miércoles, 12 de febrero de 2014

De nou a la carretera IV

Aquella nit, vora les 4 de la matinada, l'hora en la que se solia despertar per sortir a fer un riu, va sentir que la vella Ruth es llevava i sortia a fora, de cop, es va posar a cridar alguna cosa en francès que no va arribar a entendre.
La nit del diumenge al dilluns la Ruth li havia dit que havia sentit un cotxe i algu que es passejava amb un gos pels voltants de la casa, i que estava segura que eren lladres que estaven donant un cop d'ull a la zona per veure què podien robar. A partir d'aquell dia li va fer tancar el taller cada nit i la casa principal amb clau.
Semblava, doncs, que aquella nit els lladres s'havien decidit a actuar. La Ruth va sortir a fora i es va posar a cridar, i al cap d'una estona va tornar a entrar.

- Passa alguna cosa? - li va preguntar en Peter quan va tornar a entrar.
- He vist un cotxe i un home que es passejava amb un gos per aqui al voltant, pero ara he sortit a fora i no els he vist. Es deuen haver amagat a la casa dels veins, que esta buida. Pero no tinc llum, i la llum de la casa ha marxat i la porta elèctrica no es pot obrir. Aixi que s'haurà de saltar la porta per anar-los a buscar.

"Tu estàs penjada" va pensar en Peter. Pero es va oferir per iluminar el cami amb el seu frontal i per acompanyar-la a donar un cop d'ull. Un cop a fora la vella Ruth li va dir que saltés la valla de fusta que no es podia obrir i entrés al jardi dels veins empenyent la porta i dones un cop d'ull. "Saltar la porta entesos, pero entrar a casa els veins a buscar lladres que, si hi son, potser m'estan esperant, ni somiar-ho". Aixi que es va acostar a la porta del jardi dels veins i des d'alla va iluminar el jardi en tota la distancia que li permetia el focus del frontal, que no era massa, pero no va veure ni percebre res més que les ombres que projectaven les mates d'herbes més altes a la llumm de la seva llanterna. Tot seguit va tornar a buscar a la vella Ruth

- No m'ha semblat veure ningu. -va dir insegur.
- Doncs jo estic segura que he vist un cotxe i un home amb un gos. Es necessari que comprovem be tots els voltants. - i va provar d'obrir la porta electrica, que va trobar una mica d'electricitat ves a saber on i es va obrir amb el comandament manual.

La vella va empenyer la porta del vei que es va obrir grinyolant escandalosament, "fantastic, almenys els avisem de que els anem a buscar" va pensar en Peter. Van recorrer el jardi a poc a poc, iluminant per tot arreu amb el frontal, intentant veure mes enlla de les ombres que projectava. Pero ningu va donar senyals de vida, tampoc es que esperéssin que sortissin dues persones amablement saludant com qui saluda a qui passeja el gos un diumenge a la tarda, pero ni tant sols un soroll. Res. En Peter tenia la ferma teoria que tot eren imaginacions de la vella, alucinacions causades per la son i les drogues que es prenia la vella abans d'anar a dormir. Pero ella semblava convençudissima d'haver vist algu, i encara van sortir de casa el vei i van baixar carretera avall uns quants metres fins a l'unic lloc on es podia deixar un cotxe sense que fos vist. Pero alla tampoc hi havia ningu. En Peter, cansat d'aquell joc va convençer a la Ruth per a què se'n tornéssin a dormir, i finalment, despres de vint minuts de passeig a les 4 de la matinada, sota les estrelles, se'n van anar a dormir. Cadascu al seu llit, que aixo ja estava quedant molt romantic...


L'endemà es va llevar una hora més tard del que volia llevar-se, normal, i va esmorzar be i va despertar a la vella que va dir-li que el portaria fins al peatge de l'autopista on faria autoestop. Li havia agafat gust a l'autopista.

