sábado, 21 de junio de 2014

De nou a la carretera VII

Ja havia après a fer l'espanyol i va agafar el metro, amb els seus transbords i el tren fins a Potsdam sense pagar. Corria el risc que algun revisor li demanés el bitllet i hagués de pagar una multa d'uns 40€, però amb què pagaria? s'havia gastat la majoria dels diners que tenia encara durant aquella setmana a Berlín, uns 120€, i tant sols n'hi quedaven vint, allò i res era el mateix, així que ni els contava aquells diners. No tenia possessions de valor, i no tenia comptes bancaris enlloc. Com podria pagar cap multa?


A Potsdam va comprovar horroritzat com en cap establiment dels que hi havia a l'estació tenien cartró. Pel que es veu, les comandes arribaven en un altre tipus d'embalatge, potser era que no havien entès el que els hi estava demanant... Finalment, però, va ser el propietari d'una pizzeria, amb qui no s'"entenien", perquè no tenien cap llengua en comú, el que va donar-li cartró. No hi ha més cec que el que no vol veure. Es podria extrapolar amb la comprensió...
I amb un cartell enorme on posava Magdeburg, va decidir dirigir-se a l'autopista, que li havien dit que estava a tant sols dos quilòmetres... sí, tant de bo...

Mentre caminava va trobar-se amb tres autoestopistes rumaneses que anaven a França, amb un cartell minúscul en un full de paper, així que va compartir amb elles un tros de cartró que li sobrava per poder fer un cartell amb condicions doncs estava clar que aquell no funcionava, i tampoc estaven situades en un lloc gaire interessant... si venien de Rumania fent autoestop devien haver-se tirat moltes hores a la carretera esperant... Tampoc volien caminar fins a l'autopista, i en Peter tampoc hagués volgut amb aquelles motxilles mastodòntiques que portaven...
Les va deixar enrere i va seguir la seva ruta, i més endavant es va trobar un altre autoestopista, un home d'avançada edat que es dirigia a Hannover, sense cartell i amb una maleta petita, tenia tota la pinta de ser dels de la vella escola, un autèntic; però, desitjant-li sort, també el va deixar enrere i va continuar caminant. Deuria haver passat els dos quilòmetres que teòricament el separaven de l'autopista en feia almenys quatre, i feia tota la pinta de ser lluny encara, quan, finalment, en un indret on va decidir aturar-se a reposar i fer dit, un cotxe va fer sonar el clàxon des de darrere seu. Un cotxe car, un audi 4x4 o un BMW, no hi entenia en Peter de cotxes i ni s'hi fixava, estava fent mitja volta i se li va acostar fent marxa enrere al mig de la carretera. En Peter va dir-li on es dirigia, i l'home que conduia va dir-li que, malhauradament, ell es dirigia a Leipzig, però que el portaria fins a la primera estació de servei de l'autopista en direcció Magdeburg, que devia estar a poc més de cinc minuts en cotxe.

L'home, d'uns cinquanta anys molt ben portats, es deia Friedrich i va quedar alucinat pel projecte de viatge d'en Peter, pel recorregut que ja portava fet i per tot el que, resumit, li va poder explicar sobre ell i els motius que el movien a viatjar d'aquella manera. Més enllà de tot el que s'hagués pogut esperar, en Friedrich va oferir-li allotjament sempre que ho necessités a Leipzig o a Potsdam, li va donar la seva targeta i li va dir que el podia trucar quan vulgués si necessitava qualsevol cosa, i que li enviés un sms per dir-li qui era i ell li respondria amb la seva direcció de mail personal perquè en la que apareixia a la targeta, la de la feina, rebia milers de mails al dia i no els veia tots. A més a més li va explicar que ell treballava amb gent molt rica, venen cases, cotxes, barcos, seguros, oferint advocats, o el que fos que una persona rica pugui necessitar (i necessiten moltes coses), així que si es trobava amb gent rica durant el seu viatge, va dir-li, mirés de donar el seu contacte i si aconseguia vendre alguna cosa a alguna d'aquesta gent rica, li enviaria una part dels guanys. Sonava massa bé? A en Peter li va semblar sincer, i fos com fos, tampoc es posaria a treballar per ell. Si apareixia la ocasió ho faria, no li costava res, si no, tampoc la provocaria. Les bones ocasions venen soles, la feina està en saber-les veure.

