exteriors de la casa que, com tothom sap, es el millor lloc per guardar en condicions i en bon estat de conservacio, eines com claus angleses, tornavisos, carretons d'eines, martells, claus i cargols, alicates i trepants de totes mides.

Mica en mica el lloc començava a semblar el que hauria de semblar, un bon lloc on estar, tot i que encara quedava molta feina per fer, i el veritable amfitrio, el fill de la vella Ruth, l'Unai, estava en aquells moments en un altre projecte, a Netherlands, i la resta de feines "importants" que s'havien de fer, no es podien fer si no hi era ell per aclarir exactament com volia les coses. Acabar un parterra, connctar les plaques solars, fer un teulat per un cobert...

Fos com fos, totes les feines i l'estada en general, sobretot aguantar la vella Ruth i els seus canvis d'humor, sempre es feien mes agradables amb la Kathelin i l'Alonso.

El divendres van agafar les bicis tots tres, en Peter amb una de la casa mig atrotinada (com de costum) que van arreglar abans de marxar, i van anar a Montpellier a buscar unes peces que necessitaven per les bicis i aprofitarien el trajecte per fer un passeig magnific i agradable i visitar de passada la ciutat.

no hi ha masses fotos amb la Katie,
es el que sol passar-li al fotograf...
Es deien constantment entre ells que les coses eren estranyes en aquella casa, perque ho eren, i per corroborar-ho, el dissabte van tenir el dia lliure, i el diumenge van treballar en el teulat del cobert que havia estat tant mal començat que els hi faria falta un micracle per poder-lo acabar en un minim de condicions.

lunes, 20 de enero de 2014

La gent de la garnja desordenada

Mica en mica van anar arribant la resta de persones.
El primer fou en Dick, un noi holandès de 23 anys, alt, amb una barba que volia créixer pero no ho feia. Semblava saber una mica més com anaven les coses allà, i va respondre tots els dubtes que tenia en Peter. Era un noi obert, pero que passava moltes hores davant el seu ordinador, cosa que disgustava profundament a la vella Ruth i sovint en feia mofa. Tenia un ukelele blau cel, i de seguida van posar-se a parlar animadament de viatges, musica i hobbys en general.
Poc després va arribar un Ted, un xinès de 29 anys, que portava allà des del desembre, era timid, o potser era aquell respecte a vegades excessiu d'alguns xinessos, pero li costava parlar sense tartamudejar, encara que va interessar-se pels origens d'en Pete i l'objectiu del seu viatge.

Poc després van demanar-li que rentés els plats. En Peter va flipar bastar, doncs no creia que li toqués a ell rentar uns plats que no havia embrutat ell, i n'hi haviamolts i molt bruts. Pero no va creure que negar-s'hi d'entrada fos un bon començament, i si que ho seria posar un mica d'ordre en aquell caos, aixi que va posar a escalfar aigua a la cuina, ja que el tema de l'aigua calenta era també una cosa que li donaria uns quants maldecaps. Mentre esperava van arribar l'Alonso i la Kathelin, l'Alfonso era espanyol, de València, i la Kathelin era també holandesa, de 27 i 30 anys respectivament.

Al principi no es va atrevir a comentar amb cap d'ells l'estat de les coses i la opinio que tenia d'aquell indret, preferia sondejar-los una mica primer, saber si podia confiar en ells i si ells pensaven el mateix. Tampoc volia sentenciar a la primera, encara no sabia el motiu d'aquell desordre i estava segur que acabaria trobant una explicacio.

Després de rentar els plats, pero, l'Alonso va abordar-lo en castellà, ja que ningu semblava entendre'l:

- Oye, tu sabes como va esto? porque Katie y yo estamos un poco confundidos, y la vieja no parece muy dada a explicaciones y esto esta realmente desordenado y sucio y no sabemos muy bien que pensar.

En Peter va agrair aquella pregunta enormement encara que no en tenia la resposta.

- Pues yo estoy como vosotros. He llegado hoy y he flipado...

- Ah! Tambien has llegado hoy?

- Si, si! Y ya te digo, yo tambien estoy un poco desconcertado; lo primero que me ha mostrado la vieja y lo que para ella parecia lo mas importante ha sido su silla. Puede que sea porque vengo de dos muy buenas experiencias en helpx, pero esto es lo peor que he visto hasta ahora. Tanto dentro como fuera reina el caos. Yo ya he mandado varios mails para largarme cuanto antes...

- Pues nosotros estamos pensando lo mismo...

- Pero bueno, no sé, no hace ni tres horas que he llegado y no quiero juzgar antes de hora, puede que todo tenga una explicacion o que el ambiente de trabajo sea cojonudo, yo que sé. Voy a esperar un poco antes de desilusionarme completamente.

- Tienes razon, vamos a ver como van las cosas hoy, y mañana, y después vemos como lo llevamos. Gracias.

- No hombre, gracias a ti! yo ya estaba un poco acojonado porque los otros dos parecen comodos entre tanta mierda, y no me atrevia a preguntarles nada.

