viernes, 29 de noviembre de 2013

La vida a Les Bernous (I)

En Peter no sabia si la seva cara era d'espant, de por, de respecte, de curiositat o una barreja de tot allo, pero tot i aixi va somriure, sabia que l'Steve no parlava gaire anglès i si era amb ell amb qui havia de treballar la comunicacio era encara una incognita. El que tenia clar era que aprendria francès més depressa.

L'Steve va somriure mostrant una dentadura blanca, de somriure agradable i juganer i li va allargar la mà, grossa i forta, sàbia, marcada d'experiència i de treball, com les de la Cristine.

- Bonjour! - va dir amb un to de veu fort, segur i alegre.
- Bonjour! Peter! - va respondre ell més tranquil gràcies al somriure radiant, càlid i de bon humor de l'Steve.
- Steve. - Va respondre mentre l'escrutava amb la mirada.

Inevitablement, els humans jutgem. Es un sistema de defensa efectiu. Jutjar sense conèixer algu no és dolent. Uns més que d'altres tenen desenvolupada la capacitat de saber com és algu a primer cop d'ull, per la fisiognomia de la cara, el llenguatge corporal, la manera de vestir, la manera de mirar, de parlar... Per aixo, en el primer contacte amb algu el què dius no és ni la meitat d'important que el com ho dius. Evidentment, ser qui ets no podràs evitar-ho i aixo és el que determinarà principalment el com dius les coses. Saps qui ets? Saps qui vols ser?
Sentenciar algu en un primer judici, aixo si que és dolent. A vegades cal temps per conèixer les persones, i no tothom és qui sembla.

Malgrat el que poguéssin pensar l'un de l'altre després dels seus primers judicis, seria el dia a dia i de mica en mica com s'anirien coneixent.

El petit Michael ja dormia, el coneixeria l'endemà.
Van sopar tots junts. Un sopar totalment diferent dels que havien tingut aquella setmana; ple de rialles d'uns i altres, amb les veus fines de les noies, la greu i escandalosa de l'Steve, la dolça i tranquila de la Cristine i la nerviosa i plena de preguntes de l'Ernest.

Potser era perquè feia dies que no es veien tots, pero no, era més que aixo. Aquella familia era forta. Estaven units. Eren molts i ben avinguts. Potser ho havia fet el treballar colze a colze en la casa que viurien i en la resta de petites edificacions provisionals, el compartir espais petits... qui sap. Pero en Peter es negava a atribuir-ho als "poders" de la muntanya. Era fruit d'esforços dels pares, de treball i de diàleg, d'amor; quina sort per aquells nens créixer en aquella familia! Quina sort per en Peter poder-hi conviure un temps i aprendre'n!


L'endemà va apareixer el petit Mike mentre llegia un comic en francès intentant entendre alguna cosa i aprendre una mica. Es van mirar. El nen no amagava la seva curiositat i l'escrutava amb ànsies de respostes. En Pete va decidir que li donaria quan les hi demanés.

- Allo! - va dir tant sols amb un somriure.
- Allo! - va respondre ell educat i timid, i se'n va anar corrents als braços de la seva germana gran.

A la tarda, sota una fina pluja, van anar a buscar bolets al bosc de castanyers, l'Steve, en Peter, la Caterine, l'Ernest i en Michael. Llengues de bou per donar i per vendre. Era el bosc de les llengues de bou, ja ho descobriria. L'Steve va explicar-li que les llengues de bou sovint solien dibuixar un gran cercle al bosc. I no va trigar gaire en comprovar-ho. Magnific! Li semblava senzillament magnific. Aquell ordre aparentment involuntari i semblanment caotic de la natura el fascinava.

Van tornar amb dos cistells plens de bolets quan començava a fosquejar, deixant darrere les seves esquenes una posta de sol a l'horitzo i una llum espectacular, i xop, amb els texans enganxats a les cuixes i les sabates xapotejant a cada passa.

