De nou a la carretera IX, aventures i desventures pel nord de França (IV)

El lloc era precios, si, i l'hamaca frenava suficientment bé l'aire com perquè no fos una grossa molèstia. Potser el pitjor era el brugit de la mar. O simplement era que les hamaques, ideals per una bona migdiada, no son el millor lloc on passar-hi una nit sencera. Aixi que va dormir a intervals. Encara que tampoc del tot malament, almenys, millor que la primera nit a Amsterdam.

Va recollir les coses i va pujar a dalt abans de canviar-se, menjar i rentar-se les dents, per fer-ho una mica més lluny de l'aire que corria i del so del mar. Després va enfilar ruta de nou.

No sabia massa cap a on dirigir-se, pero conservava el cartell amb la destinacio de Crozon, aixi que un cop va trobar la carretera va seguir-la intuïnt que, des d'on era, qualsevol podria acostar-lo allà. A aquella hora del mati i per aquella carretera deserta la quantitat de cotxes que passaven era minima, pero era dilluns, aixi que algu o altre passaria. I aixi va ser, va sentir el motor d'un cotxe que sortia d'una granja, i es va posar al trencant que donava a la carretera amb el cartell alçat, i la dona que el conduia es va parar per portar-lo fins una mica abans de Crozon, i el va deixar en una rotonda on hi havia lloc per a què els cotxes es paréssin.

Al cap d'uns quinze minuts es va parar un home, un professor de quimica de batxillerat que es dirigia a Chateaulin, on encara estava treballant per acabar el curs amb les correccions dels darrers examens de batxillerat. Allà el va deixar en una rotonda que desembocava a la via rapida. I va fer un cartell on hi va escriure LORIENT. Estava ben situat, els cotses tenien lloc on parar-se, i l'afluència no estava malament, pero va haver d'esperar més de quaranta-cinc minuts abans no es va parar una parella que es dirigia exactament a Lorient. No van parlar gaire, ell seia darrera i la parella parlava de les seves coses, i excepte les quatre preguntes habituals, d'on ets? Què fas? Quant temps portes aqui? I on vols que et deixem? No van intercanviar gaires més paraules.

A Lorient el van deixar al centre, necessitava trobar un altre cartro per escriure Nantes, i el cel amaneçava tempesta i començaven a caure quatre gotes, aixi que va creure molt més segur estar a prop de qualsevol establiment on protegir-se de la pluja, on pogués menjar alguna cosa més consistent i escriure el cartell amb tranquilitat.

Efectivament va caure un ruixat dels que ho fan tremolar tot, pero mentrestant es va prendre un cafè i un bon entrepà. I quan la pluja va disminuir prou com per començar a caminar sense massa risc d'acabar empapat va demanar la direccio de la sortida de la ciutat cap a Nantes i s'hi va encaminar.

Després d'una caminada d'uns quaranta minuts es va situar a la sortida, just on començava la via ràpida, on hi havia espai per a què es paréssin els cotxes i se'l veia bé. Pero per alguna estranya rao, no parava ningu... I després d'una hora plantat al mateix lloc (no n'hi havia cap altre) va decidir començar a fer una mica el pallasso per cridar l'atencio dels conductors. Normalment es limitava a estar dret ensenyant el cartell a l'alçada del pit, o alçant-lo per sobre el seu cap, sempre mostrant el seu rostre, ni somrient ni serios. Neutral. Pero després d'una hora i pico va començar a senyalar el cartell amb les mans, a moure's teatralment com qui presenta un espectacle de circ i mostra al public un rètol important, saltant i fins i tot fent una mica de claqué...

No se sap si aquella tècnica va funcionar, pero al cap de poc, es va parar un mercedes espectacular que el conduia un home amb aires de satisfaccio, qui el va portar fins al centre de Nantes.

Beirut - Nantes

Allà va passejar-se per la ciutat, famosa, per ell, per la bonica canço del grup Beirut que porta el nom de la ciutat, li va semblar una ciutat bonica, amb molts arbres i parcs, amb un castell esplèndid i algunes esglesies magnifiques. Pero tampoc tenia intencio d'entretenir-s'hi més del compte, i com de costum, mentre caminés cap a la sortida de la ciutat tindria també temps de veure-la. Aixi que sense donar gaires més voltes va preguntar a una parella d'edat avançada quina era la sortida de la ciutat que el conduiria cap a la Roche sur Yon, i com que ells es dirigien en la mateixa direccio, van caminar un tros. Parlant una mica del seu viatge, com sempre, la parella va quedar bocabadada per la seva historia, cosa que ja no el sorprenia, ni tampoc el feia sentir-se especialment important o dotat per les "grans aventures". Com tampoc creia que la seva ho fos. Tot depen dels ulls que miren les coses. Ell havia acostumat els seus a la seva vida, i li semblava una aventura més perillosa, o més dificil d'afrontar, el dia a dia d'una vida rutinària, plena de responsabilitats i preocupacions.

El punt on volia fer autoestop estava al final d'una recta infinita, i exactament aixo es el que li va semblar intentar atrapar. Un punt que no arribava mai, just davant seu, pero que s'allunyava a cada passa. Caminar en linia recta tota l'estona és una de les coses més cansades que existeixen. Finalment, quan tant sols li quedaven un centenar de metres per arribar a la rotonda on volia posar-se, un noi, que havia llegit el cartell que portava a la mà, va aturar-se i el va fer pujar al seu cotxe.

Ell es dirigia més lluny, pero podia deixar-lo directament a Thorigny, molt més a prop de casa la familia Kharitokhoff, que quedava a prop d'una sortida de l'autopista. El noi havia passat uns anys a València, aixi que parlava perfectament l'espanyol, i també havia estat un temps a Thailandia i havia recorregut una mica Asia. Aixi que de seguida van entendre's perfectament. Va donar-li la seva targeta de contacte i li va dir que si passava per Nantes, el podia trucar que anirien a prendre alguna cosa i li ensenyaria la ciutat.

Un cop a Thorigny, poble que no havia visitat mai i a través del qual només hi havia passat dues vegades amb cotxe, va deicidr encaminar-se cap al Moulin de la Boule, sense saber massa quina direccio agafar. Pero agafant com a punt de referència una antena de mesura de la força del vent (volien instalar uns aerogeneradors a la zona) va acabar trobant el cami encertat, i va caminar els aproximadament 5Km que el separaven del seu desti.

Un cop allà, el primer en rebre'l va ser en Saul, que estava jugant amb un amic seu a la carretera poc transitada que passava per davant de casa seva. I un cop va arribar a casa seva, tota la familia el va rebre amb una calurosissima benvinguda, ningu l'esperava, no havia avisat a ningu de la seva arribada, aixi que la sorpresa que es van emportar va ser molt gran. I entre els seus braços, de nou, es va sentir estimat i com a casa.

