El dia que, a casa en Thomas i la Lara, en Franz i en Peter van estar fent el ciment pel terra del bany, -aixo devia ser al tercer o quart dia de ser allà- quan en Peter tenia una formigonera preparada, feia sonar la campana de la porta d'entrada perquè en Franz, des de dins, mentre anivellava el terra, el sentis i sortis a judar-lo a portar a dins un cubell ple d'aquell formigo estrany. La Lara va sentir també la campana, "mira, juga amb la campana" va pensar ella. Pero quan va tornar a sentir la campana, i encara una altra vegada, i després una altra, fins a cinc o sis vegades més, al vespre va comentar al seu marit i al seu fill << en Peter és un noi fantàstic, treballa molt bé i és molt gentil, pero és una mica criatura, no? Avui l'he sentit un bon grapat de vegades divertint-se amb la campana de l'entrada com un nen...>>
Després en Franz li va explicar que era el codi que tenien mentre treballaven i la Lara va deixar de pensar que era una mica criatura.
Quan li van explicar aquest episodi a en Peter ell va riure, pero va fer sortir a tothom de l'error. Si, efectivament, ell era una mica criatura. Li agradava jugar amb la campana, i remenar per tot arreu i fer preguntes, i tocar el que no podia tocar, i obrir les portes tancades. I cantar i ballar i fer l'idiota, i vantar-se de si mateix només per després deixar-se en ridicul i, tal i com deia ell, li agradava ser un pallasso i de tant en tant fer-se el serios.
Podia ser un comportament reprobable per moltes persones.
S'ha de ser serios. Amb vint-i-cinc anys un ha de tenir un ofici clar, un treball decent. Què és aixo de viatjar pel mon sense saber què es vol fer quan es torni, sense ni tant sols saber quan es tornarà? No es poden prendre les coses a broma. No es poden dir bestièses tota l'estona, no es pot ser optimista, no es pot tenir el cap als nuvols (malgrat els peus siguin al terra) no es pot confiar en l'home, no es pot creure en un mon millor.
Tot aixo està condemnat com una idea infantil, com al comportament d'una criatura. Sindrome de Peter Pan? Ell era Peter, pero no Pan. No, res s'allunyava més de la realitat, en Peter es moria de ganes de tenir responsabilitats, d'iniciar un projecte com en els que vivia, de tenir una familia com en la que ell vivia en aquell moment. Ser criatura no és incompatible amb ser responsable, si és aixo el que us fa por.
Ell era aquella dualitat, fer el tonto, ser serios, fer una tombarella per que si -o per exterioritzar la seva joia- i després parlar del càstig i la venjança. Els que el coneixien bé sabien que ell era aixi. Els que no el coneixien el titllaven de criatura, de poc serios o fins i tot d'hipocrita -amb paraules o amb gestos- i ell no podia ser qui era.
Amb aquella familia, des del primer moment, va poder ser ell. El van deixar ser ell, jutjant-lo, potser, tothom jutja, pero sense sentenciar. Ningu hauria de sentenciar a ningu abans de comprendre, abans de conèixer. Ni tant sols, i sobretot en Peter, qui havia tingut sempre aquella mala costum.
I, de fet, com que mai arribarem a conèixer al cent per cent, ni a comprendre-ho tot, més val oblidar-se de sentències definitivament.
Com explicar-vos com eren en aquella familia sense que els sentencieu? Dir-vos que eren creients segurament només farà que disparar els vostres prejudicis, i podria passar una llarga estona explicant-vos la seva manera de viure la fe, pero ni seria capaç de ser fidel a la realitat ni serieu capaços d'entendre realment el que vull dir (per defectes de la meva habilitat narradora, no de la vostra comprensio lectora, que no conec).
El que importa és que l'amor es respirava en aquella familia.
Com tota familia, no era perfecta. Com sempre, i a mesura que coneixes a la gent, veus que no son tant perfectes com t'havien semblat al principi. Tots tenim el nostre costat fosc, tots tenim els nostres dies, tots tenim defectes. I no perquè siguin coses categoritzables com a defectes (pot fer-se tal cosa?). Si no perquè tots tenim gustos, a tots ens agraden unes coses i ens en desagraden unes altres que no tenen perquè tenir absolutament res a veure amb el que agrada o desagrada als altres. Es per aixo, que tothom té defectes. Coses que a tu et desagraden d'algu, per d'altres és la polla. Es aixi. I pot semblar obvi per alguns, pero no ho és per a tothom. I no ho havia sigut durant molt de temps per en Peter, qui sovint s'entestava en ser perfecte.
I com en tota familia, hi havia discussions, i fins i tot alguna picabaralla entre germans i alguna bronca pares-fills, només faltaria! Pero l'amor... transpiraven amor. Qualsevol diria que eren capaços de parlar amb persones que no coneixien la seva llengua amb tant sols un somriure sortit d'un raco profund del cor. Ells dirien que era amor per Jesucrist, en Peter hi veia amor per l'amor, per la vida.
Van tenir moltissimes converses sobre la Biblia, sobre Jesus i tots els seus contes. En Peter hi veia molts aprenentatges, pero les coses s'aprenen realment vivint-les, allo era indubtable per ell, potser una de les poques coses indubtables per ell.
Havia sigut la providència anar a parar en aquella familia? Ell feia temps que havia deixat de creure en les casualitats, la resta podeu posar-li el nom que vulgueu.
Aquell mon, aquella meravella, era fruit de Déu, de la casualitat, de les lleis de la fisica, d'extraterrestres? Eren preguntes en les que havia perdut les ganes de perdre el temps buscant una "veritat absoluta", com a molt es divertia divagant-hi amb altres persones, pero no tenia intencio de fer-se una idea fixa.
El que tenia clar era que si feia les coses bé, si ajudava, si treballava, si intentava sempre tenir una actitud positiva, si podia perdonar i sobretot perdonar-se a si mateix els errors que pogués cometre; si somreia a la vida, com s'ha dit tantes vegades, la vida li somriuria. Alguns podrien no estar-hi d'acord, pero de moment viure aixi li havia portat més bones noticies que dolentes.
Va treballar dur aquells dies. Van estar tallant arbres d'un petit bosquet de xiprers d'uns vivers amb alguns amics de la familia amb qui compartien la fusta, van estar cuidant les cabres, les van munyir i van matar un parell de cabrits i va poder aprofitar per fer el que no havia pogut fer a Les Bernous, i en va treure els organs i els va esquarterar després; van estar construint la cabana de fusta amb en Joseph, amb qui es treballava magnificament, amb qui parlava anglès i de qui va poder veure el sentit de l'humilitat, servir als demés, questionar-se els seus principis.... Van estar cuidant dels cavalls també, a qui calia domar, com li va ensenyar l'Arianne, qui ja n'havia domesticat uns quants, i cosa que no era gens fàcil. La proxima vegada ho faria millor.
Pero també va tenir temps per reposar, per jugar, per tocar la guitarra, per pensar, per iniciar-se amb la vela, per fer amistat amb tots ells i fins i tot d'encarinyar-se de la Juliette. Passaria un llarg temps amb aquella familia, tenien moltes coses per compartir. Ja veuriem on el portaria tot plegat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario