domingo, 6 de julio de 2014

De nou a la carretera IX, Aventures i desventures pel nord de França (I)


Com de costum, es va llevar quan es va llevar, sense presses i amb l'energia necessària per recorrer els aproximadament 1200km que el separaven del seu desti, el Molin de la Boule. Aixi que el seu periple va començar amb despedides i amb la caminada habitual fins a la sortida de la ciutat.
Assentat en un banc va posar-se a escriure el cartell amb la seva proxima destinacio: Brugge (bruixes pels amics) i allà, ua noia molt simpàtica que passejava el seu gos va aturar-se al seu costat a conversar amb ell i li va donar algunes indicacions per anar al punt exacte de sortida de la ciutat direccio Brugge i allà es va dirigir. Després de 15 minuts, un pare amb els seus tres fills, que es dirigien a jugar un torneig de rugby platja al costat de Brugge, el van recollir i el van deixar a uns dotze quilometres de la ciutat, on avans de posar-se a fer dit, un cotxe que passava i el va veure amb el cartell el va recollir i el va deixar a l'entrada.

Des d'allà va posar-se a passejar per la ciutat, observant els canals, els ponts, les façanes coronades per una escala triangular que acompanyava el pendent del teulat i els arbres i flors que es veien aqui i allà al costat d'alguns ponts i carrers. El va sorprendre la calma de la ciutat fins que va arribar al centre, on el que el va sorprendre allà va ser la gentada que anava amunt i avall, fent fotos, comprant souvenirs o parant-se a escoltar la musica d'algun artista de carrer.
No li desagradava la ciutat, pero aquella gentada el va cansar de seguida i va començar a encaminar-se fora de la ciutat. Allà, una dona que el va recollir, el va deixar molt mal situat al mig de l'autopista direccio Oostduinkerke, pero malgrat tot, en deu minuts va aturar-se la Beatrice, una dona separada sospitosament interessada en agregar-lo al facebook i en viatjar a Espanya, que el va deixar a Duinkerke, i des d'allà un pare amb el seu fill, conduint una camioneta, el van portar fins a Calais, on el van deixar en una gasolinera al peu de l'autopista on la gent que hi passava no li donava gaire bones vibracions, aixi que després d'uns vint minuts va decidir moure's i se'n va anar a la rotonda que donava les entrades a l'autopista i a diferents barris de la ciutat.
Allà es va trobar una parella d'autoestopistes, d'avançada edat que feien dit amb un cartell ilegible i un gos chihuahua, amb un estat de presència deplorable, descuidats, bruts, podents i amb molt males cares, sobretot la dona. L'home li va estar clavant un rotllo brutal sobre la dificultat de fer autoestop, de passar-se sis, vuit, dotze hores fent dit, que allà on eren feia dos dies que hi intentaven aturar un cotxe, que havien passat joves i grans amb el seu cotxe o a peu i els havien increpat, intentat robar o tirar coses per la finestra del cotxe... En Peter alucinava...
Els va deixar on eren (molt ben situats, en el millor lloc de la rotonda de fet) i va posar-se a fer dit en un altre lloc, suficientment bo com per, en cinc minuts, aturar un cotxe. El conduia un home amb traje i corbata i van passar pel costat dels dos pitjors autoestopistes de la historia i en Peter els va saludar des de la fienstra de l'utilitari de l'home encorbatat.

L'home encorbatat, molt afable i obert, el va deixar en una estacio de servei al mig de l'autopista. Estava una mica elevada en un turo i les vistes eren magnifiques. Devien ser entre les cinc i les sis de la tarda i, per un instant, va dubtar si quedar-se a dormir en aquell bosquet de roures joves que tenia al costat i aprofitar el bell paisatge. Pero finalment es va aturar un cotxe que el va deixar pocs quilometres mes endavant, en un peatge, on es va aturar un comioner rumanès que el deixria més enllà de Rouen.