Van oferir-li menjar de seguida i totes les atencios que necessités, i abans de dormir, van menjar tots plegats, intercanviant histories i explicant-los el periple que acabava de viure.

Començava l'estiu amb els Kharitokhoff.

De nou a la carretera IX, aventures i desventures pel nord de França (III)

Esmorzar de buffet lliure, i ell, català, ja podeu imaginar-vos-ho. Va arramblar amb tot el que li va cabre a la safata, i amb tot el que li va cabre a la panxa, i encara va dubtar de guardar-se unes quantes coses a les butxaques.

Amb la panxa tant plena que amb prou feines podia caminar, va tornar la targeta de la seva habitacio i va començar a dirigir-se a la sortida de Rennes direccio Brest segons el cartell, pero direccio la regio de finistere, amb prou feines sabia ben bé on anava, pero sabia que aniria on havia d'anar.

La caminada va ser llarga, pero just deixar la maleta i alçar el cartell per fer dit, es va parar el primer cotxe que el va veure. Devien ser les 09:30 del mati.

El cotxe el conduia en Jean-Marc, un noi de la seva edat que explicava una historia semblant a la seva. Tenia feina, i vivia a la ciutat, pero estava cansat del mon que veia i tenia ganes de viatjar, aixi que ja havia avisat a la feina de la seva dimisio, i al setembre faria amb el seu pare el cami de Santiago, i després anava a Anglaterra a passar-hi una temporada i després a on li diguéssin les ganes.

El va portar fins a Quimper, aixi que van tenir molt temps per parlar, i li va dir que sobretot havia de visitar la petita peninsula de Crozon, mirant al seu mapa, va veure que hi havia una punta que es deia Punta dels Espanyols, aixi que li va semblar indicat dirigir-se cap allà, dins de la regio de finistere. Ja tenia destinacio. Abans de separar-se van intercanviar direccions mails i van dir-se que mantindrien el contacte.

Quimper

Quimper és una ciutat petita i bonica, almenys pel barri on va passejar-se en Peter, amb una arquitectura que conservava l'estil antic breto, i pel passeig on va estar caminant, al costat d'un riu, desenes de ponts peatonals el travessaven cada pocs metres i al damunt de les seves baranes, els decoraven diversos testos amb milers de flors precioses. Va caminar fins al centre i va visitar la catedral, on a aquella hora, les 12, i sent diumenge, feien missa. La catedral era d'estil barroc, grossa, plena a vessar de gent, amb grosses columnes i boniques vidrieres per on entrava una llum acolorida.

No s'hi va quedar gaire estona, i de seguida va encaminar-se cap a la sortida de la ciutat.

Allà, en una rotonda, un home el va recollir i el va deixar en una rotonda més ben situada, aparentment, que menava a una carretera que esquivava la via ràpida per passar per una ruta més directa al seu objectiu. Allà va fer autoestop allargant el dit als pocs cotxes que passaven, fins que s'hi va fixar més bé i va decidir mirar exactament on anava a parar la carretera. I va descobrir que desembocava a la via ràpida. Aixi que va caminar marxa enrere fins a la rotonda grossa que hi havia més enrere i que donava a la via ràpida. Augmentat notablement el nombre de cotxes que li passaven per davant i en consequència les possibilitats de que algu el recollis.

Allà va trobar-se una jove parella d'autoestopistes que es dirigien a Lorient, molt timids, que no li van explicar gaire més cosa. Aixi que, com que no es dirigien al mateix lloc, va situar-se una mica més endavant i va alçar el nou cartell on ara posava CROZON.

Al cap de poca estona es va parar una furgoneta amb un home d'uns quaranta anys que el va recollir i li va dir que, efectivament, la via ràpida no era la millor ruta per arribar a on es volia dirigir. A Bretanya n'hi diuen via ràpida o express a l'autopista, perquè allà les autopistes son gratuites (després d'anys d'activisme d'una banda, anomenada les boines vermelles, que per aconseguir-ho han fet accions com tallar carreteres per bloquejar i col-lapsar el trànsit de tota una regio). Al cap d'una estona de parlar, en Johann, va dir-li que ell es dirigia a una platja a fer kite-surf amb un amic seu, i que si en tenia ganes, podia anar amb ells, i quan tornéssin el deixaria al mateix lloc on tenia pensat deixar-lo. Va dir-li que en Peter no podria fer kite, cosa perfectament comprensible, la seva idea era fer kite, no passar-se l'estona ensenyant-n'hi a una persona que no n'havia fet mai, pero que podria estar-se a la platja, banyar-se o fins i tot agafar la bicicleta i passejar-se per la sorra dura que deixa al descobert la marea baixa. Aixi que sense pensar-s'ho ni un segon va acceptar l'oferta.

Al parking de la platja, mentre esperaven al seu company, en Tristan, van beure's un cafè i van començar a preparar el material. Quan en Tristan va haver arribat, un home nervios i amb molta energia, van baixar tots a la platja. Feia vent, un dia ideal per fer kite surf, pero no per banyar-se, aixi que en Peter es va posar el jersei i va agafar la bici d'en Johann i va recorrer de costat a costat tota la costa, empès per la força del vent, traçant cercles, cantant i cridant de joia. Explorant petites grutes que s'obrien a la roca del penyasegat, mentre els altres dos s'ho passaven bé dins de l'aigua sobre les seves planxes i amb el seu estel.

En acabat van prendre un cafè els tres i van estar parlant una bona estona. En Tristan vivia una mica com en Peter, sense rumb fix, sense compromisos ni obligacions, fent feines aqui i allà, i gaudint de les possibilitats de la vida d'un que ha decidit no lligar-se enlloc. Li va caure bé, se li va contagiar la seva desbordant energia. Després, en Johann (que es pronuncia quasi com el Joan català) el va portar fins on li havia promès i li va donar el seu numero de telefon i li va dir que sempre que passés per la zona li podria fer un toc i passar a visitar-lo, li obria les portes de casa seva.

Allà on el va deixar, poca estona va esperar fins que es va parar una parella amb la seva filla petita assentada al seient de darrere. Els hi va preguntar per la finestra si es dirigien a Crozon, l'home, assentat al seient de l'acompanyant, no va baixar més la finestra, que estava oberta quatre dits, i ni tant sols se'l va mirar, i la dona que conduia amb prou feines va respondre, tant sols amb un gest de cap i una cara seriosa.

La nena, assentada al seient de darrere, tenia una cara serena i tranquila, i li va deixar un lloc al seu costat, pero no li va dir res. En Peter va intentar obrir conversa sense massa exit, ok, missatge captat. Un viatge silencios... n'hi havien, a vegades, com aquell.