La setmana següent era proxima, començaria a treballar amb l'Steve. La Cristine cada dos per tres li explicava coses que l'Steve li havia ensenyat i es moria de ganes de començar a treballar amb ell, aprendre més coses encara.
Pero encara l'esperava una mala noticia abans d'anar a dormir.

domingo, 17 de noviembre de 2013

Les Bernous

Les Bernous és una muntanya d'uns 900m d'alçada, suau, moldejada pel vent. A sobre hi reposen quatre o cinc cases. La majoria a mig construir. Es troba pocs quilometres al nord de la famosa Bugarach, i des de Les Bernous se'n gaudeix d'una vista excepcional, amb els pirineus de fons, el Canigo es pot veure a l'esquerra de Bugarach i la resta a la seva dreta.
Bugarach. Des d'una perspectiva semblant a la que es veu des de les Bernous
Els dies clars, dominats pel sol, les vistes glacen la sang. Bé, segurament és l'omnipresent vent el que glaça la sang, pero les vistes no deixen de ser espectaculars. Se li posava la pell de gallina alguns capvespres, amb aquella llum ataronjada tenyint els nuvols distants que cobrien els cims dels pirineus, deixant caure, potser, les primeres nevades, i Bugarach allà davant, imponent i impertorbable, dominant la regio, dotant-la de serenitat, cobrint-la amb la seva energia vigoritzadora.

La primera setmana estaria amb la Cristine i la Caterine, la seva filla gran, de setze anys, l'Steve, el seu marit, la Monica, de catorze anys, l'Ernest de deu anys i en Michael de cinc anys, eren de vacances al nord del pais, arribarien el divendres al vespre, després de vuit llargues hores de trajecte.

El primer dia a les Bernous va llevar-se ennuvolat, aixi que no va poder veure res de tot allo.
La Cristine l'esperava a la cabana que feien servir de cuina, menjador i sala d'estar, i on tenien, a més, un raco amb espai per a dormir-hi dues persones. No ens enganyem, malgrat els multiples usos, l'espai era reduït, i va imaginar-se que quan hi fossin tots estarien ben apretats, havia de ser una familia ben avinguda per nassos.
Van esmorzar i van posar-se a treballar a la cuina de la casa grossa posant rajoles a la paret, no ho havia fet mai pero, com moltes altres coses en aquell viatge, ho aprendria i miraria de fer-ho tant bé com pogués per pagar-se el menjar i el llit. A mig mati, va sorprendre'l el sol a través de les finestres de la cuina, i va quedar bocabadat amb la imatge que us he descrit a dalt. Sensacional. Quina alegria ser alla i poder gaudir-ne cada dia!

Van passar tota aquella primera setmana fent aquella feina. Treballava més hores de les que li demanaven, pero no li feia res, al contrari, aprenia, i no volia deixar passar aquella oportunitat. I a més a més aprofitaven per parlar, practicar l'anglès, una mica de francès i espanyol i coneixer-se mica en mica.

El dimecres d'aquella setmana van anar a Limoux, a uns encants a comprar roba per la Caterine i en tornant van parar a banyar-se a les termes publiques de Rennes les Bains. No ens fem il.lusions, era un rectangle de 2.5m per 1m i dos pams de profunditat, pero s'estava magnificament dins l'aigua, i al costat corria el riu on podies capbussar-te en l'aigua glaçada per tornar a gaudir, encara més, de l'aigua calenta.

El divendres al vespre, mentre conversava amb la Cristine i la Caterine, va entrar corrent un nen ros, de cara serena, somriure ample i mirada curiosa que va quedar-se parat, mirant-se'l interrogativament.

- Allo! - féu ell - Je m'appelle Peter, comme tu t'appelle? - va dir en un francès que devia sonar fatal pero que el noi va entendre, i li va oferir la mà amb un somriure.

- Ernest - va dir el nen sense saber què més afegir mentre li donava la mà dubtos, com si en donar-li en Peter li hagués de tallar. I se'n va anar a abraçar a la seva germana que es mirava l'escena divertida.

Pocs instants després va presentar-se a la Monica, una noia alta per la seva edat que podria semblar una dona adulta si no la delatés la seva cara d'adolescent amb les faccions encara per formar i la mirada innocent de la juventut. Van abraçar-se i saludar-se efusivament amb la seva germana i amb la seva mare.