La vella va acomiadar-se d'ell dient-li que tenia les portes de casa seva obertes (espero que ningu vegi metafores en tot aixo) i encara que no era la intencio d'en Peter tornar-hi, li picava la curiositat veure si les plantes de cassis que li havia regalat l'Steve a Les Bernous per a què les plantés al següent lloc on anés, haurien crescut o no.
Fos com fos, al peatge, es va posar a ploure i es va haver de refugiar sota cobert, al costat d'on surten els tiquets, lloc on no li agradava gens parar-se, pero no hi havia més remei, aixi que va alçar tant com va poder el cartell on posava Nîmes/Lyon i va esperar. Poca estona després un noi va oferir-se a portar-lo fins a Montpellier, pero va dir que no. No sabia molt bé perqué havia dit que no, de fet, a Montpellier hagués trobat més afluència de cotxes i segurament més possibilitat de que algun el recollis, pero enlloc de lamentar el que havia fet, va dir-se que segurament aquell no era el cotxe que havia d'agafar. I tant cert era i tant cert és que les coses no passen per a què si, que poc després un altre cotxe es va aturar per oferir-se a portar-lo fins a Montpellier. Aquest cop va dir que si. El cotxe el conduia un home d'uns quaranta anys, un xuleta, arrogant, d'aquestes persones que se li nota que la vida li va bé i se'n vanta per tot arreu, pero va ser simpàtic i amable amb ell, i com que s'havia d'aturar en una estacio de servei a fer gasolina, va oferir-li convidar-lo a un cafè. Evidentment, en Peter no s'hi va negar. Durant la poca estona que va durar el trajecte li va poder explicar més o menys el seu projecte de viatge, i la historia devia impressionar a l'inimpressionable Julien, perquè un cop a la cafeteria de l'àrea de servei, va donar-li 10€ com qui li dona una piruleta.

- Mais... Pourquoi ça?? - va interrogar-lo en Peter confus i content.
- Pour le bon courage - va fer l'home donant-se un cop al pit amb el puny.

Res passa per què si.

Al peatge de Montpellier, després d'esperar una estona, es va fixar que hi havia un home parat a un punt de pagament de més enllà, que feia estona que buscava alguna cosa entre els seients del cotxe sense arribar a ensortir-se'n. Després de dubtar-ho un instant, en Peter va decidir acostar-s'hi per oferir-li el seu frontal per poder veure millor les parts fosques de sota els seients. No va fer-ho pensant "després li demanaré que em porti", va fer-ho perquè va veure a l'home apurat i aquest se l'havia mirat algun cop de reüll una mica desconfiat, com si temés els autoestopistes, o simplement per aquesta desconfiança vers els autoestopistes que la televisio fa tenir a tota persona que no ha recollit mai a ningu. Aixi, de passada, li trencava una mica els esquemes a l'home.

Amb el llum li va ser fàcil trobar el que buscava, la targeta de crèdit, i quan li va tornar el frontal va preguntar-li a on es dirigia, en Peter li va ensenyar el cartell i l'home va dir-li que l'aproparia fins al peatge de Nîmes. Va resultar que la seva dona era espanyola, de Murcia, aixi que l'home parlava un espanyol de Murcia perfectissim, i van estar xerrant tot el viatge, de ben segur que li va canviar el concepte que tenia sobre els autoestopistes (si és que en tenia mal concepte). L'home es dirigia més enllà de Nîmes, pero en una direccio que no interessava a en Peter, aixi que va baixar al peatge de Nîmes, un cop allà, sense haver d'esperar massa, el va recollir un camioner. Marius es deia, Tunisià d'origen, que fins i tot li va oferir portar-lo a Paris, que era on es dirigia, pero tambe va acceptar deixar-lo exactament a la sortida 16, que era el lloc que en Peter necessitava que el deixés. Els trajectes amb camio sempre son més llargs, ja que no poden anar tant ràpid com un cotxe, aixi que van tenir molta estona per parlar de mil coses i fins i tot d'aprendre una mica més de francès, en Marius va resultar ser molt pacient i el corregia i li ensenyava tot el que veia que en Peter deia malament per mal costum, i allo li va anar de conya. Just abans d'arribar a la sortida, pero, van haver d'aturar-se per fer un repos de 45 minuts, per obligacio, doncs els camioners tenen les parades i les hores de trajecte contades, i alla el va convidar a un cafè i a galetes, i fins i tot es va burlar d'en Peter (amistosament) per no conèixer un famos cantant francès, Claude Françoise, biografia de qui en Peter va estar fullejant a la llibreria de l'àrea de servei.

Les galetes que van sobrar del paquet que van compartir li va regalar abans de deixar-lo a la sortida 16, i allà es van despedir. Des d'aquell punt va caminar, posant el dit sense masses esperances ja que no tenia cap cartell ni cap cartro per escriure la seva destinacio, fins al trencant cap a Grâne, després de Loriol sur Drôme, el que vol dir que va caminar una bona estona, pero durant la caminada va trobar un tros de porex-pan ben gros, quasi del tamany d'una senyal de trànsit indicadora de poblacio, de color blanc i ben net i va decidir agafar-lo per escriure-hi "Grâne" ben gros. El millor cartell que havia tingut mai, pero, no el va fer parar un cotxe a la primera, pero si que al cap d'una estona es va parar un cotxe minuscul, ocupat per una parella de joves amb la seva filla petita, i tant ple de trastos que va témer que no hi cabrien amb la maleta que portava en Peter. Pero l'home va encabir-se a la part de darrere, al costat de la seva filla, en una posicio gens reglamentària, i el van deixar a la carretera que menava a la casa on es dirigia, entre Grâne i Mirmande.