Pero el van deixar a la plaça del poble de Crozon, i els ho va agrair. I allà va entrar al bar del poble i els va preguntar per la punta dels espanyols. El cambrer li va dir que estava a uns 12km, i que un dels seus clients vivia a tres quilometres i que el podria portar, el client, que acabava d'encetar una cervesa, pràcticament entre l'espasa i la paret, va acceptar en portar-lo quan s'acabés la cervesa. En Peter no tenia pressa malgrat s'apropaven les sis de la tarda, feia bon temps i no veia inconvenient en estrenar l'hamaca que s'havia comprat a Antwerpen, i la punta dels espanyols, prometia molts llocs on instal-lar-se.

Mentre l'home el portava a lloc van estar parlant, i si abans semblava tenir les seves reserves de si portar-lo o no, ja que el cambrer pràcticament l'havia obligat, tot i que en Peter va mig entaular conversa amb ell a dins del bar treient el seu mapa i preguntant-li sobre la zona, va canviar d'opinio, molt interessat pel viatge del jove i va acabar decidint deixar-lo just davant del mirador de la punta dels espanyols, estalviant-li tres quilometres preciosos.

Allà, hi havia un cotxe de l'exèrcit francès. Tota la peninsula estava constantment vigilada amb centinelles a diversos llocs que vigilaven tot el dia l'entrada de vaixells a la badia i al port de Brest, just davant de la punta. A Brest s'hi aparquen diversos submarins nuclears, i la presència de militars és constant i visible. Sense tenir en compte que per tota la costa de la peninsula de Crozon hi ha antics forts, bunkers, punts de vigia i de tir que converteixen l'estret passatge fins a la vila de Brest en un acte suicida per a qualsevol enemic que intenti arribar-hi.

Des de la punta dels espanyols va ficar-se per un cami entre les falgueres que baixava avall, a través de l'empinat penyasegat fins pràcticament a tocar de l'aigua. I va seguir-lo fins que no va poder més on va trobar-se amb una antiga via de tren, per on es devien moure soldats i armes en el temps de la guerra. El cami corria entre milions de falgueres i arbres i flors de diversos colors i quasi ni va decidir seguir-lo, simplement va deixar-se portar per les seves cames, amb la motxila a l'esquena, lleuger tot d'una. Content. Va experimentar una sensacio de llibertat immensa, més intensa que la que havia sentit deixant-se emportar pel vent sobre la bicicleta aquella mateixa tarda a la platja on havia anat amb en Johann. Estava sol, pero no se sentia sol, la bellesa de l'entorn era perfecta, l'oceà a la seva dreta convertit en mil miralls pel sol que començava a baixar, ni un soroll, ni tant sols el dels seus passos, atenuat per un suau llit de palla que recobria el terra, sols el fregar de les seves cames amb algunes plantes que creuaven el cami.

Deuria haver caminat unes dues hores, i ni se sentia cansat, l'esquena, que normalment s'acabava quexant després d'uns quants quilometres, degut al pes de la motxilla, no deia res, pero en arribar en un punt més elevat, va decidir aturar-se a contemplar el vast paisatge que tenia al davant. Finalment havia arribat a la punta des d'on podia veure l'obertura de l'oceà al seu davant, l'infinit més enllà dels seus ulls. Sota els seus peus, creixia una capa tant grossa i espessa d'herba, que ni els millors matalassos del grupo lomonaco, i allà es va treure la roba i es va banyar en el sol, dubtant de si passar la nit allà, renunciant fins i tot a estrenar la seva hamaca. Pero quan es va despertar de la petita migdiada que va fer, va fixar-se més bé en una petita illa que tenia a pocs quilometres davant seu. Un pont hi accedia, i des d'on era hi distingia les restes d'unes ruines. Allo era el que estava buscant, allà passaria la nit.

S'hi va acostar i abans del pont es va trobar un home que li va explicar que era l'antic fort de Capucin, on si s'hi fixava, les coses construides en pedra natural daten de la meitat del segle XIX, i la resta d'afegits en formigo son més moderns, de la 1a i 2a guerres mundials. Ningu se'n cuidava de la seva conservacio o restauracio i la meitat dels edificis estaven en ruines, sense sostre o amb algunes parets caigudes. Un cop a baix va explorar la petita zona, i fins i tot va baixar per unes escales al capdemunt de les quals ni tant sols es veia el fons i que no convidaven gaire a endinsar-s'hi, pero ho va fer de totes maneres. Qualsevol paranoia que pogués tenir, o por, era infundada. Va penjar la seva motxilla per explorar més comodament en un garfi que sortia d'una paret en un edifici exterior i on, a primera instància, va decidir que passaria la nit, a recer del vent, encara que no de la improbable pluja, i on podria lligar fàcilment l'hamaca als diferents garfis o anelles que sortien de les parets.

Aquest no és ell, pero aqui és on va dormir

Pero quan va donar la volta a la part de darrera de l'illa, la que donava a l'oceà, va descobrir encara una altra escala que baixava a una habitacio subterrània. Va baixar-hi. L'escala feia una ela, i hi devien haver-hi un total de cinquanta escalons. Donava a una habitacio de sostre alt, amb un tros de sostre que havia caigut i quasi bloquejava el passatge. En aquella habitacio hi havia una obertura, grossa, en arc, que donava directament a la pedra nua, on uns quatre metres més avall trencava l'oceà salvatge amb fort brugit. Allà també hi havia anelles i garfis on penjar l'hamaca, i des d'aquella grossa finestra a l'oceà podia veure com el sol es ponia lentament, difuminant-se amb el color gris apagat del fons de l'horitzo.

Allà, exactament allà passaria la nit. A recer de la pluja, encara que no del vent, que s'enfilava escales amunt. Pero de qui es protegiria ambla seva hamaca, feta amb tela de paracaigudes i que frenava magnificament l'aire.

Va menjar una mica i va beure, i després que el sol es pongués va endormir-se satisfet d'un dia que recordaria sempre més.

De nou a la carretera IX, Aventures i desventures pel nord de França (II)

Es va llevar d'hora, renovat, amb energies per un dia que no sabia com aniria, pero obert a tot el que es presentés.
Es va plantar a davant del pont d'Arches a fer dit amb un cartell direccio CAEN, i al cap de deu minuts es va parar un transportista que parlava amb un fort accent dificil de comprendre que li va dir que estava posat en direccio contrària a la bona, i el va deixar molt amablement, encara que portava pressa, a la rotonda d'entrada a l'autopista.
Allà va esperar-se més de trenta minuts, fins que finalment es va parar un home molt amable amb un aire de felicitat i pau que li van donar molta confiança. L'home el va portar tant sols fins a Rouen, pero passet a passet sempre s'acaba arribant a desti. Que per cert, quin era el seu desti? No en tenia massa idea...
L'home va dir-li que per la zona de bretanya podia visitar moltes coses, pero que si o si, havia de visitar el Mont Saint Michel. Que era practicament una de les 10 meravelles del mon i que si no el coneixia (ja era un sacrilegi que no el conegués) la parada era obligada.
Aixi que ja va trobar el seu desti. Aquell dia, el primer lloc on aniria seria al Mont Saint Michel. Després ja ho veuria.

