La vida a Les Bernous X, Nadal

La setmana anterior al Nadal l’Steve va marxar per estar a la paradeta que compartien amb el seu amic, i s’hi estaria fins cap d’any almenys. Els nens no tenien escola, cosa que significava que de feina en farien més aviat poca, les feines que feia per ajudar, si n’havia de fer, consistien simplement en netejar una mica si feia falta, tallar una mica de llenya, cuinar algun àpat, i encarregar-se de que els nens no s’avorrissin si no estaven mirant una pelicula a l’ordinador, que tampoc era molt sovint, pero demandaven constantment.

Aquell cap de setmana van comptar amb la companyia de l’Annie, la tia d’en Paul, i en Paul, amb ella van estar parlant molt una nit havent sopat, i li va explicar la seva increïble historia de supervivència amb els seus quatre fills quan no tenien diners i es van espavilar per sobreviure, aprenent a cultivar un hort, a construir-se una casa, a arreglar-se un cotxe ella mateixa... en Peter va quedar realment admirat i va sentir un munt d’afecte per aquella dona i fins i tot li va saber greu que no es quedés amb ells per celebrar el Nadal.

El 24 van anar a pujar al cim de Bugarach. Dies enrere en Peter s’havia dit que estant allà no havia visitat gaires coses, i que el cim de bugarach, la font de l’aigua salada i el castell d’Arques els hauria de visitar almenys abans de marxar. No pretenia visitar-los per fer la foto i marxar, no tenia càmera, simplement eren llocs que des de que era allà li havien cridat l’atencio. I aquell dia, sense esperar-s’ho, ja que el van avisar el dia anterior just abans d’anar a dormir, va complir el seu primer objectiu.

curiosa formacio rocosa que es troba
durant l'ascencio al cim. La gent,
després de trencar-s'hi molt el cap,
l'anomena "finestra".

Van començar al peu de la muntanya, fins on s’havien desplaçat amb cotxe, i van seguir el cami indicat fins a una bifurcacio on indicava que la ruta que seguia fins al cim era dificil. En Peter se’n bufava de la dificultat marcada en aquella mena d’indicacions, era un home de muntanya, i des que tenia memoria que saltava i corria pels boscos de pedra en pedra i a tota velocitat. Pero va haver de reconeixer que, tot i no ser-li dificil, la indicacio no estava equivocada per la majoria de persones. L’ascensio era molt vertical, i en alguns trams feien falta les mans per pujar. I de caure enrere no ho explicaria. Fins i tot el petit Michael va tenir un atac de pànic i va quedar immobilitzat incapaç de fer un pas més una bona estona. Finalment, pero, van arribar al cim. Des de Les Bernous li semblava una muntanya enorme, l’havia observat amb els binocles i hi havia vist un arbre immens prop del cim, i frisava per veure’l d’aprop i enfilar-s’hi, pero segurament la muntanya estava més a prop del que semblava o els binocles eren una merda i aquell arbre que havia vist no era més que un pinet maltractat pel vent, i tota la curva que dibuixa la muntanya, que esperava travessar-la en vint minuts de caminada, la va recorrer anant i tornant en quatre minuts mentre buscava incrèdul aquell arbre de somnis.

La sensacio no era ben bé de decepcio, doncs la muntanya no deixava de ser espectacular, i les vistes abarcaven una immensa regio, fins i tot li va semblar veure el mar, i des d’alli es veia clarament Les Bernous, pero va quedar estranyament sorprès per l’estrany efecte que li havia produit la muntanya.

Just després de la foto que es van fer tots junts alla dalt, van començar a caure quatre gotes i van haver de fugir cames ajudeu-me (si, van fer la foto i van marxar). El descens va ser ràpid i van arribar prou aviat a casa per a què les noies preparéssin el sopar d’aquella nit, mentre la Cris i en Peter feien una fornada de pa.

El sopar consistia en uns canapés de fantasia (avions fetes de pa de motlle), una bona amanida, una lassanya que feia molt molt bona pinta, i unes creppes de postres. Amb els canapes i l’amanida en van tenir prou. La resta s’ho menjarien l’endemà, que ja era la intencio que sobrés alguna cosa.

Després van obrir els regals que els havia deixat l’Annie, per a tots, fins i tot per en Peter, que no s’esperava tenir res, va desembolicar agraït un pot de fer bombolles de sabo. Li encantaven de fet, aixi que, per més infantil o poca cosa que li pogués semblar a qualsevol, en Peter va estar molt content, a més a més hi havia una postal escrita per l’Annie que s’enviaria a casa seva per guardar-la i no perdre-la o fer-la malbé durant el viatge.

Tot seguit van estar jugant una estona a algun joc tots plegats i s’ho van passar d’allo més bé. Un Nadal diferent, que no s’esperava gens, i que al principi del viatge l’havia preocupat una mica doncs no sabria on podria allotjar-se per passar-lo, pero que al final va resultar encantador.