Juliette o no

• Què? No t'entenc...
• Doncs, aixo, que m'agrades.
• ...
• M'agrades, je t'aime, me gustas... Es a dir... Jo t'agrado?
• Si... Be, no...
• Si? No? Es a dir, si ara mateix et faig un peto... me'l tornaràs, o em fotràs una bofetada?
• Què? No... No. M'agrades, pero com un amic.
• Ah... Ah, si? Jo pensava... es a dir? N'estàs segura?
• Si, si. Jo et veig com un amic. Com un super amic. Quasi com un germà. Pero no m'agades de la mateixa manera...
• Oh... Merda...
• ...
• Bé... ja està. Aixo es el que et volia dir. Almenys ara les coses estan clares...
• Ok.
• Un tall de pizza?

La pizza ja devia estar freda en aquella moments... En Peter havia agafat un tall abans de començar a parlar i el va haver de deixar dins la capsa un altre cop perquè estava tremolant... No s'acabava de creure el que havia sentit... La dona de la seva vida, totes les senyals, tot el que semblava evident... No ho era.

• Uff... bé, ara ja m'he tret el pes de sobre i podem parlar-ne més tranquil-lament, perquè portava uns dies que ja no podia més...
• Si... m'imagino que deu haver estat dur...
• Què en penses?
• De què?
• D'aixo, coi, del que t'acabo de dir. M'acabo de declarar, no sé si te n'has adonat...
• Si, si. No sé...
• T'es igual?
• No, no es que em sigui igual. Pero es que no sé què dir. Jo et veig com un gran amic. Ets super simpàtic, super amable i m'agrades molt. Pero no en aquest sentit.
• Uff... Bé, no hi ha res que pugui fer, està clar... Pero no havies vist res? No te n'havies adonat que m'estava enamorant de tu?
• No! Estic super sorpresa!
• Com que no! Pero si pràcticament t'ho havia dit en un mail...
• Ah si? Ai, no sé... jo no ho vaig interpretar d'aquesta manera...
• Si fins i tot en Saul se n'havia adonat... I estic segur que els teus pares també...
• Doncs no, no. No m'imaginava res... Em sap greu...
• No te'n sàpiga, aquestes coses passen... Joder... Quina merda... Hi havia dies que em menjava molt l'olla, pensava que jo també t'agradava, i altres dies tot el contrari... em donaves com falses pistes, a vegades sembles tant interessada per tot el que faig, ens entenem tant bé... i a vegades estàs freda i super distant... Estava molt confus... Pero bé. Encara que no he rebut la resposta que esperava, ara sé la veritat. I m'alegro d'haver-t'ho dit. Ara podem continuar com sempre. No sé si serà fàcil, potser passarem uns dies estranys, pero espero que puguem fer com sempre.
• Si si, per mi no hi ha cap problema. Jo faré com sempre!

Era la primera vegada que en Peter es declarava a una noia, cara a cara, serè, sense haver pres una gota d'alcohol, amb paraules, sense llançar-se als seus llavis, sincer, completament a mercè d'ella... La sensacio era estranya, pràcticament podia dir que sentia l'adrenalina accelerar-li el pols, la sensacio que li havia quedat a la panxa era una barreja entre alleujament i tristesa i resignacio... No sabia si penedir-se del que acabava de fer o estar-ne orgullos... El temps diria.

El dia es va acabar, van entrar a casa seva, no al xiringuito, a la casa. Els dos dormirien sols alla aquella nit. Plovia a fora. Van mirar una pel-licula i en Peter va preguntar-li si li feia res que dormissin junts, no volia sortir a fora per anar a la seva habitacio, volia estar a prop d'ella. No tenia intencio de fer res amb ella aquella nit, no hi veia cap mal en dormir junts. El llit era suficientment gran. Ella va estar-hi d'acord. Potser per educacio, potser per no ferir-lo... Va dormir al costat de la dona que estimava, sense poder-s'hi acostar. No va ser dur, ni insuportable, portava ja molts dies resistint-se a la temptacio de besar-la, no vindria d'aqui.