- Lo mismo digo tio!

Poc després van sopar, poc, no va haver-hi massa menjar, pero en Peter va quedar content de poder omplir la panxa.
En acabat la Katie, que era una noia que es meravellava per cada petita cosa, cosa que feia l'estada allà més agradable i alegre, va proposar de jugar a l'uno. Jugaven amb algunes regles que el feien més divertit i més dinàmic del que mai havia jugat en Peter, i van acabar rient de valent i passant-s'ho realment bé. Fins i tot la vella Ruth, que va jugar amb ells, va divertir-se i riure com no s'esperava en Peter que pogués fer.

Començava a sentir-se una mica més bé. Tenia dues persones en qui recolzar-se, dos "aliats", i la resta no semblaven tampoc males persones, i tot el que havia conegut d'ells fins aquell moment només li donava per pensar tot el contrari.
Pero dormiria en un sofà.



Les fotos no les he fet jo (no tinc càmera) i no il·lustren prou bé el desordre, pero un se'n fa una idea, no?

sábado, 18 de enero de 2014

De nou a la carretera III

Va llevar-se a les 05:30 del mati, cada dilluns l'Steve portava a la Caterine i la Monica a Couiza per agafar un bus d'1€ a Carcassone, pensava fer allo, pero aquell dilluns l'Steve les portava directament a Carcassone, genial.
Van menjar uns croissants a l'apartament, guapissim, de les noies, i l'Steve el va deixar al costat del peatge direccio Narbone. Era el primer cop que en Peter feia autoestop en una autopista, i no estava segur de la seva efectivitat, pero no havien passat ni deu minuts que un cotxe es va aturar.
En les autopistes és una mica més dificil que un cotxe es pari, pero com que en passen tants tard o d'hora un s'atura, el millor de les autopistes és que normalment pots cobrir distàncies molt llargues en poca estona i en tant sols un cotxe, aixi que si, les autopistes eren efectives.

L'Elisabeth va resultar ser una dona molt curiosa que li va fer moltes preguntes del viatge i va ajudar-lo una mica amb el seu precari francès. El va deixar al centre de Narbonne a les 09:30 del mati aproximadament. Ja havia fet més de la meitat del trajecte que volia fer aquell dia. Collonut, s'ho podria prendre amb calma.
A Narbonne va ser incapaç de trobar cap llibreria on comprar un altre mapa, doncs el que tenia, malgrat ser un bon mapa, nomes era dels pirineus, i no abarcava més enllà de Bèziers. També volia comprar un diccionari francès-espanyol, ja que fent-se llistes de paraules i traduint-les a Les Bernous, va aprendre molt ràpid. Necessitava també una pinta per pentinar-se la barba, un desodorant i pasta de dents. Aixi que sense trencar-s'hi més el cap es va encaminar al centre comercial a les afores de Narbonne, que a més també estava a prop de l'autopista. En total es va gastar 16,45€, dels diners que havia guanyat treballant en diversos llocs amb en Fabrice quan va estar a La Coume.

Al peatge a Béziers-Montpellier es va trobar un altre autoestopista de nom impronunciable amb la maleta més grossa que havia vist mai, i situat just al costat d'on surt el tiquet, una mica agressiu va trobar en Peter, que preferia posar-se després de la barrera entre dues vies. No duia cartell, error, pero es dirigia a Montepllier també. Per no molestar en Peter va menjar alguna cosa, doncs entre pitos i flautes, llibreries inexistents i centres comercials ja s'havien fet les 12 del migdia, i confiava que mentrestant algu recolliria a l'home de nom impronunciable. Pero no.

Finalment, uns 20 minuts després, quan l'impronunciable home va ser recollit, es va posar on ja s'havia posat a Carcassone, amb el seu doble cartell de Béziers-Montpellier, fins que uns minuts després una parella de lesbianes encantadores el van recollir. Es dirigien a l'aeroport de Montpellier, i anaven amb força pressa, pero tot i aixi van prendre una sortida que no els hi tocava per deixar en Peter a prop de Poussan, el seu desti.

Va anar caminant des de la sortida fins a la carretera a Poussan, doncs la sortida estava simplement a l'altre costat de l'autopista i Poussant tocava l'autopista. I va fer dit perque, degut a la falta d'indicacions, no sabia segur si es dirigia en la direccio correcta.
Una dona va portar-lo fins al bar de Poussan, on va preguntar epr l'Ulysses, el seu amfitrio, pero ningu semblava haver-ne sentit a parlar mai. Va demanar també si sabien on era la granja, Catfarm uncle Ruud. Ningu no n'havia sentit a parlar. Ai ai ai... que en un poble petit com Poussan ningu hagués sentit a parlar d'aquell lloc on tants joves i viatgers hi passaven no podia ser bona cosa es va dir en Peter. Pero a algu li sonava el nom de Ruud, aixi que el barman li va deixar les claus del seu cotxe a un client espanyol que el va portar fins alla.