Des d'allà va caminar uns metres i va preguntar en una masia exactament on era la casa que buscava, i després de donar unes informacions vagues el matrimoni que va sortir a rebre'l va entendre de qui parlava i li van indicar com trobar la casa. La seva amfitriona li havia dit que si trobava la casa i arribava tot sol fins allà seria el chef (jefe en francès) ja que no era fàcil de trobar, i no volia ser menys, aixi que va caminar els 4 quilometres que li faltaven i va plantar-se, més fàcilment del que esperava, davant d'un portal amb unes portes grises d'una casa que feia tota la pinta de ser un luxe.

Voilà la grand maison
Va fer sonar la campana uns quants cops, pero ningu va respondre, aixi que va donar una mica de volta i va veure que al costat del gran portal, una mica amagada, hi havia una altra entrada més petita i es va colar per allà mig dubitatiu.
Va picar amb els dits el vidre de la porta que donava a dins de la casa i on hi veia un home parlant per telefon al davant d'una llar de foc, i aquest es va girar i va anar a obrir-li la porta. Un cop el va fer passar va avisar a la seva dona, la seva amfitriona, la Isaure, mentre ell acabava la trucada.
son fotos que podeu trobar
a internet, no us enganyo
La parella va resultar ser encantadora, i li van ensenyar tota la casa, que era tant gran i tenia una distribucio tant estranya de les habitacions que va dubtar de poder tornar a trobar la seva, una cambra amb un sostre de més de tres metres, un llit de matrimoni que feia una pinta espectacular, un armari tant gros que li cabien totes les seves peces de roba una al costat de l'altra, sense apilar-les, i ni es tocaven, un aparell reproductor de musica, un escriptori, una cadira, un mirall de cos sencer i una butaca que va creure que no faria servir massa pero que se la veia comodissima. La class, que en diuen els francesos quan alguna cosa és la hostia.
Després van enseyar-li el terreny, la vinya, la piscina, i el bosc que ocupava la muntanya fins a dalt del turo, i les feines que requerien atencio, fusta per l'hivern, netejar la vinya, arreglar el cami d'accés a la casa, etc.

El canvi d'un lloc a l'altre no podia ser més dràstic, i quasi sense creure-s'ho, va acabar d'instal-lar les seves coses, es va regalar una dutxa merescuda i van compartir un sopar amb tota la familia fora de tot el que en Peter es podia esperar.
I per més bones noticies, el seu fill gran, de 19 anys, arribaria l'endemà de la India, on hi havia marxat l'octubre passat (en Peter també havia començat el seu viatge a l'octubre), per fer un viatge d'aprenentatge, i també va saber per uns posters que va veure a la seva habitacio que compartien gustos musicals i el gust per l'escalada. Es portarien be.


martes, 4 de febrero de 2014

No es or tot el que brilla, ni tota la merda fa pudor

El dissabte, per fi, va marxar en Ted. En el fons no era mal paio, pero tenia la seva manera de fer les coses, i acceptava dificilment cap altra manera de fer-les. Obviament allo xocava constantment amb la manera de fer de la Ruth. Quan vas a casa d'algu les coses es fan de la manera que l'amfitrio vol. Com a molt pots suggerir-li, educadament, una manera diferent de fer-les. Pero mai intentar imposar-li res a casa seva o fer coses, que saps que desaprovaria, d'amagat.

A en Peter tot allo li semblava de logica pura, pero en Ted no tenia pinta d'haver-ho descobert. Fins i tot amb en Peter havien tingut alguna discussio sobre com fer les coses; en Peter es deia que havia de ser pacient i no perdre els nervis, i sovint simplement el deixava fer sense dir res, pero constantment el posava a prova: el dia abans que marxes en Ted, la Ruth li va demanar a en Peter que es mires les connexions de les plaques solars i els panells controladors, llegint-se els manuals d'instruccions per veure si trobava algun error que pogues reparar. En Peter sabia que un d'aquells manuals es trobava a dins la caixa on venia empaquetat un quadre elèctric on connectar les plaques, perque ell mateix havia obert la caixa i havia deixat el manual al costat de la mateixa. Pero quan va buscar-lo no el va trobar per enlloc i en Ted s'encaparrava en dir-li que aquell quadre, contràriament a tota logica, doncs cada component de la instal-lacio fotovoltaica tenia el seu propi manual, no en tenia. Pero que podia mirar-se unes indicacions fetes a mà que, de fet, ja s'havia mirat i no hi havia Déu que les entengués. I un deia que si... i l'altre deia que no... Fins i tot per un moment en Peter va plantejar-se estampar-li un cop de puny al mig de la cara, pero va dir-se que corria el risc de fer-se mal amb les ulleres del noi i que no seria una reaccio ni una manera molt madura de resoldre la situacio. Aixi que va respirar profundament, li va donar la rao, i se'n va anar a fer una altra cosa.

