La Serre de Chabanas

"Aquesta és la historia d'una familia que tenia un fill, jove i intel·ligent, amb bon cor i uns ideals profunds i purs, però que no sabia controlar la seva ira. Discutia constantment amb els seus pares, i perdia la paciència fàcilment amb els seus germans. Se'ls estimava amb devocio, pero en determinades situacions no podia reaccionar d'una altra manera que bruscament.

Un dia, cansada dels atacs de còlera del seu fill, la mare, aprofitant que aquell dia havia estat de bon humor, li va proposar de fer una cosa:
- Fill meu, t'estimem, ja ho saps, i sabem també que tu ens estimes, però hem de fer alguna cosa per controlar aquests atacs de ràbia.
- D'acord, t'escolto mare.
- Mira, cada vegada que perdis els estreps, clavaràs un clau a la porta de la teva habitació, entesos?
- No sé per a què ha de servir això - féu el fill que començava a perdre la paciència...
- Confia en mi, si us plau, més endavant ho entendrás tot.
- Entesos, mare. - va respondre el fill fent un fort suspir.

I així va ser que cada vegada que perdia els nervis el fill clavava un clau a la porta de la seva habitació. El primer dia en va clavar vint-i-sis, i quan se'n va anar a dormir i els va veure allà clavats va reflexionar i es va dir que faria un esforç. I així, dia rere dia en va anar clavant menys, fins que un dia se'n va anar a dormir sense haver-ne afegit cap més respecte el dia anterior.
L'endemà li va donar la bona noticia a la seva mare.
- Estic molt orgullosa de tu fill meu. A partir d'avui, doncs, cada dia que aconsegueixis passar sense clavar cap clau, n'arrencaràs un.
- D'acord mare! - va fer entusiasmat.

I dia rere dia, un a un, va anar desclavant tots els claus de la porta fins que no en va quedar cap. I l'endemà li va anunciar la bona noticia a sa mare. Que s'el va emportar davant la porta i allà li digué:

- Estic molt contenta fill meu, molt. - digué amb llàgrimes als ulls - has aconseguit controlar els nervis completament, ara t'enfades menys i estàs més content i tots estem més bé. Però fixa't, la porta està plena de forats, ja no tornarà a ser la mateixa. El mateix passa quan t'enfades amb algú i el fereixes, li deixes una cicatriu com les d'aquesta porta. No oblidis mai aquesta porta, estimat."


Ja feia molt temps que havia llegit aquella historia i aquell mes de febrer a La Serre de Chabanas, més que el que pogués fer treballant i aprendre vivint, com ara partir troncs amb la destral, netejar de fulles un cami, arreglar un teulat, arreglar un cami de terra per la pluja, netejar una vinya mig abandonada, cuinar vegetarià, aprendre a identificar unes quantes plantes silvestres comestibles, etc; el que va recordar cada dia més sovint era la lliçò d'aquella paràbola.
La familia era abundant, i ben avinguda gran part del temps, els fills eren ben educats, amb contats "incidents" tipics de la infància i l'adolescència, per part dels dos més petits, però l'Alain va resultar ser complicat. No per en Peter, amb qui es portaven bé i amb qui solien anar a passejar pel bosc i pels voltants de la zona tot parlant de com salvar el món... A vegades li recordava a ell mateix amb la seva edat, ple d'ideals purs, d'aquesta voluntat de la juventut de canviar el món, de carregar amb aquesta responsabilitat, defensant amb ungles i dents els seus principis, pràcticament sense tolerar idees oposades o tant sols diferents.
Sí, havien sigut molt semblants.

Però l'Alain es discutia amb sa mare i amb son pare constantment i, malgrat en Peter ja entenia quasi perfectament el francès (aquell mes de febrer només va parlar en francès), no entenia els motius dels sobtats canvis d'humor. L'Alain no volia sentir a parlar a ningú, menjava els seus àpats vegetarians que havia cuinat meticulosament i se n'anava de la sala enfadat. Quan es discutien punts de vista diferents sobre politica o actualitat, les seves intervencions eren atacs de ràbia contra les idees que eren diferents de les seves, i quan va veure en Peter fumant va marxar de la sala fet una fera dient que ell era contrari a tot allò que fa mal a l'ésser humà, sense escoltar-se, sense haver descobert, encara, en Peter confiava en la seva sobrada intel·ligència, que el que més mal fa a l'ésser humà, lluny de ser una cigarreta ocasional o un tros de pollastre al forn, era la ràbia, la ira, el malhumor i la intolerància. El seu era un comportament radical, i els radicalismes mai han portat res de bo.

Per això, abans de deixar la casa, en Peter va explicar aquella paràbola a la familia, confiant que, d'una manera o altra, tots en treiéssin conclusions positives i es pugués "curar"a poc a poc, ja que aquests canvis no son d'un dia per l'altre, la ràbia del jove; i permetre, d'aquesta manera i deixant lloc al bon humor i a l'amor que era capaç de donar, que totes les seves bones intencions, el seu desig de canviar el món, es fes realitat.

En Peter recordaria sempre aquella lliçó com si hagués estat ell el que hagués clavat els claus a la porta.

Actualitzacio
I aquest és l'estat en que en Peter va deixar la vinya després de molts d'esforços i de fins i tot, l'ultim dia, teballar-hi sota una pluja abundant, ja que quedava ben poc a fer i ho volia deixar enllestit, mentre cantava cançons per motivar-se.