De nou a la carretera IX, Aventures i desventures pel nord de França (II)

Es va llevar d'hora, renovat, amb energies per un dia que no sabia com aniria, pero obert a tot el que es presentés.
Es va plantar a davant del pont d'Arches a fer dit amb un cartell direccio CAEN, i al cap de deu minuts es va parar un transportista que parlava amb un fort accent dificil de comprendre que li va dir que estava posat en direccio contrària a la bona, i el va deixar molt amablement, encara que portava pressa, a la rotonda d'entrada a l'autopista.
Allà va esperar-se més de trenta minuts, fins que finalment es va parar un home molt amable amb un aire de felicitat i pau que li van donar molta confiança. L'home el va portar tant sols fins a Rouen, pero passet a passet sempre s'acaba arribant a desti. Que per cert, quin era el seu desti? No en tenia massa idea...
L'home va dir-li que per la zona de bretanya podia visitar moltes coses, pero que si o si, havia de visitar el Mont Saint Michel. Que era practicament una de les 10 meravelles del mon i que si no el coneixia (ja era un sacrilegi que no el conegués) la parada era obligada.
Aixi que ja va trobar el seu desti. Aquell dia, el primer lloc on aniria seria al Mont Saint Michel. Després ja ho veuria.

L'home el va deixar a la sortida de Rouen per agafar l'autopista, pero el lloc era terriblement dolent per fer autoestop, tot i aixi, en Peter era un home de sort, i sene haver d'esperar massa, un home d'unes pintes una mica estranyes i inquietants el va portar molt generosament fins a la primera estacio de servei que van trobar a l'autopista malgrat que no era, ni molt menys, el desti de l'home. Simplement el va recollir perquè es va compadir d'ell perquè estava molt mal situat, en un lloc on els cotxes ja havien agafat molta velocitat i on ni tant sols ell tenia espai per posar-se dret fent dit sense representar un perill per als conductors o per ell mateix. No era la primera vegada que algu el recollia per portar-lo a un lloc on pogués fer més bon autoestop... Potser s'hauria de plantejar forçar aquelles situacions per trobar cotxe més ràpid...

En aquella estacio de servei, després de preguntar directament a unes quantes persones davant la porta, va decidir posar-se a la sortida per on passaven tots els cotxes. A vegades, quan hi havia massa gent, anar preguntant a tothom directament no li agradava...
Allà, després de deu minuts va veure un camioner que, des del parquing, se'l mirava, i li va preguntar amb senyals si el podia portar allà on anava (encara CAEN), i el camioner va dir-li que pugés amb ell.

El camioner, un home lituà, el primer que li va dir va ser que ell era un novell, que només feia tres mesos que conduia camio, i que li agradava molt la marihuana. Per postres, el cinturo de l'acompanyant no es cordava... fantàstic... anava directe a les portes del suicidi... Per sort, no va haver-hi més accidents, i després de converses a entrebancs per culpa del baix nivell d'anglès de l'home, el va deixar a una estacio de servei abans de continuar en una direccio que no li interessava a en Peter.
Allà, va estirar-se a l'herba i va menjar uns quants fruits secs i unes galetes que li havia donat el camioner que treballava transportant palets de iogurts d'anglaterra a Nantes i de tant en tant, l'empresa li regalava diverses coses.
Per un moment va dir-se que podria aprofitar per anar a Nantes i arribaria aquell mateix dia a cals Kharitokhoff, la idea era temptadora, pero havia promès a aquell home que aniria a veure el Mont Saint Michel, i no havia visitat res de la bretanya, aixi que va oblidar la seguretat i la calidesa dels Kharitokhoff i va decidir seguir l'aventura.
Després d'uns minuts, una parella de joves va aturar-se per recollir-lo abans de posar gasolina. I tot seguit van enfilar cami. Ells anaven a Saint Malo, una vila que, per les fotos que li van ensenyar, també li venia de gust visitar... Pero primer una de les meravelles del mon (com si el mon en si no fos una meravella).

La parella el va deixar, malgrat tampoc era el seu desti ni els hi venia de cami, al peu de la carretera que accedia a la mitica catedral, que es veia de diversos quilometres de distància, de Saint Michel. Des d'allà només hi havia la opcio d'accedir-hi amb un bus, a peu, o amb bicicleta. L'accés amb cotxe havia estat restringit temps enrere. Aixi que ni ho va dubtar i va encaminar-se cap alla. La caminada era llarga, més llarga del que semblava. El mont Saint Michel era tant gran que semblava més a prop.

Pero la imatge que tenia a davant l'estirava, la vista era espectacular, una illeta al mig del mar, que la marea baixa deixava al descobert i la connectava per terra amb la resta del mon, pero que quan pujava la illava i la deixava flotant, coronada per una catedral magnifica, enorme, amb tot de petites cases que s'enfilaven per la pedra. Malhauradament, pero, i ja s'ho temia, quan va ser-hi dins va venir la decepcio. La multitud de turistes (i malgrat tot, què era ell en aquell moment?), i la multitud d'hotels, de botigues de souvenirs, i fins i tot de botigues de roba que res tenien a veure amb la illa, de menjar... tot plegat va desencantar-lo enormement, massa explotat vers el turisme, massa pervertit, massa profanat... Tot i aixi va enfilar-se escales amunt per veure la catedral. S'havia de pagar. Aixi que va treure's del cap la idea de dormir allà amb els monjos o els habitants. I va baixar per continuar el seu cami.
Malhauradament hi havia arribat de marea baixa i les vistes des de dalt no eren prou boniques per retenir-lo més estona allà. I probablement la decepcio que s'havia emportat tambe el van empènyer fora.

Un cop lluny del magnific indret va buscar una carretera que el pogués portar al seu proxim desti, BREST, a finistere, la ultima ciutat a la punta de Bretanya. No estava especialment en la ciutat tant com en la proximitat del "fi de La Terra" d'aquella regio que prometia. A la carretera, es va posar a ploure, no molt fort, pero prou com per molestar, i gràcies a la pluja, un cotxe es va aturar a recollir-lo. Aquest cotxe anava a Saint Malo, pero no visitaria la ciutat. La pluja el va dissuadir de recorrer cap ciutat, aixi que va decidir apropar-se el maxim possible al seu desti i allà ja decidiria què fer.
A la sortida de Saint Malo, va recollir-lo un fumador compulsiu que anava a veure la seva dona que estava de part i, pel que semblava, tenia certs problemes amb el part perquè ella era alcoholica... bona sort, petit infant. L'home el va deixar a Rennes, des d'on també podria agafar alguna carretera direccio Brest, pero ja es feia tard, i els cotxes no van tenir ganes de parar-se, o més aviat les persones que els conduien.
I per postres es va posar a ploure... Va esperar que parés la tempesta dins d'una gasolinera, a qui tant sols va poder preguntar a un parell de clients si el podrien acostar a Brest, a qui tenia pensat, de passada, preguntar si podrien allotjar-lo aquella nit. Pero no es va donar el cas. Aixi que aquella vegada va decidir anar a un hotel baratet.
Plovent no volia recorrer els carrers preguntant a la gent, i va dir-se que ja havia tingut una bona experiència "alternativa" a la utilitzacio dels diners en casos dificils, i també que si en tenia tampoc estava prohibit utilitzar-ne, és més, creia més sa utilitzar-los quan realment els necessitava que voler-los guardar a qualsevol preu, tampoc tindria sentit tenir diners i no donar-los l'us pel que han estat inventats...

Aixi que va passar la nit en un hotel, i es va pagar també un esmorzar per l'endemà sortir amb la panxa plena i l'energia carregada al màxim.