L'home el va deixar a la sortida de Rouen per agafar l'autopista, pero el lloc era terriblement dolent per fer autoestop, tot i aixi, en Peter era un home de sort, i sene haver d'esperar massa, un home d'unes pintes una mica estranyes i inquietants el va portar molt generosament fins a la primera estacio de servei que van trobar a l'autopista malgrat que no era, ni molt menys, el desti de l'home. Simplement el va recollir perquè es va compadir d'ell perquè estava molt mal situat, en un lloc on els cotxes ja havien agafat molta velocitat i on ni tant sols ell tenia espai per posar-se dret fent dit sense representar un perill per als conductors o per ell mateix. No era la primera vegada que algu el recollia per portar-lo a un lloc on pogués fer més bon autoestop... Potser s'hauria de plantejar forçar aquelles situacions per trobar cotxe més ràpid...

En aquella estacio de servei, després de preguntar directament a unes quantes persones davant la porta, va decidir posar-se a la sortida per on passaven tots els cotxes. A vegades, quan hi havia massa gent, anar preguntant a tothom directament no li agradava...
Allà, després de deu minuts va veure un camioner que, des del parquing, se'l mirava, i li va preguntar amb senyals si el podia portar allà on anava (encara CAEN), i el camioner va dir-li que pugés amb ell.

El camioner, un home lituà, el primer que li va dir va ser que ell era un novell, que només feia tres mesos que conduia camio, i que li agradava molt la marihuana. Per postres, el cinturo de l'acompanyant no es cordava... fantàstic... anava directe a les portes del suicidi... Per sort, no va haver-hi més accidents, i després de converses a entrebancs per culpa del baix nivell d'anglès de l'home, el va deixar a una estacio de servei abans de continuar en una direccio que no li interessava a en Peter.
Allà, va estirar-se a l'herba i va menjar uns quants fruits secs i unes galetes que li havia donat el camioner que treballava transportant palets de iogurts d'anglaterra a Nantes i de tant en tant, l'empresa li regalava diverses coses.
Per un moment va dir-se que podria aprofitar per anar a Nantes i arribaria aquell mateix dia a cals Kharitokhoff, la idea era temptadora, pero havia promès a aquell home que aniria a veure el Mont Saint Michel, i no havia visitat res de la bretanya, aixi que va oblidar la seguretat i la calidesa dels Kharitokhoff i va decidir seguir l'aventura.
Després d'uns minuts, una parella de joves va aturar-se per recollir-lo abans de posar gasolina. I tot seguit van enfilar cami. Ells anaven a Saint Malo, una vila que, per les fotos que li van ensenyar, també li venia de gust visitar... Pero primer una de les meravelles del mon (com si el mon en si no fos una meravella).

La parella el va deixar, malgrat tampoc era el seu desti ni els hi venia de cami, al peu de la carretera que accedia a la mitica catedral, que es veia de diversos quilometres de distància, de Saint Michel. Des d'allà només hi havia la opcio d'accedir-hi amb un bus, a peu, o amb bicicleta. L'accés amb cotxe havia estat restringit temps enrere. Aixi que ni ho va dubtar i va encaminar-se cap alla. La caminada era llarga, més llarga del que semblava. El mont Saint Michel era tant gran que semblava més a prop.

Pero la imatge que tenia a davant l'estirava, la vista era espectacular, una illeta al mig del mar, que la marea baixa deixava al descobert i la connectava per terra amb la resta del mon, pero que quan pujava la illava i la deixava flotant, coronada per una catedral magnifica, enorme, amb tot de petites cases que s'enfilaven per la pedra. Malhauradament, pero, i ja s'ho temia, quan va ser-hi dins va venir la decepcio. La multitud de turistes (i malgrat tot, què era ell en aquell moment?), i la multitud d'hotels, de botigues de souvenirs, i fins i tot de botigues de roba que res tenien a veure amb la illa, de menjar... tot plegat va desencantar-lo enormement, massa explotat vers el turisme, massa pervertit, massa profanat... Tot i aixi va enfilar-se escales amunt per veure la catedral. S'havia de pagar. Aixi que va treure's del cap la idea de dormir allà amb els monjos o els habitants. I va baixar per continuar el seu cami.
Malhauradament hi havia arribat de marea baixa i les vistes des de dalt no eren prou boniques per retenir-lo més estona allà. I probablement la decepcio que s'havia emportat tambe el van empènyer fora.

Un cop lluny del magnific indret va buscar una carretera que el pogués portar al seu proxim desti, BREST, a finistere, la ultima ciutat a la punta de Bretanya. No estava especialment en la ciutat tant com en la proximitat del "fi de La Terra" d'aquella regio que prometia. A la carretera, es va posar a ploure, no molt fort, pero prou com per molestar, i gràcies a la pluja, un cotxe es va aturar a recollir-lo. Aquest cotxe anava a Saint Malo, pero no visitaria la ciutat. La pluja el va dissuadir de recorrer cap ciutat, aixi que va decidir apropar-se el maxim possible al seu desti i allà ja decidiria què fer.
A la sortida de Saint Malo, va recollir-lo un fumador compulsiu que anava a veure la seva dona que estava de part i, pel que semblava, tenia certs problemes amb el part perquè ella era alcoholica... bona sort, petit infant. L'home el va deixar a Rennes, des d'on també podria agafar alguna carretera direccio Brest, pero ja es feia tard, i els cotxes no van tenir ganes de parar-se, o més aviat les persones que els conduien.
I per postres es va posar a ploure... Va esperar que parés la tempesta dins d'una gasolinera, a qui tant sols va poder preguntar a un parell de clients si el podrien acostar a Brest, a qui tenia pensat, de passada, preguntar si podrien allotjar-lo aquella nit. Pero no es va donar el cas. Aixi que aquella vegada va decidir anar a un hotel baratet.
Plovent no volia recorrer els carrers preguntant a la gent, i va dir-se que ja havia tingut una bona experiència "alternativa" a la utilitzacio dels diners en casos dificils, i també que si en tenia tampoc estava prohibit utilitzar-ne, és més, creia més sa utilitzar-los quan realment els necessitava que voler-los guardar a qualsevol preu, tampoc tindria sentit tenir diners i no donar-los l'us pel que han estat inventats...

Aixi que va passar la nit en un hotel, i es va pagar també un esmorzar per l'endemà sortir amb la panxa plena i l'energia carregada al màxim.

De nou a la carretera IX, Aventures i desventures pel nord de França (I)

Com de costum, es va llevar quan es va llevar, sense presses i amb l'energia necessària per recorrer els aproximadament 1200km que el separaven del seu desti, el Molin de la Boule. Aixi que el seu periple va començar amb despedides i amb la caminada habitual fins a la sortida de la ciutat.
Assentat en un banc va posar-se a escriure el cartell amb la seva proxima destinacio: Brugge (bruixes pels amics) i allà, ua noia molt simpàtica que passejava el seu gos va aturar-se al seu costat a conversar amb ell i li va donar algunes indicacions per anar al punt exacte de sortida de la ciutat direccio Brugge i allà es va dirigir. Després de 15 minuts, un pare amb els seus tres fills, que es dirigien a jugar un torneig de rugby platja al costat de Brugge, el van recollir i el van deixar a uns dotze quilometres de la ciutat, on avans de posar-se a fer dit, un cotxe que passava i el va veure amb el cartell el va recollir i el va deixar a l'entrada.

