martes, 4 de febrero de 2014

No es or tot el que brilla, ni tota la merda fa pudor

El dissabte, per fi, va marxar en Ted. En el fons no era mal paio, pero tenia la seva manera de fer les coses, i acceptava dificilment cap altra manera de fer-les. Obviament allo xocava constantment amb la manera de fer de la Ruth. Quan vas a casa d'algu les coses es fan de la manera que l'amfitrio vol. Com a molt pots suggerir-li, educadament, una manera diferent de fer-les. Pero mai intentar imposar-li res a casa seva o fer coses, que saps que desaprovaria, d'amagat.

A en Peter tot allo li semblava de logica pura, pero en Ted no tenia pinta d'haver-ho descobert. Fins i tot amb en Peter havien tingut alguna discussio sobre com fer les coses; en Peter es deia que havia de ser pacient i no perdre els nervis, i sovint simplement el deixava fer sense dir res, pero constantment el posava a prova: el dia abans que marxes en Ted, la Ruth li va demanar a en Peter que es mires les connexions de les plaques solars i els panells controladors, llegint-se els manuals d'instruccions per veure si trobava algun error que pogues reparar. En Peter sabia que un d'aquells manuals es trobava a dins la caixa on venia empaquetat un quadre elèctric on connectar les plaques, perque ell mateix havia obert la caixa i havia deixat el manual al costat de la mateixa. Pero quan va buscar-lo no el va trobar per enlloc i en Ted s'encaparrava en dir-li que aquell quadre, contràriament a tota logica, doncs cada component de la instal-lacio fotovoltaica tenia el seu propi manual, no en tenia. Pero que podia mirar-se unes indicacions fetes a mà que, de fet, ja s'havia mirat i no hi havia Déu que les entengués. I un deia que si... i l'altre deia que no... Fins i tot per un moment en Peter va plantejar-se estampar-li un cop de puny al mig de la cara, pero va dir-se que corria el risc de fer-se mal amb les ulleres del noi i que no seria una reaccio ni una manera molt madura de resoldre la situacio. Aixi que va respirar profundament, li va donar la rao, i se'n va anar a fer una altra cosa.

Aquell diumenge va treballar també, va ordenar la fusta que s'havia de tallar i va treure cargols i peces metaliques per no cremar-les i aprofitar els cargols que estiguessin en bon estat, que no eren pocs. El dilluns va tallar la fusta que, sol, li va portar tot el dia. I el dimarts va posar-la sota cobert i després la Ruth li va demanar que podés un albercoquer, cosa que no sabia com es feia, aixi que va buscar-ho per internet i es va llegir un document del ministeri d'agricultura d'Espanya de l'any 1958 sobre el cultiu dels albercoquers, i va procedir a arreglar aquell desastre d'arbre, sense estar, en realitat, massa segur del que feia, ni massa segur del resultat que en va obtenir. Seria una cosa que descobriria la vella Ruth més endavant, ell ja l'havia previngut de la seva inexperiència sobre el tema. Després, aprofitant els seus coneixements acabats d'adquirir va podar també una pomera, que potser es podava diferent, pero va seguir la mateixa logica que amb l'albercoquer: va tallar les branques que es creuaven i es molestaven, i totes les que creixien cap a l'interior de l'arbre, totes les que semblaven mortes o danyades i les prematures, ja que si florien i donaven fruit no serien prou fortes per aguantar el pes i es trencarien de totes maneres. El que no va entendre del tot era que algunes s'havien de tallar per la meitat o a una certa distancia de la branca de la que sortien. Aixi que no es va arriscar massa amb aquestes. Aquella era una poda mes per donar forma a l'arbre que per afavorir-ne la fructificacio, pero tampoc creia haver-la impedit, almenys no massa, esperava...

El dimecres va ploure durant el mati, aixi que va netejar la guarreria fruit del magnific nyap que havia fet en James amb els tubs de l'estufa, que havien deixat la cuina de la casa petita feta una porqueria. I quan va tornar a brillar el sol va continuar amb el teulat.
L'endemà va treure un grapat de branques d'un lloc on les tenien apilades, per cremar-les lluny de la vegetacio dels voltants. Feina que li va portar tot el dia, ja que el munt de branques que va fer era d'almenys tres metres d'altura i semblantment de diàmetre, aixi que feta la construccio va haver de dividir-la per a no fer un foc massa gran que se li pogués descontrolar i va apartar unes quantes branques que aniria cremant després a poc a poc, amb una manguera al costat per si de cas el tema es posava massa calent...
Aquell dia al vespre va arribar un altre cop en Dick, que semblava que la seva aventura per Espanya no havia anat tant bé com esperava, i l'endemà, el dia abans que en Peter marxés, va ensenyar-li com feia el teulat per a que pogués continuar sol la resta de dies que estigués alla.

Tanta feina i tant bona voluntat i actitud a l'hora de fer-la, doncs sovint xiulava, cantava o ballava mentre la feia, van acabar agradant a la vella Ruth, que amb els dies va anar canviant el seu caràcter i va convertir-se en una persona molt mes agradable, hospitalaria, i fins i tot el va convidar algun cop a prendre un vas de vi blanc amb ella! I aixo que al perfil de helpx posava explicitament que l'alcohol se l'havia de pagar cada un de la seva butxaca! Si fins i tot van acabar compartint algunes converses molt interessants!

La malaltia cronica de l'esquena, que la feia anar dopada de morfina la meitat de les hores (cosa que ella semblava disfrutar enormement), i que sempre tenia la casa plena de desconeguts i que pocs eren els que netejaven més del que embrutaven, o donaven amb feina i ajuda més del que gastaven en aigua, llum i menjar, l'havien tornat esquerpa, com els gats que vivien amb ella, que bufaven a la minima, pero s'amansaven si els tractaves amb cura.


Havia après mes coses de les que esperava aprendre quan va arribar, i finalment l'estada alla va resultar agradable i tot, malgrat els constants problemes amb l'aigua i la llum, pero els plats que cuinava la vella Ruth eren de primerissima qualitat, aixo si que ho tenia! I fins i tot la nit abans que marxes li va cuinar una paella de puta mare en agraïment a la feina feta! Fos com fos, no creia que mai tornés a posar els peus per allà
.
Pero mai diguis mai...

No hay comentarios:

Publicar un comentario