Esmorzar de buffet lliure, i ell,
català, ja podeu imaginar-vos-ho. Va arramblar amb tot el que li va
cabre a la safata, i amb tot el que li va cabre a la panxa, i encara
va dubtar de guardar-se unes quantes coses a les butxaques.
Amb la panxa tant plena que amb prou
feines podia caminar, va tornar la targeta de la seva habitacio i va
començar a dirigir-se a la sortida de Rennes direccio Brest segons
el cartell, pero direccio la regio de finistere, amb prou feines
sabia ben bé on anava, pero sabia que aniria on havia d'anar.
La caminada va ser llarga, pero just
deixar la maleta i alçar el cartell per fer dit, es va parar el
primer cotxe que el va veure. Devien ser les 09:30 del mati.
El cotxe el conduia en Jean-Marc, un
noi de la seva edat que explicava una historia semblant a la seva.
Tenia feina, i vivia a la ciutat, pero estava cansat del mon que veia
i tenia ganes de viatjar, aixi que ja havia avisat a la feina de la
seva dimisio, i al setembre faria amb el seu pare el cami de
Santiago, i després anava a Anglaterra a passar-hi una temporada i
després a on li diguéssin les ganes.
El va portar fins a Quimper, aixi que
van tenir molt temps per parlar, i li va dir que sobretot havia de
visitar la petita peninsula de Crozon, mirant al seu mapa, va veure
que hi havia una punta que es deia Punta dels Espanyols, aixi que li
va semblar indicat dirigir-se cap allà, dins de la regio de
finistere. Ja tenia destinacio. Abans de separar-se van intercanviar
direccions mails i van dir-se que mantindrien el contacte.
 |
| Quimper |
Quimper és una ciutat petita i bonica,
almenys pel barri on va passejar-se en Peter, amb una arquitectura
que conservava l'estil antic breto, i pel passeig on va estar
caminant, al costat d'un riu, desenes de ponts peatonals el
travessaven cada pocs metres i al damunt de les seves baranes, els
decoraven diversos testos amb milers de flors precioses. Va caminar
fins al centre i va visitar la catedral, on a aquella hora, les 12, i
sent diumenge, feien missa. La catedral era d'estil barroc, grossa,
plena a vessar de gent, amb grosses columnes i boniques vidrieres per
on entrava una llum acolorida.
No s'hi va quedar gaire estona, i de
seguida va encaminar-se cap a la sortida de la ciutat.
Allà, en una rotonda, un home el va
recollir i el va deixar en una rotonda més ben situada, aparentment,
que menava a una carretera que esquivava la via ràpida per passar
per una ruta més directa al seu objectiu. Allà va fer autoestop
allargant el dit als pocs cotxes que passaven, fins que s'hi va fixar
més bé i va decidir mirar exactament on anava a parar la carretera.
I va descobrir que desembocava a la via ràpida. Aixi que va caminar
marxa enrere fins a la rotonda grossa que hi havia més enrere i que
donava a la via ràpida. Augmentat notablement el nombre de cotxes
que li passaven per davant i en consequència les possibilitats de
que algu el recollis.
Allà va trobar-se una jove parella
d'autoestopistes que es dirigien a Lorient, molt timids, que no li
van explicar gaire més cosa. Aixi que, com que no es dirigien al
mateix lloc, va situar-se una mica més endavant i va alçar el nou
cartell on ara posava CROZON.
Al cap de poca estona es va parar una
furgoneta amb un home d'uns quaranta anys que el va recollir i li va
dir que, efectivament, la via ràpida no era la millor ruta per
arribar a on es volia dirigir. A Bretanya n'hi diuen via ràpida o
express a l'autopista, perquè allà les autopistes son gratuites
(després d'anys d'activisme d'una banda, anomenada les boines
vermelles, que per aconseguir-ho han fet accions com tallar
carreteres per bloquejar i col-lapsar el trànsit de tota una regio).
Al cap d'una estona de parlar, en Johann, va dir-li que ell es
dirigia a una platja a fer kite-surf amb un amic seu, i que si en
tenia ganes, podia anar amb ells, i quan tornéssin el deixaria al
mateix lloc on tenia pensat deixar-lo. Va dir-li que en Peter no
podria fer kite, cosa perfectament comprensible, la seva idea era fer
kite, no passar-se l'estona ensenyant-n'hi a una persona que no
n'havia fet mai, pero que podria estar-se a la platja, banyar-se o
fins i tot agafar la bicicleta i passejar-se per la sorra dura que
deixa al descobert la marea baixa. Aixi que sense pensar-s'ho ni un
segon va acceptar l'oferta.