Des d'allà va posar-se a passejar per la ciutat, observant els canals, els ponts, les façanes coronades per una escala triangular que acompanyava el pendent del teulat i els arbres i flors que es veien aqui i allà al costat d'alguns ponts i carrers. El va sorprendre la calma de la ciutat fins que va arribar al centre, on el que el va sorprendre allà va ser la gentada que anava amunt i avall, fent fotos, comprant souvenirs o parant-se a escoltar la musica d'algun artista de carrer.
No li desagradava la ciutat, pero aquella gentada el va cansar de seguida i va començar a encaminar-se fora de la ciutat. Allà, una dona que el va recollir, el va deixar molt mal situat al mig de l'autopista direccio Oostduinkerke, pero malgrat tot, en deu minuts va aturar-se la Beatrice, una dona separada sospitosament interessada en agregar-lo al facebook i en viatjar a Espanya, que el va deixar a Duinkerke, i des d'allà un pare amb el seu fill, conduint una camioneta, el van portar fins a Calais, on el van deixar en una gasolinera al peu de l'autopista on la gent que hi passava no li donava gaire bones vibracions, aixi que després d'uns vint minuts va decidir moure's i se'n va anar a la rotonda que donava les entrades a l'autopista i a diferents barris de la ciutat.
Allà es va trobar una parella d'autoestopistes, d'avançada edat que feien dit amb un cartell ilegible i un gos chihuahua, amb un estat de presència deplorable, descuidats, bruts, podents i amb molt males cares, sobretot la dona. L'home li va estar clavant un rotllo brutal sobre la dificultat de fer autoestop, de passar-se sis, vuit, dotze hores fent dit, que allà on eren feia dos dies que hi intentaven aturar un cotxe, que havien passat joves i grans amb el seu cotxe o a peu i els havien increpat, intentat robar o tirar coses per la finestra del cotxe... En Peter alucinava...
Els va deixar on eren (molt ben situats, en el millor lloc de la rotonda de fet) i va posar-se a fer dit en un altre lloc, suficientment bo com per, en cinc minuts, aturar un cotxe. El conduia un home amb traje i corbata i van passar pel costat dels dos pitjors autoestopistes de la historia i en Peter els va saludar des de la fienstra de l'utilitari de l'home encorbatat.

L'home encorbatat, molt afable i obert, el va deixar en una estacio de servei al mig de l'autopista. Estava una mica elevada en un turo i les vistes eren magnifiques. Devien ser entre les cinc i les sis de la tarda i, per un instant, va dubtar si quedar-se a dormir en aquell bosquet de roures joves que tenia al costat i aprofitar el bell paisatge. Pero finalment es va aturar un cotxe que el va deixar pocs quilometres mes endavant, en un peatge, on es va aturar un comioner rumanès que el deixria més enllà de Rouen.

L'Anton li va fer escoltar musica rumanesa que tindria al cap durant uns quants dies. L'home pensava que en Peter estava tarat per viatjar com viatjava i, com que en prou feines parlava anglès, no acabava d'entendre perquè els pares d'en Peter no li havien enviat diners, mil euros, per exemple, per ajudar-lo, és el que ell hagués fet amb els seus fills. No entenia que en Peter havia decidit recorrer aquell cami, i que ell havia decidit no rebre més ajuda que la que ell mateix es pogués procurar amb la conviccio de les seves paraules i el treball de les seves mans.
A mig cami va començar a ploure, a caure una tempesta de les maques, i com que no trobaven cap lloc on parar el camio, finalment, el va deixar en una gasolinera fora de servei just abans del poble del Pont de l'Arche.

Allà, sota la gasolinera va escriure un cartell doble on posava CAEN, i per l'altre costat, UN LIT zzz..., Eren aproximadament les deu del vespre, el tràfic era poc, i per sort la pluja també, i ningu parava...

Aixi que després de molts dubtes va fer la unica cosa que podia fer. Es va dirigir en unes cases adossades que hi havia allà a prop i va trucar a la porta d'una de les que encara tenia llum a l'interior. Li va obrir la porta un noi d'uns vint llargs, trenta i pocs:

- Si?
- Bona nit. Perdoni, sé que no és hora per trucar a la porta de ningu...
- Si.
- ... pero avui no ha sigut el meu dia de sort... Viatjo fent autoestop i un camioner m'ha deixat just aqui, enmig de la pluja..; I volia preguntar-li si no sap algun lloc on passar la nit... - no es va atrevir a preguntar directament per quedar-se a casa seva, pensant que entendria al que es referia amb allo.
- Doncs, aqui al poble, travessant el pont, hi ha un camping... hi ha bungalows...
- Ja... perquè aqui casa seva... seria impossible?
- Ostres... no... tenim dos fills i dues habitacions, una per nosaltres i una per ells, i jo demà treballo, aixi que no podrà ser...
- Ja veig... Bé doncs, me n'aniré cap al poble... Moltes gràcies i disculpi per les molèsties.
- Molt bé, bona nit. - L'home va ser educat i amable almenys.

Vaja... Primer intent fallat. Tenia diners, els seus tiets li havien pagat generosament, pero volia buscar altres opcions, no volia recorrer a la solucio facil, aixi que mentre caminava pel pont va veure una grossa esglèsia al poble i va encaminar-s'hi per buscar la rectoria i demanar hospedatge.
Pero tot semblava tancat i barrat, aixi que va dirigir-se a una creperia que encara estava oberta i en la que hi havia vist clients... Ultima opcio abans de la de sota el pont... Estava disposat a dormir sota el pont abans d'utilitzar els diners. No per garrepa, si no per adquirir una nova experiència, per aprendre el que era tenir les coses dificils per a què més endavant li sembléssin més fàcils.

Va dirigir-se cap a la caixa, a preguntar per l'esglèsia i buscar d'obrir un cami cap a la casa d'alguna de les persones que allà treballaven.
Els ultims clients estaven pagant i ell va esperar darrere.
Un dels joves, ros, cabells despentinats, mirada viva, alegre, se li va posar al costat i se'l va mirar encuriosit.

- Perdona... és que sabeu si es pot dormir a l'esglèsia,si té algunes dependències per hospedar gent o alguna cosa per l'estil?
- No en tinc ni idea, no som d'aqui. Nosaltres hem arribat avui i ni tant sols coneixem el poble. Hauràs de preguntar a la caixera.
- Ok, moltes gràcies.