En Peter es trobava, doncs, davant una porta de fusta amb sistema electronic, a l'interior reinava el caos. Hi havia una berlingo, un munt de fusta apilada sense massa criteri, portes i taulons de fusta vella, un cobert a mig construir que no feia pinta de ser massa solid, i deixalles i coses aparentment inutils amuntegades aqui i alla. Després de flipar una estona es va posar a cridar:

- Bonjour! Bonjour!

Va xiular, xilava fort amb els dits, i va seguir cridant, doncs la prota no s'obria ni a patades (encara que no n'hi havia donat).

- Bonjour! Bonjour!

Finalment va sortir una dona, d'aparença atrotinada, caminant a poc a poc. Tenia els cabells blancs i desordenats, no era grassa, pero era grossa i tenia un ull més obert que l'altre. Parlava un anglès dificilissim d'entendre, molt lent i sense vocalitzar, arrossegant les esses. Semblava no saber res dels mails que en Pete havia enviat, i li va preguntar quant temps tenia pensat quedar-se allà, ja que en aquells moments, segons semblava, hi havia molta gent a la casa. Quan li va dir que volia quedar-se un mes, menys del que realment volia, la dona va obrir uns ulls com unes taronges, els dos, i en Peter va temer el pitjor.

Tot i aixi la dona la va conduir a l'interior, tant brut i caotic com l'exterior i, per sorpresa d'en Pete, li va oferir un cafè. Almenys era amable. Després li va ensenyar el lavabo i els diversos llocs on podria dormir, descartant-los de seguida indicant-li que alli ja dormia algu.
Tampoc va posar molt bona cara quan li va comentar que no tenia diners, pero va oferir-se a ajudar per pagar l'estada alla, en qualsevol feina, per dura o complicada que fos.

En aquell moment, les tres de la tarda, no hi havia ningu encara a la casa, ja que tothom semblava haver anat a donar una volta amb bici. Aixi que sense dubtar-ho un segon, va demanar-li si podia connectar-se i va posar-se a buscar un altre amfitrio per anar-hi de seguida que pugués. No pensava quedar-se en aquell caos de desorganitzacio més temps de l'imprescindible.
Encara que una part d'ell li deia que no sentenciés abans d'hora i que esperés a conèixer la resta d'hostes. Potser l'ambient era collonut. Aquell indret no deuria tenir tots aquells comentaris positius a la pàgina de helpx en va.

sábado, 11 de enero de 2014

Les Bernous, balanç

No havia estat una cosa de tres setmanes com a La Coume, mai havia fet res semblant, i per aixo semblava imposar-se un balanç, una espècie d'anàlisis i autocritica del temps passat allà.

Havia après més coses en aquells 76 dies que, probablement, els ultims tres o quatre anys,  més que en tots els seus anys d'universitat, n'estava segur, almenys si valorava els aprenentatges pràctics, palpables i mesurables:
Havia après a enrajolar una paret, a enguixar-la i a posar les juntes entre les rajoles; havia après a fer el mànec d'una destral, a preparar la terra d'un hort per a l'any vinent, a construir un filat pel bestiar al mig del bosc; havia après a emparquetar un terra, a matar un ànec i un xai; havia après a podar arbres, a transplantar-los i a plantar-ne; havia après a fer pa amb llevat mare, a fer-se una pipa per a fumar; havia millorat amb la guitarra; havia après a alimentar gallines, ànecs, conills, ases i ovelles i havia après a fer formigo. Déu ni do. No es considerava, ni de bon tros, un expert en cap d'aquelles coses, un iniciat, un aprenent, pero havia adquirit el més important, la coneixença de la seva capacitat de fer aquelles coses. Ara tenia les eines per continuar pel seu compte i aprendre mica en mica a millorar en totes aquelles tasques. El primer pas estava fet.

Sobre els aprenentatges personals no n'estava tant segur, seria una cosa que veuria a poc a poc. Pero si que va poder veure a través d'aquella familia, una mica, la seva. La seva infància. Havia sigut semblant a ells? Havia fet el que feien ells? Ara entenia una mica més com funcionava una familia, i creia poder ser millor fill, millor germà, i fins i tot, millor pare del que ho hagués estat de no haver viscut a Les Bernous aquell temps.

Al principi tots li havien semblat "perfectes": la mare pacient i amorosa, que sap educar els seus fills i mai està trista; el pare esbojarrat que juga amb tots els seus fills com si tingués la seva edat, pero també els educa, els ensenya i és serios quan fa falta; la filla gran, independent i responsable, orgull dels seus pares; la mitjana, gens gelosa de la independència de la gran, ni del carinyo que reben els petits per indefensio, i més madura del que solen ser les nenes a la seva edat; el fill gran, exemple pel petit, que juga amb ell i el cuida; i el fill petit, gens consentit i amb el cor pur d'un nen de cinc anys...