Al parking de la platja, mentre
esperaven al seu company, en Tristan, van beure's un cafè i van
començar a preparar el material. Quan en Tristan va haver arribat,
un home nervios i amb molta energia, van baixar tots a la platja.
Feia vent, un dia ideal per fer kite surf, pero no per banyar-se,
aixi que en Peter es va posar el jersei i va agafar la bici d'en
Johann i va recorrer de costat a costat tota la costa, empès per la
força del vent, traçant cercles, cantant i cridant de joia.
Explorant petites grutes que s'obrien a la roca del penyasegat,
mentre els altres dos s'ho passaven bé dins de l'aigua sobre les
seves planxes i amb el seu estel.
En acabat van prendre un cafè els tres
i van estar parlant una bona estona. En Tristan vivia una mica com en
Peter, sense rumb fix, sense compromisos ni obligacions, fent feines
aqui i allà, i gaudint de les possibilitats de la vida d'un que ha
decidit no lligar-se enlloc. Li va caure bé, se li va contagiar la
seva desbordant energia. Després, en Johann (que es pronuncia quasi
com el Joan català) el va portar fins on li havia promès i li va
donar el seu numero de telefon i li va dir que sempre que passés per
la zona li podria fer un toc i passar a visitar-lo, li obria les
portes de casa seva.
Allà on el va deixar, poca estona va
esperar fins que es va parar una parella amb la seva filla petita
assentada al seient de darrere. Els hi va preguntar per la finestra
si es dirigien a Crozon, l'home, assentat al seient de l'acompanyant,
no va baixar més la finestra, que estava oberta quatre dits, i ni
tant sols se'l va mirar, i la dona que conduia amb prou feines va
respondre, tant sols amb un gest de cap i una cara seriosa.
La nena, assentada al seient de
darrere, tenia una cara serena i tranquila, i li va deixar un lloc al
seu costat, pero no li va dir res. En Peter va intentar obrir
conversa sense massa exit, ok, missatge captat. Un viatge
silencios... n'hi havien, a vegades, com aquell.
Pero el van deixar a la plaça del
poble de Crozon, i els ho va agrair. I allà va entrar al bar del
poble i els va preguntar per la punta dels espanyols. El cambrer li
va dir que estava a uns 12km, i que un dels seus clients vivia a tres
quilometres i que el podria portar, el client, que acabava d'encetar
una cervesa, pràcticament entre l'espasa i la paret, va acceptar en
portar-lo quan s'acabés la cervesa. En Peter no tenia pressa malgrat
s'apropaven les sis de la tarda, feia bon temps i no veia
inconvenient en estrenar l'hamaca que s'havia comprat a Antwerpen, i
la punta dels espanyols, prometia molts llocs on instal-lar-se.
Mentre l'home el portava a lloc van
estar parlant, i si abans semblava tenir les seves reserves de si
portar-lo o no, ja que el cambrer pràcticament l'havia obligat, tot
i que en Peter va mig entaular conversa amb ell a dins del bar
treient el seu mapa i preguntant-li sobre la zona, va canviar
d'opinio, molt interessat pel viatge del jove i va acabar decidint
deixar-lo just davant del mirador de la punta dels espanyols,
estalviant-li tres quilometres preciosos.
Allà, hi havia un cotxe de l'exèrcit
francès. Tota la peninsula estava constantment vigilada amb
centinelles a diversos llocs que vigilaven tot el dia l'entrada de
vaixells a la badia i al port de Brest, just davant de la punta. A
Brest s'hi aparquen diversos submarins nuclears, i la presència de
militars és constant i visible. Sense tenir en compte que per tota
la costa de la peninsula de Crozon hi ha antics forts, bunkers, punts
de vigia i de tir que converteixen l'estret passatge fins a la vila
de Brest en un acte suicida per a qualsevol enemic que intenti
arribar-hi.
