martes, 7 de enero de 2014

La vida a Les Bernous IX

El diumenge d’aquella setmana, contràriament a tot el que s’hagués imaginat que faria en aquell viatge, en Peter va esquiar. Snowboard de fet.
La Cristine i l’Steve havien sigut pisters en diverses estacions d’esqui i movent contactes es van treure forfaits per 10€, aixi que van anar a Puyvalador. El dia era magnific per esquiar: a dalt de la muntanya hi havia dos metres de neu, i a peu de pista un metre, feia un sol radiant, cap nuvol, ni una mica de vent, i evidentment gens de boira.
Pero la diversio va durar poc. A la tercera baixada, va fer un malhaurat contracanto i se’n va anar a terra sobre la seva espatlla esquerra, la regirada i el cop que es va fer el van fer esquiar la resta del mati amb molta precaucio i una postura poc natural. Després de dinar, va anar a visitar l’infermeria. Per sort no era res més que un cop molt fort, pero no podia aixecar el braç, aixi que la resta del dia se’l va passar dormint a la furgoneta mentra la resta de la familia seguia gaudint del dia.

Què s’hi podia fer? Tampoc era qüestio d’amargar-se. Sabia que no era una lesio greu, pero la seguent setmana res de feines feixugues. Li havien dit que era una lesio muscular, aixi que no li quedava més remei que fer repos. Llegir, escriure, els dies passaven més lents, pero aviat va anar recuperant mobilitat, i el dijous ja es va encarregar de posar palla a l’hort de dalt. Malgrat tot, arrossegaria molèsties durant un bon temps. (aixo comença a semblar el parte mèdic de la lesio d’un futbolista...)

Cert vespre d’aquella setmana es va trobar sopant sol amb l’Steve, feia dies que anaven parlant de les possibilitats de la zona, en quant a com guanyar diners allà, venent pa, confitura de fruites, allotjant gent... hi havia possibilitats, pero potser estaven massa apartats com per fer venir el public alla. La conversa va anar a parar en els diners.

Ai, els diners! Aquest petit tros de metall, aquest maleït paper arrugat, aquest ball de xifres en un ordinador... quants problemes que havia portat a la humanitat! En el fons, no és culpa dels diners. Es aquesta naturalesa desconfiada, insegura i vanitosa que porta a la poblacio a l’ambicio cega de fer diners, molts diners, quants més millor, i si en tinc més dels que puc gastar encara millor. Després els faré servir per competir amb el vei per veure qui en té més. La televisio, constantment mostrant-nos vides opulents, fora de tota possibilitat per una persona amb un sou “normal” (aqui que cadascu consideri el que vulgui, passo d’obrir un debat que no porti enlloc) i el pensament imperant en la societat actual, que compara el valor d’una persona amb la seva quantitat de diners, estan fent massa mal. Amb diners un no necessita saber fer res. Vull pa, el compro; vull una destral, la compro; vull una casa, la compro; vull menjar, vaig a un restaurant, o compro el menjar fet en una rostisseria. I què passa quan no hi han diners? Què passa en moments de crisis com l’actual? Atur. L’atur no és etern, si en tens, i les butxaques es buiden, i les mans no saben fer res, i després l’estomac rauca.


En Peter no volia ser un d’aquells. Havia començat el seu viatge sense diners precisament per aixo, per descobrir les possibilitats d’unes butxaques que només contenien les seves mans. Volia aprendre a fer les coses, volia aprendre, entre moltes altres coses, l’escencial per viure, construir-se una casa, cuidar un hort i una mica de bestiar. Un cop sapigués fer més o menys aquelles coses podria començar a guanyar diners, i a gastar-ne amb la consciència tranquila del que no necessita una gran suma de diners.

Des que havia començat el viatge s’havia gastat aproximadament 30€, que havia guanyat amb la seva suor, 30€ en més o menys 4 mesos, era pràcticament 70 vegades menys del que acostumava a gastar en la seva vida anterior durant el mateix periode de temps. “Da que pensar”. Dirien alguns. Cert era que el seu estil de vida en aquell moment, viatjar, permetia gastar fins i tot zero euros. Aquells prop de 30€ hagués pogut no gastar-se’ls, pero aixo ens porta directament a la conclusio final d’aquella conversa amb l’Steve. Una idea ben senzilla i gens moderna. Els diners son una moneda de canvi. Simplement. Podia saber fer tot l’escencial per sobreviure, pero el que volia en Peter anava una mica més enllà. Volia viure. Volia aprendre a tocar la guitarra, volia un dia o altre trobar una bona dona que visqués al seu costat, potser voldria tenir fills, i voldria fer amb ells coses que potser valdrien diners. El que volia, simplement, era no dependre’n desesperadament. S’hi anava acostant, passet a passet, little by little.

No hay comentarios:

Publicar un comentario