Si, tots ells tenien aquestes qualitats, i també els seus defectes, que en Peter va anar descobrint a poc a poc. Alguns d'ells posaven els seus nervis a prova, d'altres l'incomodaven. En alguns moments es va sentir fora de lloc, que malgrat el temps passat i tot el que havia fet per ells, sobrava, que no era de la familia (i era una veritat com un temple que no ho era), i sempre seria una incognita si aquella sensacio era només cosa seva, cosa dels dies tristos, dolents i grisos, que n'hi havia hagut, o si realment ho havia sentit perquè ho havia notat en ells.

Fos com fos, i com ja feia temps que havia descobert, al final només recordaria les coses bones. Havia donat tot el que tenia, i no lamentava res del que havia fet, no hi havia motius per pensar malament de res, per tant, el que s'emportaria seria bo. I el que es quedarien ells també.


Us he parlat de les vistes? De l'enorme quantitat de paisatges absolutament bells que havia contemplat?


Els dies clars, les serres muntanyoses, que amb els dies van acabar presentat-se nevades, delimitaven una linia de l'horitzo boteruda i bella, com boteruts eren a vegades els nuvols que cobrien les muntanyes, "avui dies les muntanyes son de nuvols", es deia, "i a sota d'elles el que hi ha es un altre mon, diferent del que veig els dies clars"; alguns d'aquells dies clars un torrent de boira surfejava sobre la carena de Bugarach, la llum clara i carregada d'energia, i aquella massa nuvolosa surcant la serra, vessant per l'altra vessant de la muntanya, la mateixa per on veia sortir el sol cada dia des del llit abans de llevar-se, tenyint de roig ferit les bromes que el vent s'emportava suaument; o ràpidament els dies que bufava fort i la capa inferior de nuvols viatjava en direccio sud-est a una velocitat de vertigen; vertigen com el que havia sentit enfilant-se per les parets quasi verticals de Bugarach, des d'on va veure quilometres i quilometres de muntanyes i alguna casa aqui i allà, i també el mar, fonent-se amb la linia blava de l'horitzo, i just davant seu el Canigo, precios, i darrera d'ell, una mica més enllà, casa seva, la seva terra, la seva familia, la seva gent.
Els enyorava. Pero encara li quedava cami per fer. Ja tindria temps d'abraçar-los i estimar-los quan tornés.

La vida a Les Bernous XI, cap d'any

Després de Nadal les noies van marxar a visitar amics seus, i no passarien el cap d’any amb ells. La resta dela setmana va ser realment tranquila, practicament totes les tasques que havia de fer eren personals, netejar la xemeneia de la cabane, ja que semblava no tirar gaire el foc, o tallar una mica més de llenya. Pero per allo primer necessitava fer un mànec nou per la destral, ja que havia trencat l’altre intentant tallar un tronc amb masses nusos. L’Steve havia deixat, abans de marxar un tros de tronc recte i bo per fer el mànec al bosc, i el va anar a buscar amb la Pepette, la gossa, segurament no va trobar el mateix que havia deixat l’Steve, pero en va trobar un que semblava vàlid i va estar-se un dia per fer el mànec. Mai n’havia fet cap, pero la Cris li va oferir una eina de fuster ben senzilla de fer servir i amb allo va fer el fet. El resultat li va agradar molt. Va quedar-ne tant content que no va poder esborrar-se el somriure dels llavis en la resta del dia.

Les ànsies per fer-lo servir, pero, van portar-lo a estrenar-lo abans de que s’assaqués del tot, i no va voler corregir l’excés de llargada que semblava tenir el mànec, i després de tallar uns quants troncs, en un cop mal calculat, catacrac! Va trencar-lo. No el va partir completament, pero va quedar ben esquerdat.
En faria un altre, i el faria millor. I en va fer un altre, pero no el va fer millor. Pero si que el va deixar assecar bé aquella vegada i fins a dia d’avui s’aguantava bé.

El dia anterior a cap d’any, com si haguéssin escoltat els seus pensaments, van anar amb la Cris, en Michael i l’Ernest a la font d’aigua salada. L’indret era molt menys turistic del que es pensava en Peter, i la passejada fins allà va ser molt agradable, travessant un bosc i després un camp amb un ramat de vaques que es veu que estaven comandades per una ovella, de debo. La font era espectacular, de cop i volta, de la terra brollava un torrent d’aigua aparentment bruta, pero que fer-ne un glop no suposava cap problema, i que era ben salada. Van menjar uns fruits secs estirats a l’herba i contemplant un barranc buscant alguna cabra salvatge que l’Ernest deia que havia vist en una ocasio, i se’n van entornar passant pel costat d’un estanyol que a l’hivern, amb el fred es congela tant que un hi pot patinar.

El cap d’any es presentava tranquil un any més, el darrer l’havia passat jugant a escacs amb un dels seus millors amics, avorrit i cansat de tanta bojeria, tanta festa sense sentit i d’arruinar-se per una festa que no solia ser millor que les altres, i per una cosa tant simple com era el canvi de dia, i amb ell, d’any. Semblava que la intencio era fer una foguera al bosc i dormir alla, pero la Cris estava cansada, s’havia de muntar una tenda i fer un bon foc, i dormir incomodes i llevar-se amb fred no era una idea que la temptés gaire, a en Peter tampoc.

