Juliette o no

• Què? No t'entenc...
• Doncs, aixo, que m'agrades.
• ...
• M'agrades, je t'aime, me gustas... Es a dir... Jo t'agrado?
• Si... Be, no...
• Si? No? Es a dir, si ara mateix et faig un peto... me'l tornaràs, o em fotràs una bofetada?
• Què? No... No. M'agrades, pero com un amic.
• Ah... Ah, si? Jo pensava... es a dir? N'estàs segura?
• Si, si. Jo et veig com un amic. Com un super amic. Quasi com un germà. Pero no m'agades de la mateixa manera...
• Oh... Merda...
• ...
• Bé... ja està. Aixo es el que et volia dir. Almenys ara les coses estan clares...
• Ok.
• Un tall de pizza?

La pizza ja devia estar freda en aquella moments... En Peter havia agafat un tall abans de començar a parlar i el va haver de deixar dins la capsa un altre cop perquè estava tremolant... No s'acabava de creure el que havia sentit... La dona de la seva vida, totes les senyals, tot el que semblava evident... No ho era.

• Uff... bé, ara ja m'he tret el pes de sobre i podem parlar-ne més tranquil-lament, perquè portava uns dies que ja no podia més...
• Si... m'imagino que deu haver estat dur...
• Què en penses?
• De què?
• D'aixo, coi, del que t'acabo de dir. M'acabo de declarar, no sé si te n'has adonat...
• Si, si. No sé...
• T'es igual?
• No, no es que em sigui igual. Pero es que no sé què dir. Jo et veig com un gran amic. Ets super simpàtic, super amable i m'agrades molt. Pero no en aquest sentit.
• Uff... Bé, no hi ha res que pugui fer, està clar... Pero no havies vist res? No te n'havies adonat que m'estava enamorant de tu?
• No! Estic super sorpresa!
• Com que no! Pero si pràcticament t'ho havia dit en un mail...
• Ah si? Ai, no sé... jo no ho vaig interpretar d'aquesta manera...
• Si fins i tot en Saul se n'havia adonat... I estic segur que els teus pares també...
• Doncs no, no. No m'imaginava res... Em sap greu...
• No te'n sàpiga, aquestes coses passen... Joder... Quina merda... Hi havia dies que em menjava molt l'olla, pensava que jo també t'agradava, i altres dies tot el contrari... em donaves com falses pistes, a vegades sembles tant interessada per tot el que faig, ens entenem tant bé... i a vegades estàs freda i super distant... Estava molt confus... Pero bé. Encara que no he rebut la resposta que esperava, ara sé la veritat. I m'alegro d'haver-t'ho dit. Ara podem continuar com sempre. No sé si serà fàcil, potser passarem uns dies estranys, pero espero que puguem fer com sempre.
• Si si, per mi no hi ha cap problema. Jo faré com sempre!

Era la primera vegada que en Peter es declarava a una noia, cara a cara, serè, sense haver pres una gota d'alcohol, amb paraules, sense llançar-se als seus llavis, sincer, completament a mercè d'ella... La sensacio era estranya, pràcticament podia dir que sentia l'adrenalina accelerar-li el pols, la sensacio que li havia quedat a la panxa era una barreja entre alleujament i tristesa i resignacio... No sabia si penedir-se del que acabava de fer o estar-ne orgullos... El temps diria.

El dia es va acabar, van entrar a casa seva, no al xiringuito, a la casa. Els dos dormirien sols alla aquella nit. Plovia a fora. Van mirar una pel-licula i en Peter va preguntar-li si li feia res que dormissin junts, no volia sortir a fora per anar a la seva habitacio, volia estar a prop d'ella. No tenia intencio de fer res amb ella aquella nit, no hi veia cap mal en dormir junts. El llit era suficientment gran. Ella va estar-hi d'acord. Potser per educacio, potser per no ferir-lo... Va dormir al costat de la dona que estimava, sense poder-s'hi acostar. No va ser dur, ni insuportable, portava ja molts dies resistint-se a la temptacio de besar-la, no vindria d'aqui.

