lunes, 17 de marzo de 2014

Nyons, paradoxes, illes de merda i topades amb la realitat

La part més bonica de Nyons
En Peter Schemes no sabia qui era. Ni tampoc qui volia ser, com és normal quan no saps qui ets.
Hi havia coses de la seva personalitat que no li agradaven. Com per exemple la seva ocasional, però forta timidesa. Massa "respectuós" per fer o dir segons què o parlar o preguntar a les persones obertament sobre la seva vida. Sempre temorós de rebre un no, de no saber-lo encaixar.

I si preguntava sobre els seus pares? podria ser que estiguéssin separats, o enfadats i no en vulgués parlar...
I si preguntava sobre la seva feina? potser guanyava molts diners i no en volia parlar...
I si preguntava si tenia parella? potser s'ho prenia com una investigació perquè en Peter hi tenia interès emocional o sexual...

Sempre hi havia potsers... Sempre hi havia el "què diran/pensaran els altres". Ell, que sempre deia a tothom que no es preocupés del que penséssin els altres... No li feia vergonya, per exemple, portar els pantalons grocs més cantaires de la comarca; fer cas omís del que penséssin els altres en aquell tipus de situacions era fàcil. El complicat venia després.
Tampoc s'atrevia  molt a parlar sobre alguns temes, doncs tenia el mal costum de parlar sense coneixènça, de fer suposicions, i no volia que li diguéssin que estava equivocat, que no era tant intel·ligent ni tant savi com es pensava...

Si deia alguna cosa i la gent l'ignorava se sentia ferit; si deia alguna cosa i estava equivocat i el corregien se sentia ferit; si algú estava enrotllat amb la noia més guapa, lamentava no ser ell, i se sentia ferit... Era egocèntric, terriblement egocèntric. I precisament, a La Serre de Chabanas havia alimentat aquest egocentrisme: havia estat rebent constantment elogis per la seva feina, molts, masses, a vegades ho pensava. És dificil encaixar una crítica, però potser és encara més difícil saber encaixar un elogi.

Es desenvolupava bé amb persones de caràcter dèbil o neutral, amb una personalitat poc marcada, però davant de persones més llestes, més sàbies i amb una personalitat forta, s'encongia. Es quedava en un racó, escoltant, o ni tant sols això. S'esforçava en fer comentaris segaços i el·loqüents que passaven desapercebuts, o posava la pota constantment. Així que més tard o més d'hora, optava pel silenci.

"Prefiero estar callado y parecer tonto que hablar y despejar las dudas definitivamente"

"Nada como ver amanecer
sentado en la basura"
Era una mala opció en el fons. Si volia deixar de ser tonto primer havia de ser-ho, mostrar que ho era, acceptar-ho. I poc a poc empapar-se dels que saben, parlant, intercanviant i equivocant-se.
Un no aprèn a anar amb bici sense caure.

A Nyons va passar-s'ho molt bé malgrat el que pugui semblar. Va descobrir el que era el "món" del reciclatge del menjar en els contenidors de supermercats, panaderies o centres socials, us en farieu creus de la de menjar en bon estat que es tira...
Va participar en "tallers de cant" amb uns quants joves i no tant joves, en els que, sorprenentment per ell, s'ho va passar de conya. Va fer molts jammin's amb en Bambou, el Pirata, el Juan i la Suzy. Van fumar, van beure i van provar un experiment amb unes llavors d'una planta d'efectes psicotròpics naturals, sense masses resultats però.
Va tenir temps de llegir-se un llibre molt interessant, "La serpiente cósmica. El ADN y los origenes del saber"
I va buscar feina en totes les panaderies del poble, que no eren poques, campings, restaurants i cooperatives alimentaries, Nyons és país d'olives, albercocs i vi, però no va tenir sort. La última bala la va gastar deixant un currículum en la pizzeria d'un càmping. Ja veuriem si el trucarien.
Si, "si el trucarien". També es va haver de comprar un mòbil per poder deixar un número en els anuncis que va posar i en el curriculum. Més que mobil era un receptor de trucades, vaja.

A Nyons va aprendre, sobretot, que ell no era especial, ni especialment valent. La majoria de les persones que va conèixer allà també viatjaven, també havien deixat la comoditat i l'escalfor de la casa per provar sort a l'estranger. Ell no era "el millor", ni el viatger expert, era un més, i enlloc d'aprofitar-ho i beure de tots aquells coneixements que desbordaven els altres, s'encongia, incapaç d'acceptar la seva ignorància, d'acceptar que només era un humà.
Incapaç de sorprendre's dels coneixements dels altres, incapaç de reconèixer, així, la seva inferioritat. I aquell pensament ja era de per sí, estúpid. Qui decideix qui és inferior o superior dels altres si no ell mateix?

2 comentarios:

  1. Brutal!En tant que Déu creador de la realitat que visc només jo em puc convertir en inferior o superior a la resta d'ànimes que m'envolten, tot i així trobo que es perillos entrar a valorar aquestes qüestions. Tots som diferents. A més a més no crec que un coneixement concret et faci millor o pitjor, com a màxim et realitzarà xk ets una persona curiosa i t'agrada descobrir, però més savi més savi només ho seràs coneixen-te a tu mateix per, a partir d'aquí, construir el teu món i les teve spoques veritat universals. I això amic meu és el que estàs fent, és a dir que de savi n'ets una boan estona!Una abraçada Swatse!

    ResponderEliminar
  2. bon, un dels problemes que pateixo és el comparar-me constantment, veig qualitats i coneixements en els altres que jo tambe vull tenir i enlloc d'aprendre-les, d'interessar-me, faig el que he dit per no reconèixer que jo no tinc aquests coneixements perquè aixo em posaria per sota... Si, son aigües perilloses... Pero bé suposo que el primer pas ja està fet, reconeixer-ho obertament, i a partir d'aqui doncs little by little aniré aprenent a veure les coses diferent i no actuar com un idiota quan em trobi davant d'algu "més savi que jo".
    Merci per la reflexio Viktarion! M'encongiria una mica més davant teu si no fos perque ets un nen petit de tres anys, doncs tu també ets un bon savi! :)

    ResponderEliminar