L'Anton li va fer escoltar musica rumanesa que tindria al cap durant uns quants dies. L'home pensava que en Peter estava tarat per viatjar com viatjava i, com que en prou feines parlava anglès, no acabava d'entendre perquè els pares d'en Peter no li havien enviat diners, mil euros, per exemple, per ajudar-lo, és el que ell hagués fet amb els seus fills. No entenia que en Peter havia decidit recorrer aquell cami, i que ell havia decidit no rebre més ajuda que la que ell mateix es pogués procurar amb la conviccio de les seves paraules i el treball de les seves mans.
A mig cami va començar a ploure, a caure una tempesta de les maques, i com que no trobaven cap lloc on parar el camio, finalment, el va deixar en una gasolinera fora de servei just abans del poble del Pont de l'Arche.

Allà, sota la gasolinera va escriure un cartell doble on posava CAEN, i per l'altre costat, UN LIT zzz..., Eren aproximadament les deu del vespre, el tràfic era poc, i per sort la pluja també, i ningu parava...

Aixi que després de molts dubtes va fer la unica cosa que podia fer. Es va dirigir en unes cases adossades que hi havia allà a prop i va trucar a la porta d'una de les que encara tenia llum a l'interior. Li va obrir la porta un noi d'uns vint llargs, trenta i pocs:

- Si?
- Bona nit. Perdoni, sé que no és hora per trucar a la porta de ningu...
- Si.
- ... pero avui no ha sigut el meu dia de sort... Viatjo fent autoestop i un camioner m'ha deixat just aqui, enmig de la pluja..; I volia preguntar-li si no sap algun lloc on passar la nit... - no es va atrevir a preguntar directament per quedar-se a casa seva, pensant que entendria al que es referia amb allo.
- Doncs, aqui al poble, travessant el pont, hi ha un camping... hi ha bungalows...
- Ja... perquè aqui casa seva... seria impossible?
- Ostres... no... tenim dos fills i dues habitacions, una per nosaltres i una per ells, i jo demà treballo, aixi que no podrà ser...
- Ja veig... Bé doncs, me n'aniré cap al poble... Moltes gràcies i disculpi per les molèsties.
- Molt bé, bona nit. - L'home va ser educat i amable almenys.

Vaja... Primer intent fallat. Tenia diners, els seus tiets li havien pagat generosament, pero volia buscar altres opcions, no volia recorrer a la solucio facil, aixi que mentre caminava pel pont va veure una grossa esglèsia al poble i va encaminar-s'hi per buscar la rectoria i demanar hospedatge.
Pero tot semblava tancat i barrat, aixi que va dirigir-se a una creperia que encara estava oberta i en la que hi havia vist clients... Ultima opcio abans de la de sota el pont... Estava disposat a dormir sota el pont abans d'utilitzar els diners. No per garrepa, si no per adquirir una nova experiència, per aprendre el que era tenir les coses dificils per a què més endavant li sembléssin més fàcils.

Va dirigir-se cap a la caixa, a preguntar per l'esglèsia i buscar d'obrir un cami cap a la casa d'alguna de les persones que allà treballaven.
Els ultims clients estaven pagant i ell va esperar darrere.
Un dels joves, ros, cabells despentinats, mirada viva, alegre, se li va posar al costat i se'l va mirar encuriosit.

- Perdona... és que sabeu si es pot dormir a l'esglèsia,si té algunes dependències per hospedar gent o alguna cosa per l'estil?
- No en tinc ni idea, no som d'aqui. Nosaltres hem arribat avui i ni tant sols coneixem el poble. Hauràs de preguntar a la caixera.
- Ok, moltes gràcies.

El noi encara va preguntar-li què feia per allà i en Peter va explicar-li una mica la situacio per sobre, mentre els dos ultims clients, un noi i una noia, preguntaven alguna cosa a la caixera que la tenia ben entretinguda.