El noi encara va preguntar-li què feia per allà i en Peter va explicar-li una mica la situacio per sobre, mentre els dos ultims clients, un noi i una noia, preguntaven alguna cosa a la caixera que la tenia ben entretinguda.

- I d'on ets? - va preguntar-li el noi.
- D'Espanya.
- Oh! Espanyol, yo conozco un poco Espanya - va respondre en espanyol - yo soy italiano. Yde donde eres de Espanya?
- De Catalunya. - continuant en espanyol.
- Vaya! Ella es catalana. - va fer senyalant a la noia.
- Ah si? Bien bien! Estamos por todas partes los catalanes... - En Peter no volia anar directament a la catalana i, com si pel simple fet de ser catalans els dos, s'haguéssin d'ajudar. Allo havia de ser més aviat que pel simple fet de ser els dos humans s'haurien d'ajudar. Aixi que no li va dir res i va dirigir-se a la noia que hi havia a la caixa i li va preguntar per l'esglèsia o per algun lloc on dormir, i mentre ho anava a preguntar a algu de la cuina, va sentir com el noi amb qui havia parlat li deia a la noia que en Peter era català, i es va girar per saludar.

- Ets català?
- Si... Hola! hehehe - va fer timidament sense saber massa com continuar. Ella el va ajudar.
- I què fas aqui? - En Peter li va explicar la situacio.
- Bé, si vols pots dormir al nostre camio. Som una companyia de circ que actuem aqui demà i dormim en un hotel que ens paga l'ajuntament, i el llit del camio està lliure, aixi que pots dormir-hi - va fer mirant als seus companys que no van posar-hi cap objeccio.
- Oh! Gràcies! En serio? no us fa res? No voldria que et sentis obligada pel sol fet de ser catalans els dos...
- I ara! Si si, va, vine amb nosaltres, ara anem cap allà. - En Peter es va girar cap a la caixera que ja havia tornat amb la resposta i esperava que acabés de parlar.
- Doncs finalment ja ho tinc solucionat, m'han ofdert dormir al seu camio, aixi que gràcies i perdona les molèsties.
- Cap problema, me n'alegro. Que vagi bé.

Quina coincidència! Una catalana en aquell indret perdut! I una companyia de circ! Al seu poble, per petit que fos, hi havia un festival circomusical, i aquella companyia semblava encaixar en el perfil del festival perfectament. Els hi ho va comentar, és clar, i van meravellar-se de la coincidència.
Al final van dir-li que el millor seria que un d'ells dormis al camio, eren quatre, tres nois i la noia, la Jur, l'Anaisio, en Julien i el noi Italià que va desaparèixer i a qui no li va poder preguntar el nom, perquè l'endemà en Peter es llevaria d'hora, i ells tard, i hauria de tornar a entrar a l'hotel per tornar-los la clau del cotxe, aixi que li van oferir una habitacio amb llit de matrimoni, i una sala de bany amb una dutxa que li va venir com caiguda del cel.

No s'acabava de creure la sort que havia tingut. Definitivament no ho atribuia a la sort. La sort havia deixat d'existir, era, per ell, només una paraula, una expressio que s'utilitzava, i fins i tot ell ho seguiria fent, per anomenar les recompenses per les teves bones accions. El que anomenem sort, no és més que la tercera llei de Newton: un objecte que rep una força, en torna una d'igual en sentit oposat; o el karma, quan fas bones accions desinteressades, rebràs bones accions desinteressades; o Déu, per rebre amor primer has de donar amor, si estimes al proxim, tindràs obertes les portes del cel. Per ell, una metàfora que representava les recompenses,els regals rebuts a canvi... I tantes altres maneres d'anomenar, representar i metaforitzar aquest simple i senzill principi.

Van compartir els contactes d'uns i altres, el d'en Peter, el del festival circomusical del seu poble, el de la companyia de circ i el del seu grup de musica, i van acomiadar-se i desitjar-se sort.


Imaginava que l'endemà tindria energia de sorbes per arribar a qualsevol lloc.

Pour Le groupe Jur

De nou a la carretera VIII i Bèlgica

Es va llevar d'hora i va començar a caminar cap a l'exterior de la ciutat, ja havia après, i és de logica, que dins d'una ciutat, el temps d'espera per trobar un cotxe que et porti on vols pot elevar-se a més d'un dia, no forçosament, pero en Peter preferia caminar mitja hora o una hora, fer exercici, veure la ciutat i posar-se en un bon lloc, que estar-se tres hores parat al mateix punt perdent la paciència.

Aixi que un cop fora la ciutat, direccio Utrecht, situat en un punt no massa bo, ja que els cotxes passaven quan ja havien agafat molta velocitat, malgrat tenien un bon espai per frenar i parar-se sense molestar a ningu, va fer dit amb alegria. Al cap d'uns trenta minuts va parar-se un home juvenivol, un enginyer amb molta feina que de jove havia estat fent autoestop per Europa.

L'home el va deixar just després d'Utrecht, en una gasolinera, i allà, va escriure un cartell tranquilament i es va encaminar cap a davant la porta de la gasolinera per preguntar a tota persona que passés, pero mentre s'hi dirigia es va creuar amb una noia que se'l va mirar curiosa, per un moment va dubtar si parar-la i preguntar-li, pero va dir-se que el seu lloc era davant la gasolinera. Tenia la costum de prendre-s'ho amb molta calma, escrivia el cartell tranquilament i sense presses i no començava a preguntar fins que era a lloc. Seguir aquell ritual el feia calmar l'ansietat de trobar algu i li treia les presses de sobre. Tres passes més endavant, una veu darrera seu el va fer girar. La noia li preguntava si no volia que el portés un tros de carretera. Ella anava a Eindhoven, i no a Breda, com ell havia escrit, pero un cop van haver comprovat en el mapa que des d'Eindhoven tambe sortien carreteres que anaven directament a Antwerpen, aixi que va enfilar-se al seu cotxe alegrement.

Pel cami van tenir temps de parlar de moltes coses, tenien la mateixa edat i una manera de pensar que es complementava molt bé i la conversa fluia lleugera, recolzant-se uns arguments sobre els altres i abans que se n'adnés ja era a lloc. La Kasha va deixar-lo al centre d'Eindhoven, on va poder trobar un altre cartro per escriure el seu proxim cartell i va tornar a caminar una bona estona per posar-se a la sortida de la ciutat.

Allà, poca estona després va parar-se una dona de mitjana edat que el va portar una mica més enllà de la frontera belga, i el va deixar en una estacio de servei bruta i deixada, plena de papers i escombraries per terra. Aparentment, ningu es cuidava de netejar-la, i allà, pocs minuts després d'haver començat a preguntar, un home va accedir a Deixar-lo a Antwerpen directament.
En Dominic, que aixi es deia l'home, va trobar molt interessant la historia d'en Peter, i el va deixar exactament al mateix carrer on vivia la seva familia que l'acolliria.