L'endemà va estar trist. Molt trist. Sense poder-ho evitar. Va fer una migdiada, llarga, potser sense dormir, no n'era conscient. No tenia ganes d'estar conscient i afrontar la realitat. Al vespre va parlar amb en Franz, i amb la Maëlle, i amb els dos germans i els va explicar el que havia passat.

En Franz ja s'ho imaginava, la Maëlle va dir-li que no ho sabia. I els dos van mostrar-se comprensius, respectuosos i el van animar i van parlar amb ell una estona per reconfortar-lo. Els devia aquella sinceritat almenys.

El dia seguent va dir-se que ja n'hi havia prou. Va demanar-li disculpes a la Juliette per haver estar trist i distant i absent el dia anterior, i li va dir que volia ser el seu amic, que volia recuperar el que tenien abans. Ella va dir-li que ella també, i que mirarien de fer-ho.

Pero les coses no van anar bé aquell dia... En Peter no sabia què dir-li, tot el que podia dir-li li semblava forçat, i ella tampoc semblava molt xerrameca aquell dia. Només van intercanviar unes quantes paraules si la situacio ho exigia, i pràcticament sempre que en Peter entrava a un lloc o s'acostava a ella, quan normalment ella li parlaria, o li faria una petita empenteta juganera, s'allunyava o sortia de l'habitacio on es trobaven...

A la mare, la Maëlle, no li va passar desapercebuda aquella tensio, i se li trencava el cor, tant que quasi es posava a plorar. Abans d'anar a dormir va agafar en Peter per banda i van anar a passejar per la platja.

• Escolta, m'imagino que ha de ser dur per a tu. Vols que t'expliqui una cosa? El primer cop que vaig veure en Franz, ell va enamorar-se de mi, ell sabia que jo era la dona de la seva vida. Pero jo no ho sabia. Ell no em va dir gran cosa a primer cop d'ull. Pero ell n'estava tant convençut, la seva conviccio era tant clara, que al final em vaig acabar enamorant d'ell. Ell sabia que jo era la dona de la seva vida, per sobre de tot el que el raonament pugui entendre. I al final ell ha resultat ser l'home de la meva vida. Perquè t'agrada la Juliette? Què té ella que no tinguin les altres noies?
• ... ... - en Peter va haver de pensar-s'ho molt, i tot i aixi, no estava segur de que el que diria fos el que volia dir. - No ho sé, ella és pura. Es sincera. Malgrat li costa parlar dels seus sentiments, no té mitges tintes, saps? Quan no li agrada una cosa t'ho diu de seguida, no premedita les coses ni maquina. M'agrada perquè és sincera, no amb les paraules que utilitza, que també, sino amb les coses que fa. - Si tenia una explicacio aqauesta era l'explicacio que podia donar.
• Jo he parlat una mica amb ella. Ella no diu gran cosa saps? Es com el seu pare. No parlen. Per aixo cal anar-los a buscar i parlar, i parlar i parlar fins que les coses s'arreglin.
• Si les coses segueixen com avui, em veure amb la obligacio de marxar. Ho tinc clar. No vull marxar, no vull deixar-vos. Estic molt bé amb vosaltres, i no vull deixar a la Juliette, i molt menys marxar estant aixi les coses. Pero no podré suportar gaire més una situacio com aquesta... se'm trenca el cor...
• A mi també. Ella m'ha dit que bé, de totes maneres tu marxaràs al Brasil...
• Creus que el que vol dir amb aixo és que no vol enamorar-se de mi, si és que un pot voler enamorar-se d'algu, perquè de totes maneres soc algu que està de pas?
• No ho sé. El que vull dir és que potser el que vol dir és que no vol lligar-se a tu, ni com amiga, perquè de totes maneres marxaràs.
• Abans que jo li digués res, ja estava lligada a mi. Ja erem com germans. Aixo no hauria de canviar aquest fet. I si ella em digués de quedar-me jo no marxaria enlloc, em quedaria aqui per ella.
• I aixo li has dit a ella?
• No, aixo no...
• Doncs diga-li.
• Pero com? Em fa por la seva indiferència...
• Jo també tinc por cada vegada que li he dir alguna cosa dificil de parlar a en Franz, pero val la pena fer-ho. Ves a parlar amb ella.
• Ok...

En Peter tenia por, tenia por de sentir de nou les seves paraules... pero no podia seguir d'aquella manera, i estava clar que la Juliette sabia que estava parlant amb la seva mare d'allo, i seria hipocrita entrar a la mateixa habitacio que ella sense dir-li res, aixi que tant bon punt va entrar per la porta li va demanar a la Juliette si podien parlar.

• Be... què ha passat avui?
• Com que què ha passat?

Allo, no va agradar-li a en Peter. Pensava fer veure que tot havia anat normalment?

• Cony, doncs que no m'has parlat en tot el dia.
• No ens hem vist en tot el dia...
• Com que no? Si hem estat treballant junts tot el dia! Pero m'has evitat i has sortit de totes les habitacions quan jo he entrat. I aquesta tarda, quan he estat a fora la taula tocant la guitarra, on normalment haguéssis vingut a compartir el temps amb mi, t'has quedat a dins quan a dins no hi havia res a fer...
• Be, potser si que tens rao...
• I doncs? Què passa?
• No sé... què vols que et digui?
• Vull que em diguis que m'estimes, que t'agrado com tu a mi. Pero sé que aixo no es aixi. Aixi que a part d'aixo, només tu saps què m'has de dir...
• No... no sé què dir-te...
• No sé... perquè no m'has pogut parlar... Quan normalment haguéssim parlat i fet broma, quan estava al teu costat treballant, en què pensaves?
• No ho sé... Suposo que no sabia què dir-te... No trobava les paraules...

En Peter no podia acusar-la per allo... Ell tampoc les trobava. Pero almenys no havia volgut pretendre que tot havia anat normalment... Si ella no trobava les paraules, ell hauria de fer les preguntes correctes...

• Estàs decebuda?
• Si, suposo que una mica...
• Em sap greu...
• No, es a mi que em sap greu...
• Ta mare m'ha dit que li has comentat que de totes maneres, jo soc algu que està de pas, que marxaré a Brasil...
• Si...
• I que potser per aixo creus que no val la pena establir lligams amb mi... Pero ja els has establert aquests lligams! Abans de que jo et digués res ja erem amics, ja ens estavem apropant cada dia més l'un a l'altre! Aquests lligams ja hi son, marxi o no a Brasil...
• En aixo tens rao...
• Ho has dit potser perquè no voldries caure enamorada de mi i després que jo marxi?
• No, no. Tu no m'agades. Be, si eh! Si que m'agrades, pero no d'aquesta manera. Et trobo un noi super simpàtic, super agradable... Pero jo soc molt jove, i no crec que sigui el moment per comprometre'm amb ningu...
• Creus que quan torni del Brasil, si et faig la mateixa pregunta, les coses poden haver canviat?
• No perds l'esperança eh... no, no crec que les coses canviin...
• ... Aixo no ho sabem...
• ...
• Bé... Doncs res... - va aixecar-se i va fer-li una abraçada.
• Em sap greu – ve dir en Peter mentre l'abraçava.
• No, no, a mi em sap greu...
• No es culpa teva... Creus que podrem tornar a la normalitat?
• Crec que si... Bé, o aixo espero.
• Jo també ho espero.

Van deixar-se anar i van entrar a l'habitacio i van posar-se a mirar un capitol d'una serie a la pantalla que havien instal-lat. I van estar comentant les escenes, els personatges, i fent broma... Aparentment, començaven a tornar a la normalitat...

