El lloc era precios, si, i
l'hamaca frenava suficientment bé l'aire com perquè no fos una
grossa molèstia. Potser el pitjor era el brugit de la mar. O
simplement era que les hamaques, ideals per una bona migdiada, no son
el millor lloc on passar-hi una nit sencera. Aixi que va dormir a
intervals. Encara que tampoc del tot malament, almenys, millor que la
primera nit a Amsterdam.
Va recollir les coses i va
pujar a dalt abans de canviar-se, menjar i rentar-se les dents, per
fer-ho una mica més lluny de l'aire que corria i del so del mar.
Després va enfilar ruta de nou.
No sabia massa cap a on
dirigir-se, pero conservava el cartell amb la destinacio de Crozon,
aixi que un cop va trobar la carretera va seguir-la intuïnt que, des
d'on era, qualsevol podria acostar-lo allà. A aquella hora del mati
i per aquella carretera deserta la quantitat de cotxes que passaven
era minima, pero era dilluns, aixi que algu o altre passaria. I aixi
va ser, va sentir el motor d'un cotxe que sortia d'una granja, i es
va posar al trencant que donava a la carretera amb el cartell alçat,
i la dona que el conduia es va parar per portar-lo fins una mica
abans de Crozon, i el va deixar en una rotonda on hi havia lloc per a
què els cotxes es paréssin.
Al cap d'uns quinze minuts
es va parar un home, un professor de quimica de batxillerat que es
dirigia a Chateaulin, on encara estava treballant per acabar el curs
amb les correccions dels darrers examens de batxillerat. Allà el va
deixar en una rotonda que desembocava a la via rapida. I va fer un
cartell on hi va escriure LORIENT. Estava ben situat, els cotses
tenien lloc on parar-se, i l'afluència no estava malament, pero va
haver d'esperar més de quaranta-cinc minuts abans no es va parar una
parella que es dirigia exactament a Lorient. No van parlar gaire, ell
seia darrera i la parella parlava de les seves coses, i excepte les
quatre preguntes habituals, d'on ets? Què fas? Quant temps portes
aqui? I on vols que et deixem? No van intercanviar gaires més
paraules.
A Lorient el van deixar al
centre, necessitava trobar un altre cartro per escriure Nantes, i el
cel amaneçava tempesta i començaven a caure quatre gotes, aixi que
va creure molt més segur estar a prop de qualsevol establiment on
protegir-se de la pluja, on pogués menjar alguna cosa més
consistent i escriure el cartell amb tranquilitat.
Efectivament va caure un
ruixat dels que ho fan tremolar tot, pero mentrestant es va prendre
un cafè i un bon entrepà. I quan la pluja va disminuir prou com per
començar a caminar sense massa risc d'acabar empapat va demanar la
direccio de la sortida de la ciutat cap a Nantes i s'hi va encaminar.
Després d'una caminada
d'uns quaranta minuts es va situar a la sortida, just on començava
la via ràpida, on hi havia espai per a què es paréssin els cotxes
i se'l veia bé. Pero per alguna estranya rao, no parava ningu... I
després d'una hora plantat al mateix lloc (no n'hi havia cap altre)
va decidir començar a fer una mica el pallasso per cridar l'atencio
dels conductors. Normalment es limitava a estar dret ensenyant el
cartell a l'alçada del pit, o alçant-lo per sobre el seu cap,
sempre mostrant el seu rostre, ni somrient ni serios. Neutral. Pero
després d'una hora i pico va començar a senyalar el cartell amb les
mans, a moure's teatralment com qui presenta un espectacle de circ i
mostra al public un rètol important, saltant i fins i tot fent una
mica de claqué...
No se sap si aquella tècnica
va funcionar, pero al cap de poc, es va parar un mercedes
espectacular que el conduia un home amb aires de satisfaccio, qui el
va portar fins al centre de Nantes.
 |
| Beirut - Nantes |
Allà va passejar-se per la
ciutat, famosa, per ell, per la bonica canço del grup Beirut que
porta el nom de la ciutat, li va semblar una ciutat bonica, amb molts
arbres i parcs, amb un castell esplèndid i algunes esglesies
magnifiques. Pero tampoc tenia intencio d'entretenir-s'hi més del
compte, i com de costum, mentre caminés cap a la sortida de la
ciutat tindria també temps de veure-la. Aixi que sense donar gaires
més voltes va preguntar a una parella d'edat avançada quina era la
sortida de la ciutat que el conduiria cap a la Roche sur Yon, i com
que ells es dirigien en la mateixa direccio, van caminar un tros.
Parlant una mica del seu viatge, com sempre, la parella va quedar
bocabadada per la seva historia, cosa que ja no el sorprenia, ni
tampoc el feia sentir-se especialment important o dotat per les
"grans aventures". Com tampoc creia que la seva ho fos. Tot
depen dels ulls que miren les coses. Ell havia acostumat els seus a
la seva vida, i li semblava una aventura més perillosa, o més
dificil d'afrontar, el dia a dia d'una vida rutinària, plena de
responsabilitats i preocupacions.
El punt on volia fer
autoestop estava al final d'una recta infinita, i exactament aixo es
el que li va semblar intentar atrapar. Un punt que no arribava mai,
just davant seu, pero que s'allunyava a cada passa. Caminar en linia
recta tota l'estona és una de les coses més cansades que
existeixen. Finalment, quan tant sols li quedaven un centenar de
metres per arribar a la rotonda on volia posar-se, un noi, que havia
llegit el cartell que portava a la mà, va aturar-se i el va fer
pujar al seu cotxe.
Ell es dirigia més lluny,
pero podia deixar-lo directament a Thorigny, molt més a prop de casa
la familia Kharitokhoff, que quedava a prop d'una sortida de
l'autopista. El noi havia passat uns anys a València, aixi que
parlava perfectament l'espanyol, i també havia estat un temps a
Thailandia i havia recorregut una mica Asia. Aixi que de seguida van
entendre's perfectament. Va donar-li la seva targeta de contacte i li
va dir que si passava per Nantes, el podia trucar que anirien a
prendre alguna cosa i li ensenyaria la ciutat.
Un cop a Thorigny, poble que
no havia visitat mai i a través del qual només hi havia passat dues
vegades amb cotxe, va deicidr encaminar-se cap al Moulin de la Boule,
sense saber massa quina direccio agafar. Pero agafant com a punt de
referència una antena de mesura de la força del vent (volien
instalar uns aerogeneradors a la zona) va acabar trobant el cami
encertat, i va caminar els aproximadament 5Km que el separaven del
seu desti.
Un cop allà, el primer en
rebre'l va ser en Saul, que estava jugant amb un amic seu a la carretera
poc transitada que passava per davant de casa seva. I un cop va
arribar a casa seva, tota la familia el va rebre amb una
calurosissima benvinguda, ningu l'esperava, no havia avisat a ningu
de la seva arribada, aixi que la sorpresa que es van emportar va ser
molt gran. I entre els seus braços, de nou, es va sentir estimat i
com a casa.
Van oferir-li menjar de
seguida i totes les atencios que necessités, i abans de dormir, van
menjar tots plegats, intercanviant histories i explicant-los el
periple que acabava de viure.
Començava l'estiu amb els
Kharitokhoff.
No hay comentarios:
Publicar un comentario