viernes, 21 de marzo de 2014

De nou a la carretera VI, o casi

Perquè aquest cop no es va tractar de fer autoestop.

Posem-nos en situacio.

Durant l'estada a la Serre de Chabanas en Peter es va llegir un llibre titulat "Cabanons à vivre. Rêverie, ecologie et conseils pratiques" de Christian La Grange. I si, va somiar. Tant que es va fer un disseny del que podria ser la casa que es faria quan tornés. I com qui escolta una peticio que mai va ser feta, el desti, l'univers, el karma o la tita d'en Neymar, van decidir oferir-li una oportunitat. Aquesta es va presentar en forma de mail, a través del helpx, d'una familia que vivia a prop de La Roche Sur Yon, on li preguntaven si estava disposat a anar a casa seva a ajudar-los a construir una caseta de fusta i terra.
No s'ho podia creure.

La Roche Sur Yon estava lluny, i ell ja tenia amparaulada la visita a Nyons i en principi el seu objectiu després era anar a Berlin xino xano, i allo era anar en direccio contràaria... Què fer?
S'ho va pensar molt, pero allo era una senyal, una oportunitat que no podia deixar escapar. Aixi que va contestar que si, i els va explicar que podria anar-hi després de visitar en Bambou a Nyons, cosa que podria ser a principis, mitjans o finals de març en funcio de si trobava feina.
Van dir-li que ja tenien un helpx, pero que hi podia anar de totes maneres.
Aixi que es va posar a preparar el viatge fins allà. En autoestop no creia poder arribar en un dia, o almenys no al seu ritme tranquil, aixi que va enviar solicituds de couchsurfing per dormir a Clermont Ferrand un parell de dies abans de deixar La Serre de Chabanas.
Un cop a Nyons, i després de no haver trobat feina, va intensificar la busqueda de sofa a Clermont, i va enviar un mail a la familia del helpx per avisar de la seva inminent arribada.
I just quan finalment havia rebut una resposta afirmativa pel couchsurfing, d'una noia la mar de guapa i simpàtica, llàstima, van avisar-lo els de la familia que el pare estava als Alps i es dirigia aquell mateix diumenge cap a un poble "proper" a Marsella i que el podria recollir a Nyons, sempre i quan no li suposés cap problema passar 15 dies a casa els pares de l'home (Françoise) renovant un bany. Evidentment no li suposava cap problema, primerament perquè no s'hauria de trencar el cap buscant lloc on dormir a Clermont Ferrand; segon, perquè faria el trajecte d'una sola tirada (adorava fer autoestop, pero si, posem l'exemple, fent autoestop el primer cotxe que es parava el portava a lloc no s'hi negava, i allo venia a ser una mica el mateix); tercer, aprendria més sobre construccio i ultim, tindria la oportunitat de viatjar per aquella zona de França de la qual n'hi havien parlat molt bé.

Aixi que aquell diumenge, després de dir-li adéu a en Bambou i desitjar-se mutua sort, va anar a trobar-se amb en Françoise (en endavant Franz). Un home jovenivol, amb potes de gall (a en Peter li agradaven les potes de gall perquè li donaven la impressio de ser propies de gent riallera), ulls blaus, pocs cabells i mirada sincera.
Van fer el trajecte, d'unes tres hores, parlant de tot una mica, del viatge d'en Peter, de la historia d'en Franz, que li va explicar que després de passar-se mitja vida obsessionat en fer diners, va descobrir que allo no el feia feliç i va viure un canvi en la seva vida que el va convertir a la fe cristiana (en Peter ja tindria temps, quqn hi hagués més confiança, a descobrir quin havia sigut aquell canvi) i va decidir deixar la seva vida luxosa per viure humilment del treball de les seves mans i recollir el fruit del seu esforç. Bravo. Per aixo si que cal valentia!
La veritat és que van conectar molt bé, i de seguida van permetre's fer-se bromes. En Peter ja començava a dominar prou el francès com per atrevir-se amb les bromes sense por de ser malinterpretat. Seria un gust treballar amb ell.

Durant el trajecte, a més a més, va rebre moltes més bones noticies:
En Franz era president del club de vela de La Roche Sur Yon i va prometre-li que li ensenyaria a navegar amb vela lleugera, optimist pel que tenia entès en Peter, i allo podria servir-li de molt per buscar un veler per travessar l'Atlàntic! A més a més, mireu si van entendre's ràpid, en Franz li va proposar de, cap al maig, tornar a casa els seus pares a construir una altra caseta, i aquell cop li pagaria i tot! A més a més, va dir-li que podria quedar-se amb ells tot el temps que vulgués (mentre les dues parts estiguéssin contentes, com sempre) i que si volia podia marxar un parell de setmanes, o el que fes falta, per anar a Berlin a veure el seu amic que allà vivia, i tornar després i seguir amb l'ajuda que calgués.
I per postres una de les seves filles (tenia 7 fills) s'estava treient el carnet de pilot d'avio i estava fent pràctiques, i si qlgun dia l'havia de portar amb cotxe a fer-les, podria pujar amb ella a l'avio! Bé, allo era una xorrada, pero a vegades les postres son una xorrada...

Un cop van arribar a la casa, que estava a les afores de Pignans, els van rebre molt calurosament en Thomas i la Lara, una parella d'uns 80 llargs, molt simpàtics, amb bon sentit de l'humor i molta generositat. Russos d'origen, aixi que, per si encara podia demanar alguna cosa més, menjaria uns quants plats tipics de Russia sense haver de viatjar-hi, perquè tal i com estan les coses ara mateix, poques ganes en tenia en Peter.

En fi, les coses pintaven molt bé. Pero el temps l'havia ensenyat a ser prudent i alegrar-se pel present, i per les coses que vinguéssin, a mesura que anéssin venint.

No hay comentarios:

Publicar un comentario