Juliette

La partida precipitada i estranya d'en James va deixar a la familia amb un mal gust de boca durant uns quants dies. Pero aviat van preferir ocupar les seves ments amb pensaments més bonics i van seguir volcats als preparatius de la cabana.

Alguns dies, en Renaud, la Juliette i en Peter dormien a la cabana i alguns dies eren els pares i en Saul qui hi dormien, aixi, mentre no haguéssin acabat de deixar-la habitable, hi havia algu a prop per a vigilar-la i algu a casa per seguir portant coses a la cabana l'endemà i ocupar-se dels animals que hi deixaven.

En Peter era un més de la familia, bromejava, jugava i es molestava amb en Renaud com amb el germà petit que mai havia tingut, i amb la Juliette bromejaven i feien broma, i parlaven de coses serioses, i practicaven espanyol, i treballaven junts i s'anaven apropant cada dia més. Els dos van construir l'habitacio on dormirien els quatre, amb unes quantes fustes, un metre i una serra circular van construir una estructura solida a una alçada determinada on hi reposarien dos somiers i els respectius matalassos i a sota dos més. Els matalassos arribaven de costat a costat de les parets i per la llargada a una mica més de la meitat de l'amplada de la cabana. Aixi que a l'habitacio encara quedava una mica d'espai per uns quants armaris on guardar la roba de tots sis, tovalloles, sabates i motxilles i cistells.

Havien treballat magnificament bé junts, quan un tenia una idea l'altre l'aprovava de seguida si la trobava bona o suggeria una cosa diferent si havia vist una altra manera de procedir que l'altre no havia remarcat i procedien sense discussions i fluidament. Estaven tant contents del resultat que van firmar el projecte. Un ex-futur-enginyer i una futura-enginyera.

Moltes nits, abans d'anar a dormir, en Peter s'asseia a les taules que havien instal-lat com a terrassa per contemplar les estrelles, i sense falta de dir res, ella s'asseia amb ell i s'estaven parlant una bona estona, fins que anaven a l'habitacio, tant sols per després seguir parlant a través del matalàs, ell al de dalt, ella al de sota, a vegades fins més enllà de les dues de la matinada...

En Peter a vegades tenia massa clar que era correspost, li agradava una noia molt més jove que ell, qualsevol es posaria les mans el cap, vuit anys de diferència poden ser molts, pero l'amor no es fa aquestes preguntes, i no li va demanar permis a en Peter per apoderar-se d'ell. La Juliette era madura, intel-ligent i amb molts més coneixements que la majoria de noies que havia conegut en tota la seva vida. Tenia una manera de pensar en sintonia amb la seva, i a vegades tenien converses en les que, ni de bon tros, ningu s'hagués imaginat estar parlant amb una noia de disset anys. I a vegades ella feia coses, en les que s'hi veia clarament marcat un "tinc disset anys, què esperaves?". Pero tothom creix.

A la cabana, mica en mica venien els clients, i en Peter cada dia se sentia més unit a tota la familia. Un cap de setmana van rebre la visita d'uns tiets i cosins, i un altre dia van dibuixar un enorme laberint en la sorra endurida despullada per la marea, un laberint magnific que molta gent va fer, i molts s'hi van perdre. El van fer ell i la Juliette, entenent-se i compenetrant-se a les mil meravelles, com sempre. Pero seguia sense tenir clar els sentiments de la Juliette, un dia o altre petaria, un dia o altre no s'aguantaria més i li diria com li agradava, la de nits que feia que somniava amb ella... Ella hi havia dies que semblava fer com si ell no existis, quan es llevava solia ser freda i li costava arrencar, i potser hi havia algun dia que anava completament a la seva bola, compartien alguns moments, algunes bromes i alguns riures, pero poca cosa més. Aixo si, pràcticament sempre acabaven parlant fins tard entre el matalàs. I hi havia dies que, fes el que fes en Peter, ella el seguia per acompanyar-lo. En Peter estava fet un embolic. Li agrado i tot aixo es nou per ella i no sap com portar-ho? No li agrado? Em veu com un amic, com un germà?