- I d'on ets? - va preguntar-li el noi.
- D'Espanya.
- Oh! Espanyol, yo conozco un poco Espanya - va respondre en espanyol - yo soy italiano. Yde donde eres de Espanya?
- De Catalunya. - continuant en espanyol.
- Vaya! Ella es catalana. - va fer senyalant a la noia.
- Ah si? Bien bien! Estamos por todas partes los catalanes... - En Peter no volia anar directament a la catalana i, com si pel simple fet de ser catalans els dos, s'haguéssin d'ajudar. Allo havia de ser més aviat que pel simple fet de ser els dos humans s'haurien d'ajudar. Aixi que no li va dir res i va dirigir-se a la noia que hi havia a la caixa i li va preguntar per l'esglèsia o per algun lloc on dormir, i mentre ho anava a preguntar a algu de la cuina, va sentir com el noi amb qui havia parlat li deia a la noia que en Peter era català, i es va girar per saludar.

- Ets català?
- Si... Hola! hehehe - va fer timidament sense saber massa com continuar. Ella el va ajudar.
- I què fas aqui? - En Peter li va explicar la situacio.
- Bé, si vols pots dormir al nostre camio. Som una companyia de circ que actuem aqui demà i dormim en un hotel que ens paga l'ajuntament, i el llit del camio està lliure, aixi que pots dormir-hi - va fer mirant als seus companys que no van posar-hi cap objeccio.
- Oh! Gràcies! En serio? no us fa res? No voldria que et sentis obligada pel sol fet de ser catalans els dos...
- I ara! Si si, va, vine amb nosaltres, ara anem cap allà. - En Peter es va girar cap a la caixera que ja havia tornat amb la resposta i esperava que acabés de parlar.
- Doncs finalment ja ho tinc solucionat, m'han ofdert dormir al seu camio, aixi que gràcies i perdona les molèsties.
- Cap problema, me n'alegro. Que vagi bé.

Quina coincidència! Una catalana en aquell indret perdut! I una companyia de circ! Al seu poble, per petit que fos, hi havia un festival circomusical, i aquella companyia semblava encaixar en el perfil del festival perfectament. Els hi ho va comentar, és clar, i van meravellar-se de la coincidència.
Al final van dir-li que el millor seria que un d'ells dormis al camio, eren quatre, tres nois i la noia, la Jur, l'Anaisio, en Julien i el noi Italià que va desaparèixer i a qui no li va poder preguntar el nom, perquè l'endemà en Peter es llevaria d'hora, i ells tard, i hauria de tornar a entrar a l'hotel per tornar-los la clau del cotxe, aixi que li van oferir una habitacio amb llit de matrimoni, i una sala de bany amb una dutxa que li va venir com caiguda del cel.

No s'acabava de creure la sort que havia tingut. Definitivament no ho atribuia a la sort. La sort havia deixat d'existir, era, per ell, només una paraula, una expressio que s'utilitzava, i fins i tot ell ho seguiria fent, per anomenar les recompenses per les teves bones accions. El que anomenem sort, no és més que la tercera llei de Newton: un objecte que rep una força, en torna una d'igual en sentit oposat; o el karma, quan fas bones accions desinteressades, rebràs bones accions desinteressades; o Déu, per rebre amor primer has de donar amor, si estimes al proxim, tindràs obertes les portes del cel. Per ell, una metàfora que representava les recompenses,els regals rebuts a canvi... I tantes altres maneres d'anomenar, representar i metaforitzar aquest simple i senzill principi.

Van compartir els contactes d'uns i altres, el d'en Peter, el del festival circomusical del seu poble, el de la companyia de circ i el del seu grup de musica, i van acomiadar-se i desitjar-se sort.


Imaginava que l'endemà tindria energia de sorbes per arribar a qualsevol lloc.



















Pour Le groupe Jur

No hay comentarios:

Publicar un comentario