sábado, 11 de enero de 2014

Les Bernous, balanç

No havia estat una cosa de tres setmanes com a La Coume, mai havia fet res semblant, i per aixo semblava imposar-se un balanç, una espècie d'anàlisis i autocritica del temps passat allà.

Havia après més coses en aquells 76 dies que, probablement, els ultims tres o quatre anys,  més que en tots els seus anys d'universitat, n'estava segur, almenys si valorava els aprenentatges pràctics, palpables i mesurables:
Havia après a enrajolar una paret, a enguixar-la i a posar les juntes entre les rajoles; havia après a fer el mànec d'una destral, a preparar la terra d'un hort per a l'any vinent, a construir un filat pel bestiar al mig del bosc; havia après a emparquetar un terra, a matar un ànec i un xai; havia après a podar arbres, a transplantar-los i a plantar-ne; havia après a fer pa amb llevat mare, a fer-se una pipa per a fumar; havia millorat amb la guitarra; havia après a alimentar gallines, ànecs, conills, ases i ovelles i havia après a fer formigo. Déu ni do. No es considerava, ni de bon tros, un expert en cap d'aquelles coses, un iniciat, un aprenent, pero havia adquirit el més important, la coneixença de la seva capacitat de fer aquelles coses. Ara tenia les eines per continuar pel seu compte i aprendre mica en mica a millorar en totes aquelles tasques. El primer pas estava fet.

Sobre els aprenentatges personals no n'estava tant segur, seria una cosa que veuria a poc a poc. Pero si que va poder veure a través d'aquella familia, una mica, la seva. La seva infància. Havia sigut semblant a ells? Havia fet el que feien ells? Ara entenia una mica més com funcionava una familia, i creia poder ser millor fill, millor germà, i fins i tot, millor pare del que ho hagués estat de no haver viscut a Les Bernous aquell temps.

Al principi tots li havien semblat "perfectes": la mare pacient i amorosa, que sap educar els seus fills i mai està trista; el pare esbojarrat que juga amb tots els seus fills com si tingués la seva edat, pero també els educa, els ensenya i és serios quan fa falta; la filla gran, independent i responsable, orgull dels seus pares; la mitjana, gens gelosa de la independència de la gran, ni del carinyo que reben els petits per indefensio, i més madura del que solen ser les nenes a la seva edat; el fill gran, exemple pel petit, que juga amb ell i el cuida; i el fill petit, gens consentit i amb el cor pur d'un nen de cinc anys...

Si, tots ells tenien aquestes qualitats, i també els seus defectes, que en Peter va anar descobrint a poc a poc. Alguns d'ells posaven els seus nervis a prova, d'altres l'incomodaven. En alguns moments es va sentir fora de lloc, que malgrat el temps passat i tot el que havia fet per ells, sobrava, que no era de la familia (i era una veritat com un temple que no ho era), i sempre seria una incognita si aquella sensacio era només cosa seva, cosa dels dies tristos, dolents i grisos, que n'hi havia hagut, o si realment ho havia sentit perquè ho havia notat en ells.

Fos com fos, i com ja feia temps que havia descobert, al final només recordaria les coses bones. Havia donat tot el que tenia, i no lamentava res del que havia fet, no hi havia motius per pensar malament de res, per tant, el que s'emportaria seria bo. I el que es quedarien ells també.


Us he parlat de les vistes? De l'enorme quantitat de paisatges absolutament bells que havia contemplat?


Els dies clars, les serres muntanyoses, que amb els dies van acabar presentat-se nevades, delimitaven una linia de l'horitzo boteruda i bella, com boteruts eren a vegades els nuvols que cobrien les muntanyes, "avui dies les muntanyes son de nuvols", es deia, "i a sota d'elles el que hi ha es un altre mon, diferent del que veig els dies clars"; alguns d'aquells dies clars un torrent de boira surfejava sobre la carena de Bugarach, la llum clara i carregada d'energia, i aquella massa nuvolosa surcant la serra, vessant per l'altra vessant de la muntanya, la mateixa per on veia sortir el sol cada dia des del llit abans de llevar-se, tenyint de roig ferit les bromes que el vent s'emportava suaument; o ràpidament els dies que bufava fort i la capa inferior de nuvols viatjava en direccio sud-est a una velocitat de vertigen; vertigen com el que havia sentit enfilant-se per les parets quasi verticals de Bugarach, des d'on va veure quilometres i quilometres de muntanyes i alguna casa aqui i allà, i també el mar, fonent-se amb la linia blava de l'horitzo, i just davant seu el Canigo, precios, i darrera d'ell, una mica més enllà, casa seva, la seva terra, la seva familia, la seva gent.
Els enyorava. Pero encara li quedava cami per fer. Ja tindria temps d'abraçar-los i estimar-los quan tornés.

No hay comentarios:

Publicar un comentario