Un determinat divendres, cap a finals de Juliol, en Peter va decidir agafar el cotxe i anar a visitar el port de La Rochelle per buscar un barco per anar al Brasil. O si més no, per començar la seva busqueda. Visitar el port, la capitaneria, posar algun anunci, buscar en la borsa d'equipers i capitans, preguntar a la gent, passejar-se pel moll i preguntar a la gent, localitzar el bar del port i posar un anunci i preguntar a la gent... Potser no trobaria un barco aquell mateix dia, pero començaria a respondre's unes quantes preguntes i començaria aprendre a buscar i moure's per un port.

La Juliette l'acompanyaria, agafarien les bicicletes, aparcarien el cotxe i començarien a buscar. Mentre ella aprofitaria també per visitar la ciutat i l'institut on estudiaria el següent curs.

Van estar parlant i fent broma com sempre durant el viatge d'anada, d'una horeta de durada, i van aparcar cap al centre de la ciutat i van descarregar les bicis per dirigir-se al port. Allà van començar per preguntar a un home que estava repintant el seu barco, en Peter va preguntar-li si coneixia a algu que estigués preparant un viatge transatlàntic o almenys on creia que podria ser el millor lloc on preguntar o on dirigir-se per preguntar i informar-se, evidentment, l'home li va dir que s'havia de dirigir a la capitaneria i li va indicar la direccio.

Com a primer contacte no estava malament, sabia la resposta que rebria, pero havia de posar-s'hi tard o d'hora.

A la capitaneria en Peter va sentir una olor que li era familiar en un moment en què es van apropar molt l'un a l'altre amb la Juliette. Era la mateixa olor que havia sentit moltes altres vegades quan estava amb una noia, aquella olor que sentia just el moment abans de llançar-se i fer-li el primer peto... Eren imaginacions seves?

Bé, a capitaneria va veure un panell amb uns quants anuncis, fins i tot anuncis de gent que buscava un barco per travessar l'atlàntic. Aixi que va deicidir posar el seu. Va preguntar a la recepcio i li van donar uns quants papers per escriure l'anunci i li van dir que el deixés allà quan acabés que ells el penjarien. Un cop acabat, va dirigir-se a l'ordinador que hi havia a la disposicio del public, i allà va trobar-se dins d'una pàgina magnifica. Hi havia accés directe a una borsa d'intercanvi, gent que buscava un barco per fer una excursio o per fer una petita travessa o fins i tot transatlàntics (travesses de l'atlàntic) i anuncis de capitans que buscaven equipers, gent que els ajudés amb el barco, per vigilar la vela, netejar o cuinar.

En Peter hi va passar una bona estona explorant anuncis i pàgines, i hi va veure algun que li va interessar, pero no podia posar-s'hi en contacte a no ser que s'inscrivés a la pàgina i pagués. Ho faria un altre dia. Pero es va guardar la direccio de la pagina. La cosa és que com més s'apropava a la opcio de marxar a Brasil, menys ganes tenia de deixar enrere a la Juliette...

Quan van deixar la capitaneria van anar a passejar pel moll, allà van preguntar a algu que van veure sobre un barco, pero no n'eren els propietaris i ningu sabia res. Els catamarans que van veure, nous, devien esperar un skipper (algu que sap navegar que el propietari del barco contracta per portar-li el barco a qualsevol indret del mon) que els portés al port on habitava el seu propietari. A aquells era a qui havia de preguntar. Pero allà no hi havia ningu encara. Estaven una mica massa lluny de l'estacio de transatlàntics. En un moment donat, la Juliette es va entrabancar i li va anar de bon poc que no es fot a l'aigua, pero quasi inconscientment, en Peter li va agafar la mà i ella a ell també, per mantenir l'equilibri, i d'una manera tendra i innocent van saltar guspires...

