Foto 3 (Berlin, Grunewaldsee)

Una espessa i difuminada capa calitjosa de núvols grisos i bruts cobreixen el sol d'una càlida tarda de començaments d'estiu. La llum passa translúcida a través de les teranyines nuvoloses i fa un efecte estrany, és com si els núvols intentéssin atrapar la llum sota les seves xarxes i aquesta, poderosa, els forcés a deixar-la passar lentament, perdent la seva característica inabastable rapidesa: Sembla que el sol hagi explotat en una supernova i en veiem una imatge congelada de l'expansio de la seva llum per a què es pugui pintar un quadre de bellesa excepcional, irrepetible. Només hi haurà un cel com aquest en tota la història del temps.

Davant meu, un vell bosc creix majestuós amb un verd ufanós, mostrant-me un gran ventall de textures: les doloroses i agudes linies fines de les agulles d'uns pins; les sensuals i sinuoses curves que cauen d'uns desmais; les recargolades i aparentment caòtiques formes de les branques aue s'hi amaguen darrera; i les grosses i majestuoses formes de les fulles d'uns enormes roures, fajos i pollancres.

Tot plegat viu també en el mirall d'un llac d'aigues tranquil·les, i no diré que cristal·lines, doncs una fina capa de pol·len sura parsimoniosament en la superficie, donant-li un aire de calitja, a joc amb el cel del capvespre. Les aigües transformen aquesta imatge en una dansa d'una bellesa corprenedora, moguda per la música sense treva de granotes i gripaus, i una infinitat d'ocells aliens a la música que surt, en aquests moments, de l'art d'una aroquestra interpretant diverses peces de Edvard Grieg, en un intent de fusionar-se amb aquest entorn idíl·lic.
Alguns ho aconsegueixen, d'altres no tenen aquesta sort.












No tinc càmera de fotos, i els paisatges que a vegades contemplo son tant esglaïadors que no és just que només jo els gaudeixi. Així que us els descric, i cada un de vosaltres en treurà la sev pròpia foto. No n'hi haurà dues d'iguals.

No hay comentarios:

Publicar un comentario