Casualment, i com qui no vol la cosa, va presentar-se la mare d’en Boris, el vei, que feien un sopar a casa seva amb uns amics seus, i els va convidar a tots quatre. No van dir que no. I en arribar, en Peter va descobrir, content, que els amics d’aquella dona que devia rondar la setantena eren joves que devien rondar la trentena. A ulls de l’altra gent ell també tenia trenta anys, aixi que encaixaria de conya. A més a més, eren un amants de la musica, i alla on anaven portaven els seus instruments, guitarres, ukeleles i fins i tot un txarango, aquell dia en Peter va descobrir el què era un txarango.

Entre ells hi havia una noia argentina, la Yolanda, amb el seu novio francès, l’Aureliano. Ella no parlava res més que espanyol, i ell el parlava de collons, la resta, a més a més, poc o molt també el parlaven i per primera vegada en molts dies en Peter va poder dir el que pensava amb les paraules amb les que ho pensava, no amb sinonims que no representaven exactament allo que volia expressar, cosa que va agrair enormement. Tambe va parlar francès, doncs ja començava a parlar-lo suficientment bé com per, almenys, explicar el seu viatge, i les motivacions que el portaven a fer-lo. Cosa que no era poc.

La vetllada va ser magnifica. Va assentar-se, sense pretendre-ho, lluny de la Cris, que va resultar ser més timida davant de desconeguts del que en Peter esperava, mentre que ell va resultar ser menys timid del que ell mateix esperava, i va encaixar entre ells magnificament. Van estar parlant de moltissimes coses amb tots ells, i després van estar tocant i cantant moltissimes cançons, en Peter admirava l’habilitat que demostraven tots ells amb els instruments, i la manera espontania i desenfedada amb la que els tocaven. Fins i tot van provar d’imitar el “somebody that I used to know” a vuit mans, i el resultat va ser, si bé no clavat al del video, aproximat, i almenys molt més divertit. Sense adonar-se’n va fer-se molt tard, o almenys molt més del que estava acostumat a anar a dormir aquells derrers mesos, i acomiadant-se de tots ells amb el cor agraït per com l’havien fet sentir tots i cadascun d’ells, se’n va anar a dormir sense cap proposit especial pel nou any. Simplement continuar endavant.



miércoles, 8 de enero de 2014

La vida a Les Bernous X, Nadal

La setmana anterior al Nadal l’Steve va marxar per estar a la paradeta que compartien amb el seu amic, i s’hi estaria fins cap d’any almenys. Els nens no tenien escola, cosa que significava que de feina en farien més aviat poca, les feines que feia per ajudar, si n’havia de fer, consistien simplement en netejar una mica si feia falta, tallar una mica de llenya, cuinar algun àpat, i encarregar-se de que els nens no s’avorrissin si no estaven mirant una pelicula a l’ordinador, que tampoc era molt sovint, pero demandaven constantment.

Aquell cap de setmana van comptar amb la companyia de l’Annie, la tia d’en Paul, i en Paul, amb ella van estar parlant molt una nit havent sopat, i li va explicar la seva increïble historia de supervivència amb els seus quatre fills quan no tenien diners i es van espavilar per sobreviure, aprenent a cultivar un hort, a construir-se una casa, a arreglar-se un cotxe ella mateixa... en Peter va quedar realment admirat i va sentir un munt d’afecte per aquella dona i fins i tot li va saber greu que no es quedés amb ells per celebrar el Nadal.

El 24 van anar a pujar al cim de Bugarach. Dies enrere en Peter s’havia dit que estant allà no havia visitat gaires coses, i que el cim de bugarach, la font de l’aigua salada i el castell d’Arques els hauria de visitar almenys abans de marxar. No pretenia visitar-los per fer la foto i marxar, no tenia càmera, simplement eren llocs que des de que era allà li havien cridat l’atencio. I aquell dia, sense esperar-s’ho, ja que el van avisar el dia anterior just abans d’anar a dormir, va complir el seu primer objectiu.
curiosa formacio rocosa que es troba
durant l'ascencio al cim. La gent,
després de trencar-s'hi molt el cap,
l'anomena "finestra".
Van començar al peu de la muntanya, fins on s’havien desplaçat amb cotxe, i van seguir el cami indicat fins a una bifurcacio on indicava que la ruta que seguia fins al cim era dificil. En Peter se’n bufava de la dificultat marcada en aquella mena d’indicacions, era un home de muntanya, i des que tenia memoria que saltava i corria pels boscos de pedra en pedra i a tota velocitat. Pero va haver de reconeixer que, tot i no ser-li dificil, la indicacio no estava equivocada per la majoria de persones. L’ascensio era molt vertical, i en alguns trams feien falta les mans per pujar. I de caure enrere no ho explicaria. Fins i tot el petit Michael va tenir un atac de pànic i va quedar immobilitzat incapaç de fer un pas més una bona estona. Finalment, pero, van arribar al cim. Des de Les Bernous li semblava una muntanya enorme, l’havia observat amb els binocles i hi havia vist un arbre immens prop del cim, i frisava per veure’l d’aprop i enfilar-s’hi, pero segurament la muntanya estava més a prop del que semblava o els binocles eren una merda i aquell arbre que havia vist no era més que un pinet maltractat pel vent, i tota la curva que dibuixa la muntanya, que esperava travessar-la en vint minuts de caminada, la va recorrer anant i tornant en quatre minuts mentre buscava incrèdul aquell arbre de somnis.