Després de deixar capitaneria i el moll van anar a recorrer la zona de bars a prop del port, allà va deixar un anunci en un bar on li van dir que la majoria de capitans que passaven per allà, solien passar-hi cap al vespre, i sent l'hora que era, les quatre de la tarda, van decidir anar a donar una volta per la ciutat i visitar-la. Pero en passar per davant de l'aquàrium, la Juliette va proposar-li d'anar-hi. Que era una visita interessant i entretinguda i que aixi farien temps.

En Peter va començar a flipar... "Merda, s'acosta el moment de dir-li, una visita a l'aquàrium els dos sols... estàs malinterpretant alguna cosa?" Fos com fos, cada cop estaven els dos més callats, bromejaven menys, la tensio creixia...

A l'aquàrium, ara un s'apropava per darrere a l'altre, ara ella li estirava la mà per a què s'acostés a veure algun peix estrany... En Peter ni s'hi fixava...

Van assentar-se a veure els taurons en una graderia, de costat, en silenci... en Peter li volia dir, pero hi havia molta gent al voltant, no se sentia comode, ella tampoc deia gran cosa... Què passava?

Una hora i mitja llarga de visita va passar i van sortir sense haver-se dit res... A en Peter li va costar fins i tot donar-li les gràcies per la visita a l'aquàrium i per haver-lo acompanyat al port, tement i desitjant que aquell comentari podria desencadenar la declaracio d'amor...

Es van sentir amb gana, aixi que van anar a comprar alguna cosa per menjar, una pizza, i van anar a menjar-se-la en un parc, sota els arbres i a la ombra d'un dia caloros i xafogos.

Era el moment.

Va començar a tallar la pizza

- Juliette, et semblarà una bojeria el que et diré ara, pero... M'agrades, m'agrades molt.

Construint un xiringuito

En Franz havia arribat d'acabar de construir la caseta a casa el seu pare, a Pignans, al sud de França, un dia abans que ell, aixi que encara havien d'acabar de descarregar el camio i, bàsicament, d'instalar-se i començar a enfocar la temporada d'estiu.

En Joseph, el helper anglès, seguia amb ells, i pel que semblava i les noticies que li havien arribat, la seva estada seguia sent positiva, ajudant enormement a la familia, aixo si, seguint estrictament els seus horaris de helper: quatre hores de feina al dia i els caps de setmana lliures. Pero fos com fos, havia tingut temps per acabar de construir l'habitacio, una saleta d'uns 12m², amb un altell amb un llit de matrimoni, i un llit individual a sota, una taula, una calaixera, un penja robes i dues butaques. Des del punt de vista d'en Peter, era perfecta. Petita, funcional i acollidora. I en Joseph no havia vulgut instalar-s'hi, aixi que seria la seva habitacio a partir d'aquell instant. Li agradava dormir amb els germans a la seva habitacio i parlar una mica abans d'anar a dormir, sobretot per compartir més temps amb la Juliette, pero d'aquesta manera deixava a tots més intimitat.

A en Peter, els horaris no li deien gran cosa. Ell se sentia part de la familia, i malament si no feia tot el que estava a les seves mans per ajudar a qualsevol hora en qualsevol tasca. Ell sempre s'havia mostrat cent per cent disponible, i el que rebia a canvi era un tracte càlid i proper i molta confiança, bàsicament i a efectes pràctics, era un altre dels germans, com si no tinguéssin prou fills en Franz i la Maëlle, que en tenien set.

Sense més temps per reposar, que, desmitifiquem la fatiga, per més cansat que un estigui, amb una nit de bon son n'hi ha prou per recuperar-se de qualsevol esforç, l'endemà van anar a la platja de La Tranche Sur Mer, un poble coster situat just davant de l'illa de Re, on instalarien el xiringuito per passar-hi la temporada d'estiu i guanyar uns quants diners per passar l'any i pagar les escoles i cursos dels fills.

