Amsterdam

Els australians van deixar-lo just a fora del primer anell que envolta el centre de la ciutat i, de fet, malgrat tenir un bon mapa de la ciutat, no acabava de trobar-se. Tocaven les deu del vespre i no sabia massa què fer a continuacio, aixi que es va girar i va veure acostar-se a una noia.

- Perdona, on soc?
- Mira, ets aqui, en aquest costat d'aquest pont - li va dir la noia, simpàtica, molt amablement. - on vols anar?
- No ho sé.
- Es que et passeges?
- No... Bé, de fet... A veure... T'explico. Vinc de Berlin en autoestop perquè viatjo sense diners. I demà ve d'Espanya la meva germana a veure una amiga seva que viu aqui i de passada també em visita a mi. Jo no sabia si faria el trajecte en un dia o dos, pero vaig contactar amb l'amiga de la meva germana, a qui no conec personalment, per avisar-la que arribaria avui o demà, i que en cas d'arribar avui si em podria quedar a casa seva a dormir encara que no hi fos la meva germana.
- Ahà - la noia semblava seguir perfectament l'explicacio.
- I ella em va dir que si, i em va donar l'adreça de casa seva i el seu telefon, pero em va dir que a la tarda-nit treballava i no seria a casa seva. Jo li vaig contestar preguntant-li si de totes maneres podria trucar-la si arribava més tard, i passar per la seva feina a recollir unes claus (ella treballa en un bar, aixi que no hi ha d'haver problema per aixo). Pero a aquest ultim missatge ja no em va contestar. Aixi que aqui estic, i no tinc mobil ni diners per trucar-la i, encara que sàpiga on viu, ella no es a casa...
- No et preocupis, té, vols trucar-la? - i li va oferir el seu mobil.
- De debo? no et fa res?
- No, no, té. - i li va marcar el numero que li va ensenyar en Peter.

Després d'uns quants tons... res. No contestava. Devia estar en el bar, treballant, i no deuria portar el mobil a sobre. O almenys és el que li va semblar més logic pensar a en Peter.

- No contesta... Uhm... Bé, doncs... - en Peter no sabia molt bé què fer a continuacio. - Saps si hi ha cases d'acollida per a sense sostres?
- Buf... no ho sé... pero suposo que si. Pero no sé on son... Aqui, a l'altra cantonada hi ha un punt d'informacio... Potser preguntant allà...
- Si, pero ja a aquesta hora... Bé, saps d'albers barats barats on pugui arribar a ser possible dormir gratis a canvi de netejar quatre habitacions?
- Bua... tampoc ni idea... - a en Peter tampoc li va estranyar, ell havia viscut sis anys a Girona i coneixia dos albergs perquè hi passava sovint per davant, pero si no, no n'hagués sabut ubicar ni un. - Emsap greu... - Va afegir la noia, qui semblava realment trista per no poder-li ser de més ajuda...
- Bé, doncs no hi ha més remei... A quin parc puc dormir millor? On hi hagi uns bons quants arbres on posar-me a sota una mica amagat de mirades indiscretes i rosades matineres? - la noia va obrir uns ulls com unes taronges sense acabar de creure's el que li demanava en Peter, que li ensenyava el plànol de la ciutat senyalant tres parcs que hi apareixien.
- Bé, doncs, no sé... mai m'he mirat els parcs des d'aquest punt de vista... Pero a aquest d'aqui, - i li va senyalar el més gros i allunyat del centre de la ciutat. - no hi vagis perquè està ple de vagabunds i drogadictes. En tot cas aquest altre d'aqui pot ser millor, pero no et sabria dir...
- Ok, cap a Oosterpark doncs.
- Pero... ja t'està beé aixo?
- Si... no és exactament la primera vegada que ho faig. No ho havia fet mai en una ciutat tant grossa, pero suposo que sobreviuré.

Malgrat la noia era simpàtica, i molt guapa, i amb aquella pregunta semblava obrir-li una porta de casa seva, en Peter no s'en va adonar en aquell moment. O no es va atrevir a fer una pregunta tant directa... Li va donar les gràcies i es va encaminar cap al parc. Maleint-se a cada passa, volent tornar enrere i rebuscar per tota la ciutat aquella noia d'ulls desperts per demanar-li que li deixés dormir, almenys, sobre la catifa de casa seva.
Pero no ho va fer.

Es va asseure en un banc del parc, va menjar una mica del pa que havia cuinat ell mateix a Berlin a casa en Jaume i va buscar un lloc on dormir.
El terra dur, dormir vestit dins d'un sac de dormir i amb fred durant la nit li van garantir una trista hora de mal son i quan començava a clarejar es va aixecar i va enfilar direccio a l'aeroport per anar a buscar a la seva germana Estela que arribava a les 17h. Tenia dotze hores per arribar-hi.