La sensacio no era ben bé de decepcio, doncs la muntanya no deixava de ser espectacular, i les vistes abarcaven una immensa regio, fins i tot li va semblar veure el mar, i des d’alli es veia clarament Les Bernous, pero va quedar estranyament sorprès per l’estrany efecte que li havia produit la muntanya.
Just després de la foto que es van fer tots junts alla dalt, van començar a caure quatre gotes i van haver de fugir cames ajudeu-me (si, van fer la foto i van marxar). El descens va ser ràpid i van arribar prou aviat a casa per a què les noies preparéssin el sopar d’aquella nit, mentre la Cris i en Peter feien una fornada de pa.

El sopar consistia en uns canapés de fantasia (avions fetes de pa de motlle), una bona amanida, una lassanya que feia molt molt bona pinta, i unes creppes de postres. Amb els canapes i l’amanida en van tenir prou. La resta s’ho menjarien l’endemà, que ja era la intencio que sobrés alguna cosa.
Després van obrir els regals que els havia deixat l’Annie, per a tots, fins i tot per en Peter, que no s’esperava tenir res, va desembolicar agraït un pot de fer bombolles de sabo. Li encantaven de fet, aixi que, per més infantil o poca cosa que li pogués semblar a qualsevol, en Peter va estar molt content, a més a més hi havia una postal escrita per l’Annie que s’enviaria a casa seva per guardar-la i no perdre-la o fer-la malbé durant el viatge.

Tot seguit van estar jugant una estona a algun joc tots plegats i s’ho van passar d’allo més bé. Un Nadal diferent, que no s’esperava gens, i que al principi del viatge l’havia preocupat una mica doncs no sabria on podria allotjar-se per passar-lo, pero que al final va resultar encantador.

martes, 7 de enero de 2014

La vida a Les Bernous IX

El diumenge d’aquella setmana, contràriament a tot el que s’hagués imaginat que faria en aquell viatge, en Peter va esquiar. Snowboard de fet.
La Cristine i l’Steve havien sigut pisters en diverses estacions d’esqui i movent contactes es van treure forfaits per 10€, aixi que van anar a Puyvalador. El dia era magnific per esquiar: a dalt de la muntanya hi havia dos metres de neu, i a peu de pista un metre, feia un sol radiant, cap nuvol, ni una mica de vent, i evidentment gens de boira.
Pero la diversio va durar poc. A la tercera baixada, va fer un malhaurat contracanto i se’n va anar a terra sobre la seva espatlla esquerra, la regirada i el cop que es va fer el van fer esquiar la resta del mati amb molta precaucio i una postura poc natural. Després de dinar, va anar a visitar l’infermeria. Per sort no era res més que un cop molt fort, pero no podia aixecar el braç, aixi que la resta del dia se’l va passar dormint a la furgoneta mentra la resta de la familia seguia gaudint del dia.

Què s’hi podia fer? Tampoc era qüestio d’amargar-se. Sabia que no era una lesio greu, pero la seguent setmana res de feines feixugues. Li havien dit que era una lesio muscular, aixi que no li quedava més remei que fer repos. Llegir, escriure, els dies passaven més lents, pero aviat va anar recuperant mobilitat, i el dijous ja es va encarregar de posar palla a l’hort de dalt. Malgrat tot, arrossegaria molèsties durant un bon temps. (aixo comença a semblar el parte mèdic de la lesio d’un futbolista...)

Cert vespre d’aquella setmana es va trobar sopant sol amb l’Steve, feia dies que anaven parlant de les possibilitats de la zona, en quant a com guanyar diners allà, venent pa, confitura de fruites, allotjant gent... hi havia possibilitats, pero potser estaven massa apartats com per fer venir el public alla. La conversa va anar a parar en els diners.

Ai, els diners! Aquest petit tros de metall, aquest maleït paper arrugat, aquest ball de xifres en un ordinador... quants problemes que havia portat a la humanitat! En el fons, no és culpa dels diners. Es aquesta naturalesa desconfiada, insegura i vanitosa que porta a la poblacio a l’ambicio cega de fer diners, molts diners, quants més millor, i si en tinc més dels que puc gastar encara millor. Després els faré servir per competir amb el vei per veure qui en té més. La televisio, constantment mostrant-nos vides opulents, fora de tota possibilitat per una persona amb un sou “normal” (aqui que cadascu consideri el que vulgui, passo d’obrir un debat que no porti enlloc) i el pensament imperant en la societat actual, que compara el valor d’una persona amb la seva quantitat de diners, estan fent massa mal. Amb diners un no necessita saber fer res. Vull pa, el compro; vull una destral, la compro; vull una casa, la compro; vull menjar, vaig a un restaurant, o compro el menjar fet en una rostisseria. I què passa quan no hi han diners? Què passa en moments de crisis com l’actual? Atur. L’atur no és etern, si en tens, i les butxaques es buiden, i les mans no saben fer res, i després l’estomac rauca.