El lloc era magnific, just davant del mar, i a l'atlàntic el mar es mou, les marees l'apropen i l'allunyen dues o tres vegades cada dia. Just darrere hi havia un camping, i al costat tres entrades a la platja, per barques, per la gent del càmping i des del punt de socors. En aquell indret, la mar era tranquila, l'illa de Re frenava la força de l'atlàntic i les onades mai eren prou grans com per veure cap dia de prohibicions de bany, i el vent bufava sovint, pero mai violent. Aixi que podriem dir que era una platja perfecta per a windsurfers i/o petits barcos de vela lleugera, per a una o dues persones. Aquella era també la seva intencio aquella temporada, llogar uns quants barcos per tenir una altra font d'ingressos i més moviment a prop de la cabana. De passada, en Peter aprofitaria per conèixer els rudiments de navegacio a vela i començar a familiaritzar-se amb conceptes tècnics dalt d'un barco per preparar-se pel viatge que volia fer fins a Brasil.

El primer que van haver de fer va ser moure una mica de sorra, la cabana feia uns 30m² i aparentment havien tret sorra respecte al que hi havia l'any anterior, aixi que van moure sorra del lloc on posarien la cabana fins a davant per anivellar una mica tot l'entorn, i tot seguit van començar a posar les plaques pel terra. Després van descarregar tots els "prefabricats" de fusta que havien portat de casa seva que havien construir l'any anterior per la cabana, i un parell més per agrandir-la, i després de trencar-s'hi una mica el cap per trobar el sentit correcte, van començar a fixar-los els uns als altres fins que van aconseguir aixecar tot el rectangle que constituia el volum de la cabana. I seguidament van posar les plaques de teulat prefabricat (aquest si, en una fabrica) per deixar la construccio tancada. Els hi va portar tot el dia fer allo.

Els dies que seguirien continuarien avançant amb les feines de la cabana: el tancament interior amb panells de fusta, la instal-lacio elèctrica i d'aigua, i la instal-lacio de lavabo, vàter, dutxa, rentadora, rentaplats i distribucio dels mobles a l'interior de la cuina, congeladors pels gelats, neveres, taules, torradores de pa, planxes de crepes, planxes pels paninis, microones, cuina...

Almenys estarien ben equipats, d'aixo no n'hi havia cap mena de dubte.

Un determinat dia, tornant de la platja, van parar a casa de l'Alisandre, un amic de la familia que tenia un viver de plantes. Aquell cap de setmana estarien fora de vacances amb tota la familia i li van demanar a en James, que en principi es quedava tot el cap de setmana a casa els Kharitokhoff, si podia donar de menjar als gossos que es quedaven a la casa, sobretot perquè la gossa acabava de tenir cries. En teoria, en Peter i tota la familia ja estarien instal-lats a la platja, aixi que per aixo li demanaven a en James.

Quan en Peter va fer la traduccio en anglès del que li demanaven, una traduccio una mica maldestre, val a dir-ho, en James va fer cara de disgut, va fer com qui es rumia molt la resposta i va accedir a fer-ho visiblement disgustat. A aquesta reaccio en Peter va afegir-hi ràpidament que si no li anava bé, ell podria fer-ho, que segurament es quedaria a la casa ell o algu altre de la familia.

En Franz i en Renaud també es va adonar que alguna cosa no rutllava, pero com que no havien entès la conversa no van afegir-hi res. Després l'Alisandre va demanar-los que es quedéssin a beure un vas i mentre estaven assentats al voltant de la taula, en James, que no havia volgut beure, cosa que en principi no li va estranyar a en Peter ja que en ell no acostumava a beure alcohol, va excusar-se i va dir que tornava a la casa a peu.

En Renaud va seguir-lo un moment per parlar amb ell, pero va insistir en marxar corrents, que li aclariria les idees, i que quan tornéssin amb el camio, si el trobàven pel cami, el recollissin.