L'endemà va estar trist. Molt trist. Sense poder-ho evitar. Va fer una migdiada, llarga, potser sense dormir, no n'era conscient. No tenia ganes d'estar conscient i afrontar la realitat. Al vespre va parlar amb en Franz, i amb la Maëlle, i amb els dos germans i els va explicar el que havia passat.

En Franz ja s'ho imaginava, la Maëlle va dir-li que no ho sabia. I els dos van mostrar-se comprensius, respectuosos i el van animar i van parlar amb ell una estona per reconfortar-lo. Els devia aquella sinceritat almenys.

El dia seguent va dir-se que ja n'hi havia prou. Va demanar-li disculpes a la Juliette per haver estar trist i distant i absent el dia anterior, i li va dir que volia ser el seu amic, que volia recuperar el que tenien abans. Ella va dir-li que ella també, i que mirarien de fer-ho.

Pero les coses no van anar bé aquell dia... En Peter no sabia què dir-li, tot el que podia dir-li li semblava forçat, i ella tampoc semblava molt xerrameca aquell dia. Només van intercanviar unes quantes paraules si la situacio ho exigia, i pràcticament sempre que en Peter entrava a un lloc o s'acostava a ella, quan normalment ella li parlaria, o li faria una petita empenteta juganera, s'allunyava o sortia de l'habitacio on es trobaven...

A la mare, la Maëlle, no li va passar desapercebuda aquella tensio, i se li trencava el cor, tant que quasi es posava a plorar. Abans d'anar a dormir va agafar en Peter per banda i van anar a passejar per la platja.

• Escolta, m'imagino que ha de ser dur per a tu. Vols que t'expliqui una cosa? El primer cop que vaig veure en Franz, ell va enamorar-se de mi, ell sabia que jo era la dona de la seva vida. Pero jo no ho sabia. Ell no em va dir gran cosa a primer cop d'ull. Pero ell n'estava tant convençut, la seva conviccio era tant clara, que al final em vaig acabar enamorant d'ell. Ell sabia que jo era la dona de la seva vida, per sobre de tot el que el raonament pugui entendre. I al final ell ha resultat ser l'home de la meva vida. Perquè t'agrada la Juliette? Què té ella que no tinguin les altres noies?
• ... ... - en Peter va haver de pensar-s'ho molt, i tot i aixi, no estava segur de que el que diria fos el que volia dir. - No ho sé, ella és pura. Es sincera. Malgrat li costa parlar dels seus sentiments, no té mitges tintes, saps? Quan no li agrada una cosa t'ho diu de seguida, no premedita les coses ni maquina. M'agrada perquè és sincera, no amb les paraules que utilitza, que també, sino amb les coses que fa. - Si tenia una explicacio aqauesta era l'explicacio que podia donar.
• Jo he parlat una mica amb ella. Ella no diu gran cosa saps? Es com el seu pare. No parlen. Per aixo cal anar-los a buscar i parlar, i parlar i parlar fins que les coses s'arreglin.
• Si les coses segueixen com avui, em veure amb la obligacio de marxar. Ho tinc clar. No vull marxar, no vull deixar-vos. Estic molt bé amb vosaltres, i no vull deixar a la Juliette, i molt menys marxar estant aixi les coses. Pero no podré suportar gaire més una situacio com aquesta... se'm trenca el cor...
• A mi també. Ella m'ha dit que bé, de totes maneres tu marxaràs al Brasil...
• Creus que el que vol dir amb aixo és que no vol enamorar-se de mi, si és que un pot voler enamorar-se d'algu, perquè de totes maneres soc algu que està de pas?
• No ho sé. El que vull dir és que potser el que vol dir és que no vol lligar-se a tu, ni com amiga, perquè de totes maneres marxaràs.
• Abans que jo li digués res, ja estava lligada a mi. Ja erem com germans. Aixo no hauria de canviar aquest fet. I si ella em digués de quedar-me jo no marxaria enlloc, em quedaria aqui per ella.
• I aixo li has dit a ella?
• No, aixo no...
• Doncs diga-li.
• Pero com? Em fa por la seva indiferència...
• Jo també tinc por cada vegada que li he dir alguna cosa dificil de parlar a en Franz, pero val la pena fer-ho. Ves a parlar amb ella.
• Ok...