Devien ser aproximadament les tres de la tarda quan va trucar el timbre de casa seva i va treure el cap per la fienstra l'Isis que va copsar de seguida de qui es tractava i va obrir-li la porta el seu tiet Angel, un home amb un somriure que semblava indicar-li que li divertia la vida. El van rebre calurosament i el van convidar a menjar, intuïnt encertadament que tindria gana. I de seguida van posar-se a parlar, sobretot de per quin costat eren familia. Podria semblar estrany a alguns que sent familia no es coneguéssin, pero és una cosa que passa més sovint del que un es pensa. 
Resulta que l'avi d'en Peter i el pare de l'Angel eren cosins, i l'avia d'en Peter i la mare de l'Angel eren germanes. Es a dir, imagineu-vos que el vostre germà, o germana, es casa amb el cosi, o cosina, de la teva parella. Aixo els posava en una linia dins l'arbre geneologic mes proxima que la dels tiets segons, pero mes allunyada que la dels tiets directes. I convertia en els fills de l'Angel i la Isis en una cosa semblant a cosins. Total, tiets i cosins. I ell el nou nebot. Que al final un es perd.
En aquella casa regnava aquella espècie de desordre en el que tothom sap on té les coses excepte quan estan ordenades. I tenien una biblioteca enorme a la que li feia falta una classificacio i informatitzacio del que contenia. Ordenar, informatitzar i classificar tots els llibres que hi havia en aquella casa era una feina que podria portar mesos de feina constant, pero en Peter s'hi va posar de seguida per avançar feina, i almenys donar una metodologia que facilités el procés a qui s'atrevis a continuar la feina.
I mentrestant va anar intercalant altres feinetes per la casa que convenia fer, entre passejades per la ciutat, lectures interessants i fins i tot va tenir temps de veure un partit del mundial Belgica-Russia, partit que no va mirar gaire atentament en realitat, ja que va estar tota l'estona parlant amb el seu cosi Sergi. A vegades li feia pensar molt en ell feia un any enrere. Portaven un estil de vida similar. Pero no seria ell qui l'emputxaria a fer un viatge com el que estava fent. Cada persona necessita unes coses, i cada persona ha de trobar el seu cami, com a molt podria servir-li d'exemple o d'inspiracio.

En fi, malgrat alguns petits malentesos amb la seva cosina Coral, (tots hem d'aprendre a conviure els uns amb els altres, i sobretot que no tothom veu les coses de la mateixa manera i el que son paraules sense importancia per uns poden ser ferides per uns altres) l'estada va ser molt agradable, tranquila, acollidora i càlida. I fins i tot amb la seva cosina, s'entenien be sense tenir en compte aquelles diferències, i després de pràcticament dues setmanes els hi va agafar carinyo a tots de seguida. Tornaria a visitar-los en el futur, no sabia on el portaria el seu viatge i quant de temps passarien sense veure's, pero que tornarien a veure's era clar.

Aviat va començar a estudiar-se el mapa d'Europa i pensar en una ruta per tornar a casa de la familia Kharitokhoff, la intencio seria visitar Bruixes, tant famosa i romantica ciutat, sobretot per visitar tot sol com tenia intencio de fer, i baixar fent una mica de volta per la costa del canal de la mànega fins arribar a Bretanya, regio de França de la que encara no s'havia cansat de sentir elogis, aixi que visitaria la regio més plujosa de França, sense tenda de campanya, amb diners a la butxaca, aixo si, pero sense intencio d'utilitzar-ne. Un dels objectius d'aquell viatge sempre havia estat aprendre a no recorrer a la solucio facil, pagar, i a explotar les seves habilitats iles opcions que tenia al davant per sortir de situacions dificils.
Tenia ganes de fer carretera de nou!

Amsterdam

Els australians van deixar-lo just a fora del primer anell que envolta el centre de la ciutat i, de fet, malgrat tenir un bon mapa de la ciutat, no acabava de trobar-se. Tocaven les deu del vespre i no sabia massa què fer a continuacio, aixi que es va girar i va veure acostar-se a una noia.

- Perdona, on soc?
- Mira, ets aqui, en aquest costat d'aquest pont - li va dir la noia, simpàtica, molt amablement. - on vols anar?
- No ho sé.
- Es que et passeges?
- No... Bé, de fet... A veure... T'explico. Vinc de Berlin en autoestop perquè viatjo sense diners. I demà ve d'Espanya la meva germana a veure una amiga seva que viu aqui i de passada també em visita a mi. Jo no sabia si faria el trajecte en un dia o dos, pero vaig contactar amb l'amiga de la meva germana, a qui no conec personalment, per avisar-la que arribaria avui o demà, i que en cas d'arribar avui si em podria quedar a casa seva a dormir encara que no hi fos la meva germana.
- Ahà - la noia semblava seguir perfectament l'explicacio.
- I ella em va dir que si, i em va donar l'adreça de casa seva i el seu telefon, pero em va dir que a la tarda-nit treballava i no seria a casa seva. Jo li vaig contestar preguntant-li si de totes maneres podria trucar-la si arribava més tard, i passar per la seva feina a recollir unes claus (ella treballa en un bar, aixi que no hi ha d'haver problema per aixo). Pero a aquest ultim missatge ja no em va contestar. Aixi que aqui estic, i no tinc mobil ni diners per trucar-la i, encara que sàpiga on viu, ella no es a casa...
- No et preocupis, té, vols trucar-la? - i li va oferir el seu mobil.
- De debo? no et fa res?
- No, no, té. - i li va marcar el numero que li va ensenyar en Peter.

Després d'uns quants tons... res. No contestava. Devia estar en el bar, treballant, i no deuria portar el mobil a sobre. O almenys és el que li va semblar més logic pensar a en Peter.

- No contesta... Uhm... Bé, doncs... - en Peter no sabia molt bé què fer a continuacio. - Saps si hi ha cases d'acollida per a sense sostres?
- Buf... no ho sé... pero suposo que si. Pero no sé on son... Aqui, a l'altra cantonada hi ha un punt d'informacio... Potser preguntant allà...
- Si, pero ja a aquesta hora... Bé, saps d'albers barats barats on pugui arribar a ser possible dormir gratis a canvi de netejar quatre habitacions?
- Bua... tampoc ni idea... - a en Peter tampoc li va estranyar, ell havia viscut sis anys a Girona i coneixia dos albergs perquè hi passava sovint per davant, pero si no, no n'hagués sabut ubicar ni un. - Emsap greu... - Va afegir la noia, qui semblava realment trista per no poder-li ser de més ajuda...
- Bé, doncs no hi ha més remei... A quin parc puc dormir millor? On hi hagi uns bons quants arbres on posar-me a sota una mica amagat de mirades indiscretes i rosades matineres? - la noia va obrir uns ulls com unes taronges sense acabar de creure's el que li demanava en Peter, que li ensenyava el plànol de la ciutat senyalant tres parcs que hi apareixien.
- Bé, doncs, no sé... mai m'he mirat els parcs des d'aquest punt de vista... Pero a aquest d'aqui, - i li va senyalar el més gros i allunyat del centre de la ciutat. - no hi vagis perquè està ple de vagabunds i drogadictes. En tot cas aquest altre d'aqui pot ser millor, pero no et sabria dir...
- Ok, cap a Oosterpark doncs.
- Pero... ja t'està beé aixo?
- Si... no és exactament la primera vegada que ho faig. No ho havia fet mai en una ciutat tant grossa, pero suposo que sobreviuré.