A taula, tots es preguntàven què li devia passar, i en Peter els va explicar la reaccio que havia vist en en James i la manera en que havia acceptat l'encàrrec que li demanaven. En Franz va caure-hi de seguida en que li estaven demanant de treballar per ells un cap de setmana i que era culpa seva d'haver-ho fet, ja que segons semblava algunes altres vegades, quan li havien demanat ajuda fora d'horari o algun cap de setmana, no ho havia rebut amb gaire entusiasme, tot i que ho havia acabat fent.

Més tard, un cop a casa, en James va excusar-se i va dir-los que aquell vespre no tenia gana i que no soparia amb ells. Havien parat la taula a fora, en una de les taules que estaven preparant per fer servir a la terrassa que posarien a fora del xiringuito, els pares, els tres fills petits, en Peter i la filla gran. Allo va sorprendre a la Maëlle i a l'Arianne i en Peter els va explicar el que havia passat i de seguida van anar a buscar en Franz per anar a parlar amb en John i aclarir el malentès. L'Arianne, que havia passat un any a Nova Zelanda, dominava molt més bé l'anglès que la Maëlle qui, malgrat tot, el parlava molt bé, i ajudaria a interpretar i traduir el que volien dir per evitar malentesos a causa d'una mala traduccio.

La conversa va durar una bona estona i semblava que no havia arribat a cap bon port. En James considerava que no el tractaven amb la consideracio que es mereixia, i en Franz i la Maëlle s'havien excusat per la peticio fora de lloc que li havien fet, malgrat sempre l'havien tractat amb cortesia i una generositat fora de mesura.

La cosa va aguantar tant sols un parell o tres de dies més.

Un dia que en Franz i la Maëlle van arribar tard a casa, en Peter va estar mirant una pel-licula amb els germans a l'habitacio dels pares mentre plovia a fora a bots i barrals, cosa que el va fer decidir-se per dormir a l'habitacio dels germans, com feia habitualment abans, l'Arianne ja havia marxat, aixi que tenia el seu llit per ell. Quan ja estaven al llit, van arribar els pares, i en anar-los a saludar i parlar una estona, mentre revisaven el mail abans d'anar a dormir, van veure que en James els havia enviat un missatge, llarguissim on, aparentment i segons el que li havien explicat, els posava a parir. Criticava l'inexistent maltracte que rebia, criticava la fobia a l'anglès i a les coses angleses, criticava la manera d'educar dels seus fills...

El missatge va ferir enromement a la familia que l'havia tractat sempre tant bé...

L'endemà al mati, després d'un esmorzar sense paraules en James els va dir que els havia enviat un mail i que després de llegir-lo li agradaria que li diguéssin com havien de procedir.

Aquell mati, en Peter se'l va passar a fora, amb un amic de la familia que havia arribat en mal moment, mentre a dins de casa, la familia i en James intentaven resoldre les seves diferències.

Diferències que no es van resoldre, aixi que mentre en Peter tocava la guitarra a la seva habitacio, va venir en James a acomiadar-se d'ell.

- Adeu, és el moment de marxar per a mi.

- Bé, adéu... Em sap greu que les coses hagin anat aixi...

- Si, a mi també, pero a vegades, quan no hi ha manera d'entendre's, el millor és separar els camins. 

- Si, bé. Ha estat un plaer coneixer-te, i poder treballar amb tu.

- El mateix et dic. I et desitjo molta sort, ets un bon noi, molt complet, ets bo pels treballs fisics i pels treballs mentals. Segueix aixi.

- Gràcies. Bona sort pel cami.

- Bona sort a tu també.

A en Peter, en James no li havia fet res, tot i que no estava d'acord amb les coses que havia dit a la familia, pero al cap i a la fi, què hi podia fer ell? Li desitjava sort de tot cor.

Una nova etapa començava amb els Kharitokhoff.