En Peter no volia ser un d’aquells. Havia començat el seu viatge sense diners precisament per aixo, per descobrir les possibilitats d’unes butxaques que només contenien les seves mans. Volia aprendre a fer les coses, volia aprendre, entre moltes altres coses, l’escencial per viure, construir-se una casa, cuidar un hort i una mica de bestiar. Un cop sapigués fer més o menys aquelles coses podria començar a guanyar diners, i a gastar-ne amb la consciència tranquila del que no necessita una gran suma de diners.

Des que havia començat el viatge s’havia gastat aproximadament 30€, que havia guanyat amb la seva suor, 30€ en més o menys 4 mesos, era pràcticament 70 vegades menys del que acostumava a gastar en la seva vida anterior durant el mateix periode de temps. “Da que pensar”. Dirien alguns. Cert era que el seu estil de vida en aquell moment, viatjar, permetia gastar fins i tot zero euros. Aquells prop de 30€ hagués pogut no gastar-se’ls, pero aixo ens porta directament a la conclusio final d’aquella conversa amb l’Steve. Una idea ben senzilla i gens moderna. Els diners son una moneda de canvi. Simplement. Podia saber fer tot l’escencial per sobreviure, pero el que volia en Peter anava una mica més enllà. Volia viure. Volia aprendre a tocar la guitarra, volia un dia o altre trobar una bona dona que visqués al seu costat, potser voldria tenir fills, i voldria fer amb ells coses que potser valdrien diners. El que volia, simplement, era no dependre’n desesperadament. S’hi anava acostant, passet a passet, little by little.

lunes, 6 de enero de 2014

La vida a Les Bernous VIII

Durant aquella setmana i fins que es va fondre la neu a mitjans de la següent, va encarregar-se d'alimentar les gallines, els ànecs, els conills, els burros i les ovelles, els dos ultims perquè no podien menjar herba ja que la neu la cobria.

Per les gallines els hi donava, a part de les restes de menjar de la cuina, que les aus es menjaven amb delit, gra germinat. Tenien tres galledes apilades, la primera començant per baix contenia el gra amb aigua, la segona feia dos dies que el gra era a dins i només contenia gra remullat i escorregut, i la tercera contenia el gra germinat que donava als animals. Un cop buida la galleda la reomplia amb gra sec, el cobria amb aigua, i la posava sota de tot, fent pujar les galledes un nivell cada dia.
Canviava l'aigua, donava gra sec a le


s gallines i als conills, i una mica d'herba seca als conills i recollia els ous que haguéssin post les gallines. Almenys un cada dia. A la familia no s'acostumava menjar gaires ous, aixi que quan se n'havien acumulat uns quants, en PEter feia un pa de pessic amb nous, panses o xocolata que tots menjaven encantats.

Als burros els hi donava palla i a les ovelles herba seca i una mica de gra, no massa, ja que llavors perdien força, pero se'l menjaven com qui no ha menjat en tres mesos, i els hi agradava donar-los-hi una mica per tenir-les contentes. Tot plegat amb el 4x4, amunt i avall, les ovelles a un lloc i els ases a un altre. Li portava pràcticament tot el mati, mentre la Cristine i l'Steven feien paperassa, que semblava no acabar-se mai.

Aquella setmana van comptar amb la companyia d'en Boris, un vei que s'estava construint una casa a Les Bernous, pero que de moment no vivia alli, vivia a Eus, un petit poble situat en la pendent d'una muntanya al costat d'una carretera per on en Peter havia passat quan s'estava a La Coume i s'hi havia fixat precisament, en aquell poblet. Semblava increïble!
A les nits, després de sopar, es trobaven a la cabane i estaven una estona fent-la petar i tocant la guitarra. Un aprenia guitarra, i l'altre anglès, tots i hi sortien guanyant.
A més a més també va arribar, per estar-se uns dies amb ells un amic de la familia, en Renaud, que els havia ajudat en els inicis. Era un home de trenta pocs, vital, bromista, rialler, juganer, amb cert carisma, parlava una mica d'espanyol i van estar intercanviant algunes histories de viatges que havien fet, bé, en Peter sobretot de viatges que volia fer.
Aquella setmana va fer molt bon temps i, tot i que la neu no es va fondre, van estar treballant posant un filat nou pel bestiar a la muntanya, traginant estaques quasi tant altes com ell muntanya amunt, fent forats a terra i clavant-les. La part més dura era portar les estaques amunt, pero en Peter, malgrat l'esgotament, continuava sense flaquejar dient-se que era un entrenament collonut per la carretera ja que enfortia cames i esquena per trajinar la motxilla i caminar.

