sábado, 11 de enero de 2014

La vida a Les Bernous XI, cap d'any

Després de Nadal les noies van marxar a visitar amics seus, i no passarien el cap d’any amb ells. La resta dela setmana va ser realment tranquila, practicament totes les tasques que havia de fer eren personals, netejar la xemeneia de la cabane, ja que semblava no tirar gaire el foc, o tallar una mica més de llenya. Pero per allo primer necessitava fer un mànec nou per la destral, ja que havia trencat l’altre intentant tallar un tronc amb masses nusos. L’Steve havia deixat, abans de marxar un tros de tronc recte i bo per fer el mànec al bosc, i el va anar a buscar amb la Pepette, la gossa, segurament no va trobar el mateix que havia deixat l’Steve, pero en va trobar un que semblava vàlid i va estar-se un dia per fer el mànec. Mai n’havia fet cap, pero la Cris li va oferir una eina de fuster ben senzilla de fer servir i amb allo va fer el fet. El resultat li va agradar molt. Va quedar-ne tant content que no va poder esborrar-se el somriure dels llavis en la resta del dia.

Les ànsies per fer-lo servir, pero, van portar-lo a estrenar-lo abans de que s’assaqués del tot, i no va voler corregir l’excés de llargada que semblava tenir el mànec, i després de tallar uns quants troncs, en un cop mal calculat, catacrac! Va trencar-lo. No el va partir completament, pero va quedar ben esquerdat.
En faria un altre, i el faria millor. I en va fer un altre, pero no el va fer millor. Pero si que el va deixar assecar bé aquella vegada i fins a dia d’avui s’aguantava bé.

El dia anterior a cap d’any, com si haguéssin escoltat els seus pensaments, van anar amb la Cris, en Michael i l’Ernest a la font d’aigua salada. L’indret era molt menys turistic del que es pensava en Peter, i la passejada fins allà va ser molt agradable, travessant un bosc i després un camp amb un ramat de vaques que es veu que estaven comandades per una ovella, de debo. La font era espectacular, de cop i volta, de la terra brollava un torrent d’aigua aparentment bruta, pero que fer-ne un glop no suposava cap problema, i que era ben salada. Van menjar uns fruits secs estirats a l’herba i contemplant un barranc buscant alguna cabra salvatge que l’Ernest deia que havia vist en una ocasio, i se’n van entornar passant pel costat d’un estanyol que a l’hivern, amb el fred es congela tant que un hi pot patinar.

El cap d’any es presentava tranquil un any més, el darrer l’havia passat jugant a escacs amb un dels seus millors amics, avorrit i cansat de tanta bojeria, tanta festa sense sentit i d’arruinar-se per una festa que no solia ser millor que les altres, i per una cosa tant simple com era el canvi de dia, i amb ell, d’any. Semblava que la intencio era fer una foguera al bosc i dormir alla, pero la Cris estava cansada, s’havia de muntar una tenda i fer un bon foc, i dormir incomodes i llevar-se amb fred no era una idea que la temptés gaire, a en Peter tampoc.

Casualment, i com qui no vol la cosa, va presentar-se la mare d’en Boris, el vei, que feien un sopar a casa seva amb uns amics seus, i els va convidar a tots quatre. No van dir que no. I en arribar, en Peter va descobrir, content, que els amics d’aquella dona que devia rondar la setantena eren joves que devien rondar la trentena. A ulls de l’altra gent ell també tenia trenta anys, aixi que encaixaria de conya. A més a més, eren un amants de la musica, i alla on anaven portaven els seus instruments, guitarres, ukeleles i fins i tot un txarango, aquell dia en Peter va descobrir el què era un txarango.

Entre ells hi havia una noia argentina, la Yolanda, amb el seu novio francès, l’Aureliano. Ella no parlava res més que espanyol, i ell el parlava de collons, la resta, a més a més, poc o molt també el parlaven i per primera vegada en molts dies en Peter va poder dir el que pensava amb les paraules amb les que ho pensava, no amb sinonims que no representaven exactament allo que volia expressar, cosa que va agrair enormement. Tambe va parlar francès, doncs ja començava a parlar-lo suficientment bé com per, almenys, explicar el seu viatge, i les motivacions que el portaven a fer-lo. Cosa que no era poc.

La vetllada va ser magnifica. Va assentar-se, sense pretendre-ho, lluny de la Cris, que va resultar ser més timida davant de desconeguts del que en Peter esperava, mentre que ell va resultar ser menys timid del que ell mateix esperava, i va encaixar entre ells magnificament. Van estar parlant de moltissimes coses amb tots ells, i després van estar tocant i cantant moltissimes cançons, en Peter admirava l’habilitat que demostraven tots ells amb els instruments, i la manera espontania i desenfedada amb la que els tocaven. Fins i tot van provar d’imitar el “somebody that I used to know” a vuit mans, i el resultat va ser, si bé no clavat al del video, aproximat, i almenys molt més divertit. Sense adonar-se’n va fer-se molt tard, o almenys molt més del que estava acostumat a anar a dormir aquells derrers mesos, i acomiadant-se de tots ells amb el cor agraït per com l’havien fet sentir tots i cadascun d’ells, se’n va anar a dormir sense cap proposit especial pel nou any. Simplement continuar endavant.



No hay comentarios:

Publicar un comentario