En Peter tenia por, tenia por de sentir de nou les seves paraules... pero no podia seguir d'aquella manera, i estava clar que la Juliette sabia que estava parlant amb la seva mare d'allo, i seria hipocrita entrar a la mateixa habitacio que ella sense dir-li res, aixi que tant bon punt va entrar per la porta li va demanar a la Juliette si podien parlar.

• Be... què ha passat avui?
• Com que què ha passat?

Allo, no va agradar-li a en Peter. Pensava fer veure que tot havia anat normalment?

• Cony, doncs que no m'has parlat en tot el dia.
• No ens hem vist en tot el dia...
• Com que no? Si hem estat treballant junts tot el dia! Pero m'has evitat i has sortit de totes les habitacions quan jo he entrat. I aquesta tarda, quan he estat a fora la taula tocant la guitarra, on normalment haguéssis vingut a compartir el temps amb mi, t'has quedat a dins quan a dins no hi havia res a fer...
• Be, potser si que tens rao...
• I doncs? Què passa?
• No sé... què vols que et digui?
• Vull que em diguis que m'estimes, que t'agrado com tu a mi. Pero sé que aixo no es aixi. Aixi que a part d'aixo, només tu saps què m'has de dir...
• No... no sé què dir-te...
• No sé... perquè no m'has pogut parlar... Quan normalment haguéssim parlat i fet broma, quan estava al teu costat treballant, en què pensaves?
• No ho sé... Suposo que no sabia què dir-te... No trobava les paraules...

En Peter no podia acusar-la per allo... Ell tampoc les trobava. Pero almenys no havia volgut pretendre que tot havia anat normalment... Si ella no trobava les paraules, ell hauria de fer les preguntes correctes...

• Estàs decebuda?
• Si, suposo que una mica...
• Em sap greu...
• No, es a mi que em sap greu...
• Ta mare m'ha dit que li has comentat que de totes maneres, jo soc algu que està de pas, que marxaré a Brasil...
• Si...
• I que potser per aixo creus que no val la pena establir lligams amb mi... Pero ja els has establert aquests lligams! Abans de que jo et digués res ja erem amics, ja ens estavem apropant cada dia més l'un a l'altre! Aquests lligams ja hi son, marxi o no a Brasil...
• En aixo tens rao...
• Ho has dit potser perquè no voldries caure enamorada de mi i després que jo marxi?
• No, no. Tu no m'agades. Be, si eh! Si que m'agrades, pero no d'aquesta manera. Et trobo un noi super simpàtic, super agradable... Pero jo soc molt jove, i no crec que sigui el moment per comprometre'm amb ningu...
• Creus que quan torni del Brasil, si et faig la mateixa pregunta, les coses poden haver canviat?
• No perds l'esperança eh... no, no crec que les coses canviin...
• ... Aixo no ho sabem...
• ...
• Bé... Doncs res... - va aixecar-se i va fer-li una abraçada.
• Em sap greu – ve dir en Peter mentre l'abraçava.
• No, no, a mi em sap greu...
• No es culpa teva... Creus que podrem tornar a la normalitat?
• Crec que si... Bé, o aixo espero.
• Jo també ho espero.

Van deixar-se anar i van entrar a l'habitacio i van posar-se a mirar un capitol d'una serie a la pantalla que havien instal-lat. I van estar comentant les escenes, els personatges, i fent broma... Aparentment, començaven a tornar a la normalitat...