Des de la punta dels espanyols va
ficar-se per un cami entre les falgueres que baixava avall, a través
de l'empinat penyasegat fins pràcticament a tocar de l'aigua. I va
seguir-lo fins que no va poder més on va trobar-se amb una antiga
via de tren, per on es devien moure soldats i armes en el temps de la
guerra. El cami corria entre milions de falgueres i arbres i flors de
diversos colors i quasi ni va decidir seguir-lo, simplement va
deixar-se portar per les seves cames, amb la motxila a l'esquena,
lleuger tot d'una. Content. Va experimentar una sensacio de llibertat
immensa, més intensa que la que havia sentit deixant-se emportar pel
vent sobre la bicicleta aquella mateixa tarda a la platja on havia
anat amb en Johann. Estava sol, pero no se sentia sol, la bellesa de
l'entorn era perfecta, l'oceà a la seva dreta convertit en mil
miralls pel sol que començava a baixar, ni un soroll, ni tant sols
el dels seus passos, atenuat per un suau llit de palla que recobria
el terra, sols el fregar de les seves cames amb algunes plantes que
creuaven el cami.
Deuria haver caminat unes dues hores, i
ni se sentia cansat, l'esquena, que normalment s'acabava quexant
després d'uns quants quilometres, degut al pes de la motxilla, no
deia res, pero en arribar en un punt més elevat, va decidir
aturar-se a contemplar el vast paisatge que tenia al davant.
Finalment havia arribat a la punta des d'on podia veure l'obertura de
l'oceà al seu davant, l'infinit més enllà dels seus ulls. Sota els
seus peus, creixia una capa tant grossa i espessa d'herba, que ni els
millors matalassos del grupo lomonaco, i allà es va treure la roba i
es va banyar en el sol, dubtant de si passar la nit allà, renunciant
fins i tot a estrenar la seva hamaca. Pero quan es va despertar de la
petita migdiada que va fer, va fixar-se més bé en una petita illa
que tenia a pocs quilometres davant seu. Un pont hi accedia, i des
d'on era hi distingia les restes d'unes ruines. Allo era el que
estava buscant, allà passaria la nit.
S'hi va acostar i abans del pont es va
trobar un home que li va explicar que era l'antic fort de Capucin, on
si s'hi fixava, les coses construides en pedra natural daten de la meitat del segle XIX, i la resta d'afegits en formigo son més
moderns, de la 1a i 2a guerres mundials. Ningu se'n cuidava de la
seva conservacio o restauracio i la meitat dels edificis estaven en
ruines, sense sostre o amb algunes parets caigudes. Un cop a baix va
explorar la petita zona, i fins i tot va baixar per unes escales al
capdemunt de les quals ni tant sols es veia el fons i que no
convidaven gaire a endinsar-s'hi, pero ho va fer de totes maneres.
Qualsevol paranoia que pogués tenir, o por, era infundada. Va penjar
la seva motxilla per explorar més comodament en un garfi que sortia
d'una paret en un edifici exterior i on, a primera instància, va
decidir que passaria la nit, a recer del vent, encara que no de la
improbable pluja, i on podria lligar fàcilment l'hamaca als
diferents garfis o anelles que sortien de les parets.
 |
| Aquest no és ell, pero aqui és on va dormir |
Pero quan va donar la volta a la part
de darrera de l'illa, la que donava a l'oceà, va descobrir encara
una altra escala que baixava a una habitacio subterrània. Va
baixar-hi. L'escala feia una ela, i hi devien haver-hi un total de
cinquanta escalons. Donava a una habitacio de sostre alt, amb un tros
de sostre que havia caigut i quasi bloquejava el passatge. En aquella
habitacio hi havia una obertura, grossa, en arc, que donava
directament a la pedra nua, on uns quatre metres més avall trencava
l'oceà salvatge amb fort brugit. Allà també hi havia anelles i
garfis on penjar l'hamaca, i des d'aquella grossa finestra a l'oceà
podia veure com el sol es ponia lentament, difuminant-se amb el color
gris apagat del fons de l'horitzo.
Allà, exactament allà passaria la
nit. A recer de la pluja, encara que no del vent, que s'enfilava
escales amunt. Pero de qui es protegiria ambla seva hamaca, feta amb
tela de paracaigudes i que frenava magnificament l'aire.
Va menjar una mica i va beure, i
després que el sol es pongués va endormir-se satisfet d'un dia que
recordaria sempre més.
No hay comentarios:
Publicar un comentario