Després d'acabar la conversa, doncs es van parar a l'estació de servei i es van estar una bona estona xerrant, es van acomiadar i en Peter va anar a buscar un altre autoestopista que també buscava algú que el portés, curiosament, en la mateixa direcció que ell. El noi, visiblement més jove, tenia una manera de fer autoestop que en Peter desaprobava rotundament, insultant les persones que no es volien parar, i es va veure obligat a demanar-li que canviés d'actitud. Un autoestopista fa autoestop perquè vol, (a no ser que s'hagi tingut un accident amb cotxe o alguna pana, però majoritàriament un tria ser autoestopista) i un ha de saber una cosa molt òbvia, però en la que sembla que hi ha gent que no pensa: ningú està obligat a recollir-te. Encara que vegis marxar el cotxe en la mateixa direcció que tu.
Cansat de seguir el mètode de l'impulsiu i apressat (si, és alucinant, però hi ha autoestopistes apressats) autoestopista va abordar directament, però amb educació, una noia que estava fent gasolina, que no parlava massa bé l'anglès i que encara no tenia molt clara la seva trajectòria, amb la qual cosa tindria encara el temps d'anar a pagar per decidir si seguia la seva direcció i els portava, o si feia veure que havia de seguir una altra ruta.
Per sort, va accedir a portar-los, al jove de nom impronunciable a qui anomenaré Alim el portaria una mica més enllà de Magdeburg, i a en Peter el deixarien a la primera estació de servei que es trobéssin just després de Magdeburg.
La noia es deia Mika i era la primera vegada que recollia algú fent autoestop, i esperava que no fos la última, va comentar-li en Peter, "pel bé dels nostres germans autestopistes". Com que ella no se sentia còmode parlant anglès, en Peter va cedir el seient de l'acompanyant a l'Alim que parlava alemany, mentre ell aprofitava per fer una becaina al seient del darrere.

Un cop a Magdeburg es va acomiadar d'ells i es va trobar amb un altre autoestopista (encara un altre!), que acabava de trobar algú que el portés, i just després, mentre començava a escriure el cartell de Hannover, un hove va passar per davant i es va oferir a portar-lo.
Es deia Davis i treballava montant i desmuntant estands per fires i convencions i viatjava força amunt i avall. En la seva furgoneta, molt moderna i confortable, la van fer petar una mica fins que van arribar a una estació de servei més enllà de Hannover, en un punt proper a on aquella autopista virava cap al sud direcció Dortmund i en Peter miraria de trobar un altre cotxe que seguís per l'altra autopista direcció oest, cap a Osnabrück i que acabava directament a Amsterdam.

Allà va esperar uns trenta minuts, la seva tècnica en les estacions de serveis era plantar-se davant la porta de la caixa amb el cartell de la ciutat a la mà, deixant-lo veure a tothom "discretament" perquè, de lluny, la gent l'identifiqués com a autoestopista i comencés a decidir com el tractarien - alguns et miren per sobre l'espatlla com si fóssis escombraries, d'altres es neguen educadament, d'altres s'inventen excuses barates, d'altres fan veure que no t'han vist, i després hi ha els camioners que s'han parat a dormir allà que es queden a fer-la petar una estona -. Després deixava entrar a la gent a pagar abans de preguntar, però preguntava a pràcticament tots els que sortien, per evitar preguntar dues vegades a la mateixa persona, una vegada quan entrava i una quan sortia, que ja li havia passat alguna vegada. Costa recordar les cares de totes les persones...
Sempre preguntava educadament i si rebia un no, somreia i donava les gràcies pel seu temps. Qualsevol xòfer en potència podria veure'l de lluny remugar, insultar o posar males cares i repensar-s'ho. Això és el que havia retret a l'Alim, que malgrat haver viatjat molt semblava no haver après res.

Així doncs, després d'una mitja horeta seguint el seu estudiat mètode, una parella de nois d'uns trenta anys van accedir a portar-lo una mica més enllà d'Osnabrück. Anaven a fer una barbacoa a casa uns amics i a veure el primer partit del mundial, segons ells, birres, carn, cap dona i futbol era el pla perfecte; en Pete tenia una altra idea al cap com a pla perfecte, però a ells s'els veia feliços i no tenia intenció de desmotivar-los. En Christian i l'Ali el van deixar en una altra estació de servei quan devien caure les sis de la tarda.
I allà va estar-se probablement més d'una hora preguntant a la gent, i ja començava a mirar-se els voltants per trobar un lloc on dormir, i potser fins i tot es prendria una dutxa sota el raig d'aigua d'un aspersor que hi havia en marxa allà al costat, quan li va passar per davant una dona amb rastes...
"Aaah, rastes, com us estimo! Si tingués més cabells potser me'n faria" va pensar... i quan la dona va sortir li va preguntar si el podrien portar a Amsterdam i va dir-li que si tenien espai al cotxe sí. I el cotxe estava ple de valent. Eren músics, australians, que havien estat tocant pel carnaval de les cultures de Berlín i anaven a Amsterdam a tocar també i més endavant anirien al País Vasc també a tocar. Així que es van alegrar que fos espanyol, i movent una mica l'immens amplificador que tenien instalat al seient del darrere, doncs el maleter estava ple a vessar, van poder fer un petit espai on en Peter va poder encabir el seu petit cul i amb penes i treballs es va poder cordar el cinturó. El trajecte era llarg, i l'espai tant petit que al cap d'unes hores una de les rodes de l'amplificador, malgrat ser rodona, se li clavava dolorosament, i havia de posar els peus en una postura tant incòmode que se li començaven a adormir els turmells, i tampoc podia canviar de posició... però va consolar-se pensant que segurament aquella nit dormiria en un llit o en un sofà, a casa l'amiga de la seva germana a Amsterdam.
Que equivocat que estava...

No hay comentarios:

Publicar un comentario