Aquell diumenge va treballar també, va ordenar la fusta que s'havia de tallar i va treure cargols i peces metaliques per no cremar-les i aprofitar els cargols que estiguessin en bon estat, que no eren pocs. El dilluns va tallar la fusta que, sol, li va portar tot el dia. I el dimarts va posar-la sota cobert i després la Ruth li va demanar que podés un albercoquer, cosa que no sabia com es feia, aixi que va buscar-ho per internet i es va llegir un document del ministeri d'agricultura d'Espanya de l'any 1958 sobre el cultiu dels albercoquers, i va procedir a arreglar aquell desastre d'arbre, sense estar, en realitat, massa segur del que feia, ni massa segur del resultat que en va obtenir. Seria una cosa que descobriria la vella Ruth més endavant, ell ja l'havia previngut de la seva inexperiència sobre el tema. Després, aprofitant els seus coneixements acabats d'adquirir va podar també una pomera, que potser es podava diferent, pero va seguir la mateixa logica que amb l'albercoquer: va tallar les branques que es creuaven i es molestaven, i totes les que creixien cap a l'interior de l'arbre, totes les que semblaven mortes o danyades i les prematures, ja que si florien i donaven fruit no serien prou fortes per aguantar el pes i es trencarien de totes maneres. El que no va entendre del tot era que algunes s'havien de tallar per la meitat o a una certa distancia de la branca de la que sortien. Aixi que no es va arriscar massa amb aquestes. Aquella era una poda mes per donar forma a l'arbre que per afavorir-ne la fructificacio, pero tampoc creia haver-la impedit, almenys no massa, esperava...

El dimecres va ploure durant el mati, aixi que va netejar la guarreria fruit del magnific nyap que havia fet en James amb els tubs de l'estufa, que havien deixat la cuina de la casa petita feta una porqueria. I quan va tornar a brillar el sol va continuar amb el teulat.
L'endemà va treure un grapat de branques d'un lloc on les tenien apilades, per cremar-les lluny de la vegetacio dels voltants. Feina que li va portar tot el dia, ja que el munt de branques que va fer era d'almenys tres metres d'altura i semblantment de diàmetre, aixi que feta la construccio va haver de dividir-la per a no fer un foc massa gran que se li pogués descontrolar i va apartar unes quantes branques que aniria cremant després a poc a poc, amb una manguera al costat per si de cas el tema es posava massa calent...
Aquell dia al vespre va arribar un altre cop en Dick, que semblava que la seva aventura per Espanya no havia anat tant bé com esperava, i l'endemà, el dia abans que en Peter marxés, va ensenyar-li com feia el teulat per a que pogués continuar sol la resta de dies que estigués alla.

Tanta feina i tant bona voluntat i actitud a l'hora de fer-la, doncs sovint xiulava, cantava o ballava mentre la feia, van acabar agradant a la vella Ruth, que amb els dies va anar canviant el seu caràcter i va convertir-se en una persona molt mes agradable, hospitalaria, i fins i tot el va convidar algun cop a prendre un vas de vi blanc amb ella! I aixo que al perfil de helpx posava explicitament que l'alcohol se l'havia de pagar cada un de la seva butxaca! Si fins i tot van acabar compartint algunes converses molt interessants!

La malaltia cronica de l'esquena, que la feia anar dopada de morfina la meitat de les hores (cosa que ella semblava disfrutar enormement), i que sempre tenia la casa plena de desconeguts i que pocs eren els que netejaven més del que embrutaven, o donaven amb feina i ajuda més del que gastaven en aigua, llum i menjar, l'havien tornat esquerpa, com els gats que vivien amb ella, que bufaven a la minima, pero s'amansaven si els tractaves amb cura.


Havia après mes coses de les que esperava aprendre quan va arribar, i finalment l'estada alla va resultar agradable i tot, malgrat els constants problemes amb l'aigua i la llum, pero els plats que cuinava la vella Ruth eren de primerissima qualitat, aixo si que ho tenia! I fins i tot la nit abans que marxes li va cuinar una paella de puta mare en agraïment a la feina feta! Fos com fos, no creia que mai tornés a posar els peus per allà
.
Pero mai diguis mai...