A mig cami va passar per davant la porta de casa la Rita, l'amiga de la seva germana, i va maleir-la, i quan va arriar a Vondelpark, es va estirar sota un descomunal pollancre i va dormir un parell d'horetes, despertant-se de tant en tant.
Cap a les onze del mati va reprendre la marxa, entretenint-se pels diferents senders del parc que, val a dir-ho, és molt bonic ie stà molt ben cuidat, malgrat la gent l'embruta d'una manera fora de mesura. Ho va poder comprovar arribant abans que els serveis de neteja, i l'estat era realment deplorable.
De cami a l'aeroport es va equivocar de direccio, ja que no li apareixia en el plànol de la ciutat, i només es podia malguiar pels avions que veia enlairar-se i aterrar de lluny, aixi que va caminar uns tres quilometres més dels que feien falta per recorrer els aproximadament vint que el separaven de l'aeroport.
A l'aeroport, on va arribar-hi cap a les tres de la tarda, es va estirar a una gespa que hi havia a fora i va tornar a fer una becaina i finalment va retrobar-se, després de vuit mesos sense veure's, amb la seva germana, que quasi se li escapaven unes llàgrimes en veure'l. Que content estava de reveure davant seu aquella cara!
Sense perdre massa temps van encaminar-se cap a l'estacio de tren, i finalment van acabar pujant-hi sense pagar, ja que no van trobarla manera de comprar els bitllets amb la targeta. També va tenir temps per maleir-se una mica més, ja que se li hagués pogut acudir abans, a en Peter, d'agafar el tren a l'espanyola (i a la francesa pel que tenia entès) pero bé, tampc tenia altra cosa a fer en tot el dia...

Finalment es van trobar amb la Rita, que els va acollir a casa seva i els hi va deixar una clau per a què féssin i desféssin al seu aire. I també va aprofitar per dir-los que, fixa't tu, la nit anterior al final no havia treballat, i havia vist una trucada d'un numero que no coneixia i, pensant que era en Peter, no el va agafar perquè com que no es coneixien en persona, li feia cosa... En Peter l'hagués volgut matar...

Pero bé, aquella nit jugava espanya-holanda al mundial de futbol, aixi que no la veurien perquè aniria amb uns amics a veure el partit, i l'Estela i en Peter van aprofitar per anar a sopar en un restaurant, preferiblement on no poséssin el futbol, pero no semblava haver-n'hi cap, aixi que es van ficar en un que semblava, almenys, tranquil. En Peter, aquella nit, va dormir com mai. Amb el ventre ple i sobre un bon matalàs i ben tapat.

L'endemà, els dos germans van anar a fer un tour guiat per la ciutat. Es un tour que cada vegada s'ofereix a més ciutats, on el guia et fa el tour i després, si t'ha agradat, li pagues en funcio de la teva satisfaccio i de la teva voluntat. La veritat és que en van quedar molt molt contents, i el noi que els guiava era entusiasta i explicava la historia de la ciutat com un conte, amb passio i sentiment, i en el "discurs final", parlant del respecte i la tolerància d'Amsterdam i dels amsterdamers, a en Peter se li va posar la pell de gallina.
Com sabreu, les cases d'Amsterdam son famoses per ser estretes i tortes. El primer és perquè hi ha un impost que augmenta en augmentar l'amplada de la casa, i el segon és, primer perquè la ciutat està construida sobre pilars enfonsats en aigua, i tot plegat acava movent-se, una mica com Venècia; i el segon és per questions pragmàtiques en pujar mobles per la façana a través d'una politja exterior ja que, en ser estretes les cases i haver-se d'aprofitar el màxim l'espai interior, les escales son molt empinades i es fa impossible pujar-hi res. Allo era només una de les moltes coses interessants que va aprendre durant aquell tour.
En acabat, a la tarda, van anar a passejar per un immens i interessant mercat i a prendre un cafè i donar-se temps per parlar i seguir posant-se al dia. Casualment, i a tall de curiositat, va retrobar-se amb la parella d'australians que l'havien portat fins allà amb aquell cotxe tant carregat!

I a la nit van anar a sopar amb el germà petit de la Rita, en Roy, un noi molt simpàtic qui estava molt content de reveure a l'Estela i, per casualitat i a tall de curiositat, van tornar-se a creuar amb la parella d'australians! I en acabat van seguir bebent cerveses i discutint fins que se'ls va unir l'altre germà, en Michael, i van anar a buscar a la Rita qui els va portar a un pub i van estar bebent fins que el bar es va omplir massa, i en Peter anava massa begut i els va deixar per anar-se'n a estirar.

L'endemà encara van tenir temps per passejar una mica pel Vondelpark, ell i l'Estela, abans que agafés l'avio de tornada a Espanya. Després d'acomiadar-se, en Peter va conèixer una noia argentina amb qui va compartir el trajecte en tren (aquell cop no estava disposat a caminar, per més que anés sense motxilla) i almenys, aquest detall si que el va tenir la Rita, li va deixar unes claus de casa seva per a què hi pogués anar a dormir. Pero abans encara va passejar-se una estona per la ciutat, confiant creuar-se, per casualitat, no amb els australians, que ja hagués sigut massa, si no amb la noia d'ulls desperts del dia que va arribar...

Pero no se la va creuar.

L'endemà enfilaria cap a Antwerpen, a casa uns tiets llunyans.