La nit següent van sopar a casa uns amics de la familia una quantitat de menjar tant enorme que va estar cagant aquell sopar els dos dies següents. L'entrant era una pizza que les millors pizzeries d'italia no poden ni somiar fer, després va venir una sopa cuinada sobre l'estufa que estava espectacular, amb senglar, verdures i castanyes, i després un estofat cuinat en una caixa romana, el nom no el recordava bé, era en alemany, pero significava caixa romana, i era una especie de caixa de dues peces feta de terrissa, el menjar que en va sortir realment era exquisit també. Després els hi van oferir pa amb una fusta de formatges, i després un flam artesà. En Peter va menjar dos plats de cada cosa. I per acabar van prendre's un tè sorprenent a fora, al voltant d'una enorme foguera mentre l'amfitrio, l'Arnaud, tocava un saxo petitissim i en Peter marcava el ritme amb un djembé.

viernes, 3 de enero de 2014

La vida a Les Bernous VII, o com matar un xai

Van esmolar els ganivets amb una màquina d'esmolar per deixar-los perfectes i després d'esmorzar van baixar a buscar els xais.

L'Steve va atrapar el primer facilment per les banyes i el va estirar a terra recolzant-s'hi amb un genoll per tenir-lo quiet amb el seu pes, pero sense deixar-li anar una de les banyes.
Li va explicar a en Peter com es feia i li va ensenyar.
Palpant amb la mà el coll de l'animal va buscar-li la tràquia, doncs amb el ganivet havia de travessar per darrere i després tallar amb força estirant cap enfora. Ho va fer sense més preambuls, i un cop degollat, l'animal va moure's una bona estona amb brusquedat fins morir dessagnat tacant de sang la neu del cami.

Després li va tallar els collons, ja que si no ho fas de seguida la carn xaieja, aafa un gust molt fort. En Peter tenia els seus dubtes, pero si en el futur ho havia de fer, tard o d'hora hauria d'aprendre com i no hi havia cap motiu per deixar passar aquella oportunitat. L'animal era gros, i fort, i no sabia si podria sostenir-lo i tallar-li el coll al mateix temps, pero ho intentaria.

L'Steven va atrapar-lo i li va donar estirat a terra. En Peter li va posar un genoll a sobre la panxa, li va agafar el cap per una banya i li va buscar la tràquia amb la mà. Va respirar fondo i va enfonsar el ganivet i va estirar fort cap enfora. Un raig de sang va sortir disparat fent un soroll sord, pero alguna cosa no havia anat bé i no sortia tanta sang com hauria i l'animal es dessagnava lentament, agonitzant, mentre movia les cames frenèticament i en Peter el seguia aguantant sota el seu pes.
L'Steve es va apropar i va dir-li que malgrat el tall era bo i el moviment també, probablement no havia enfonsat prou el ganivet, i va tornar a degollar-lo per escurçar-li el patiment.


Tot seguit van traslladar els dos xais a la casa gran, sota un cobert, i van penjar-los per les potes del darrere. Amb un ganivet ben esmolat cada un van treure-li la pell, començant per un tall a les potes de darrere i cuidadosament, mirant de no tallar la carn, estirant la pell i tallant suaument amb el ganivet van anar treient tota la llana. La tasca era relativament senzilla i agradable, ja que en Peter tenia les mans gelades, i el contacte amb el cos encara calent que fumejava vapor de l'animal va escalfar-li les mans.

Un cop treta tota la pell, la de la cara és opcional si es vol aprofitar o no alguna cosa del cap, van posar sal sobre la part interior i les van enrotllar; al cap d'un temps s'hauria assecat sense podrir-se i podrien fer-la servir per cobrir una cadira, per tapar-se a les nits, o alguna cosa per l'estil.

Després van obrir la panxa, amb molt de compte de no foradar els estomacs, perquè vessaria l'herba que encara hi tenen i el tuf que fot és considerable. Aixi que, començant entre les dues potes del darrere, més o menys on hi hauria els collons, i després posant els dits per dins per estirar la pell i separar-la dels organs, van obrir un bon forat, fins a les costelles, per treure'ls.

Els estomacs i els budells pràcticament cauen sols, son la part que ocupa més espai; el fetge, el cor i els ronyons es guarden per cuinar-los si a un li agraden; els pulmons, la tràquia i el pancrees es tiren. Quan s'ha acabat, es deixa reposar la carn 6 dies, després s'esquarteren i es congela la carn.


Un cop acabat tot plegat, van estar-s'hi tot el mati, van dinar, fetge de xai a la planxa acabat de collir com aquell qui diu. La carn és forta de gust, solia rebutjar-la abans, pero volia provar el que acabava de fer, i se la va menjar de gust.
Quan van haver acabat van donar les gràcies a la mare naturalesa.

"No és per plaer que ho he fet, si no per necessitat, pero si que hi trobaré plaer en la carn que em donaràs, i m'encarregaré de tornar a la terra allo que tu m'has donat. Gràcies mare naturalesa pels teus regals."