Malgrat la noia era simpàtica, i molt guapa, i amb aquella pregunta semblava obrir-li una porta de casa seva, en Peter no s'en va adonar en aquell moment. O no es va atrevir a fer una pregunta tant directa... Li va donar les gràcies i es va encaminar cap al parc. Maleint-se a cada passa, volent tornar enrere i rebuscar per tota la ciutat aquella noia d'ulls desperts per demanar-li que li deixés dormir, almenys, sobre la catifa de casa seva.
Pero no ho va fer.

Es va asseure en un banc del parc, va menjar una mica del pa que havia cuinat ell mateix a Berlin a casa en Jaume i va buscar un lloc on dormir.
El terra dur, dormir vestit dins d'un sac de dormir i amb fred durant la nit li van garantir una trista hora de mal son i quan començava a clarejar es va aixecar i va enfilar direccio a l'aeroport per anar a buscar a la seva germana Estela que arribava a les 17h. Tenia dotze hores per arribar-hi.

A mig cami va passar per davant la porta de casa la Rita, l'amiga de la seva germana, i va maleir-la, i quan va arriar a Vondelpark, es va estirar sota un descomunal pollancre i va dormir un parell d'horetes, despertant-se de tant en tant.
Cap a les onze del mati va reprendre la marxa, entretenint-se pels diferents senders del parc que, val a dir-ho, és molt bonic ie stà molt ben cuidat, malgrat la gent l'embruta d'una manera fora de mesura. Ho va poder comprovar arribant abans que els serveis de neteja, i l'estat era realment deplorable.
De cami a l'aeroport es va equivocar de direccio, ja que no li apareixia en el plànol de la ciutat, i només es podia malguiar pels avions que veia enlairar-se i aterrar de lluny, aixi que va caminar uns tres quilometres més dels que feien falta per recorrer els aproximadament vint que el separaven de l'aeroport.
A l'aeroport, on va arribar-hi cap a les tres de la tarda, es va estirar a una gespa que hi havia a fora i va tornar a fer una becaina i finalment va retrobar-se, després de vuit mesos sense veure's, amb la seva germana, que quasi se li escapaven unes llàgrimes en veure'l. Que content estava de reveure davant seu aquella cara!
Sense perdre massa temps van encaminar-se cap a l'estacio de tren, i finalment van acabar pujant-hi sense pagar, ja que no van trobarla manera de comprar els bitllets amb la targeta. També va tenir temps per maleir-se una mica més, ja que se li hagués pogut acudir abans, a en Peter, d'agafar el tren a l'espanyola (i a la francesa pel que tenia entès) pero bé, tampc tenia altra cosa a fer en tot el dia...

Finalment es van trobar amb la Rita, que els va acollir a casa seva i els hi va deixar una clau per a què féssin i desféssin al seu aire. I també va aprofitar per dir-los que, fixa't tu, la nit anterior al final no havia treballat, i havia vist una trucada d'un numero que no coneixia i, pensant que era en Peter, no el va agafar perquè com que no es coneixien en persona, li feia cosa... En Peter l'hagués volgut matar...

Pero bé, aquella nit jugava espanya-holanda al mundial de futbol, aixi que no la veurien perquè aniria amb uns amics a veure el partit, i l'Estela i en Peter van aprofitar per anar a sopar en un restaurant, preferiblement on no poséssin el futbol, pero no semblava haver-n'hi cap, aixi que es van ficar en un que semblava, almenys, tranquil. En Peter, aquella nit, va dormir com mai. Amb el ventre ple i sobre un bon matalàs i ben tapat.

L'endemà, els dos germans van anar a fer un tour guiat per la ciutat. Es un tour que cada vegada s'ofereix a més ciutats, on el guia et fa el tour i després, si t'ha agradat, li pagues en funcio de la teva satisfaccio i de la teva voluntat. La veritat és que en van quedar molt molt contents, i el noi que els guiava era entusiasta i explicava la historia de la ciutat com un conte, amb passio i sentiment, i en el "discurs final", parlant del respecte i la tolerància d'Amsterdam i dels amsterdamers, a en Peter se li va posar la pell de gallina.
Com sabreu, les cases d'Amsterdam son famoses per ser estretes i tortes. El primer és perquè hi ha un impost que augmenta en augmentar l'amplada de la casa, i el segon és, primer perquè la ciutat està construida sobre pilars enfonsats en aigua, i tot plegat acava movent-se, una mica com Venècia; i el segon és per questions pragmàtiques en pujar mobles per la façana a través d'una politja exterior ja que, en ser estretes les cases i haver-se d'aprofitar el màxim l'espai interior, les escales son molt empinades i es fa impossible pujar-hi res. Allo era només una de les moltes coses interessants que va aprendre durant aquell tour.
En acabat, a la tarda, van anar a passejar per un immens i interessant mercat i a prendre un cafè i donar-se temps per parlar i seguir posant-se al dia. Casualment, i a tall de curiositat, va retrobar-se amb la parella d'australians que l'havien portat fins allà amb aquell cotxe tant carregat!

I a la nit van anar a sopar amb el germà petit de la Rita, en Roy, un noi molt simpàtic qui estava molt content de reveure a l'Estela i, per casualitat i a tall de curiositat, van tornar-se a creuar amb la parella d'australians! I en acabat van seguir bebent cerveses i discutint fins que se'ls va unir l'altre germà, en Michael, i van anar a buscar a la Rita qui els va portar a un pub i van estar bebent fins que el bar es va omplir massa, i en Peter anava massa begut i els va deixar per anar-se'n a estirar.

L'endemà encara van tenir temps per passejar una mica pel Vondelpark, ell i l'Estela, abans que agafés l'avio de tornada a Espanya. Després d'acomiadar-se, en Peter va conèixer una noia argentina amb qui va compartir el trajecte en tren (aquell cop no estava disposat a caminar, per més que anés sense motxilla) i almenys, aquest detall si que el va tenir la Rita, li va deixar unes claus de casa seva per a què hi pogués anar a dormir. Pero abans encara va passejar-se una estona per la ciutat, confiant creuar-se, per casualitat, no amb els australians, que ja hagués sigut massa, si no amb la noia d'ulls desperts del dia que va arribar...

Pero no se la va creuar.

L'endemà enfilaria cap a Antwerpen, a casa uns tiets llunyans.