No va trigar a tapar la porta la silueta d'un home corpulent, alt, de cabells grisos, llargs fins a sota les orelles, densos i despentinats. Va entrar i es va mirar a en Peter serios.
La pell era morena, les faccions marcades, masculines, quasi salvatges, el nas era gros, prominent, lluïa una arrecada a l'orella esquerra. Impressionava.



domingo, 3 de noviembre de 2013

De nou a la carretera II

...ve de l'anterior

Abans de que pogués omplir la cantimplora va sentir que s'acostava un cotxe i quasi va saltar al mig de la carretera per fer parar el cotxe, aquell cop si que es va parar. Era una noia espanyola amb uns ulls d'un blau verdos magnific, que feia la verema per aquella zona, tenia instal.lat un matalàs a la part del darrere de la vella berlingo que conduia, va explicar-li que ja feia tres anys que venia per alla a fer la verema, i començava a coneixer la zona i l'idioma. Va deixar-lo a la carretera que el portaria a Bugarach, creient que en ser un lloc turistic passarien bastants cotxes i per aquell cami arribaria molt més directament al seu desti. Pero portava mitja hora parat i dels tres cotxes que havien passat cap va decidir recollir-lo.
Aixi que va reconsultar el mapa i va decidir canviar d'estratègia; va adonar-se, també, que el que havia considerat una autovia no era més que una carretera comarcal, i que més que dificil, era el tipus de carretera ideal per fer autoestop. Es va fotre un clatellot a si mateix i va encaminar-se a la sortida de la ciutat per on passava aquella carretera.

Mentre caminava, ensenyava el cartell que s'havia fet on posava "Caudiès", no li cabia Caudiès de Fenouillet, pero va suposar que, de la mateixa manera que els gironins acostumen a dir Santa Coloma enlloc de Santa Coloma de Farners, la gent que passés per allà entendria on es dirigia. De cop, va sentir una veu que cridava Caudiès! Caudiès! i va fixar-se en una noia rossa d'ulls clars que s'acostava per la vorera fent-li senyals. Va dir-li que havien vist el seu cartell i s'havien parat una mica més avall per a què pogués pujar al cotxe amb ella i el seu home.

El van deixar a l'entrada de Caudiès després d'una conversa que es va centrar, sobretot, en la pobresa dels espanyols davant la riquesa dels anglesos i les seves preferències per uns i altres, o més aviat, pels diners d'uns i altres. Des d'alli va caminar fins a la sortida direccio Quillan, i de seguida una dona que no parlava gens d'anglès va recollir-lo per deixar-lo a Quillan i regalar-li, abans de marxar, tres pomes. VA guardar-se-les per més tard, doncs ja era avançada la tarda i havia de contemplar la possibilitat de no dormir sota cobert ni menjar decentment abans de que acabés el dia. Un cop fosc, les possibilitats de que algu s'aturés es reduirien a menys de la meitat. Des de St. Paul les coses li havien anat bé, pero es podia esperar qualsevol cosa.

A la sortida de Quillan un home que parlava prou bé el català va parar-se per deixar-lo a la sortida de Couiza direccio Rennes les Bains on, de seguida, una noia molt eixerida que vivia a Sougraigne i que es defensava molt bé amb l'espanyol, va portar-lo fins a Rennes on havia quedat amb uns amics. Va explicar-li que en aquell poble hi havia un lloc amb una font d'aigues termals publica, que un s'hi podia banyar lliurement. Va dir-se que ja tindria temps i va seguir el cami direccio Sougraigne. Va caminar, sense buscar cap cartell, perque no podia perdre temps, ja havien tocat les cinc de la tarda i la llum anava marxant a poc a poc i creia que, en aquella zona, nomes amb la d'autoestop en tindria prou per a que un cotxe es parés.

I efectivament, l'Andrew, un anglès a qui no li funcionava la porta de l'acompanyant i que en realitat no es dirigia a Sougraigne, va portar-lo fins allà. Va comentar-li que Les Bernous, el seu desti, era a uns tretze quilometres del poble i que anar-hi a peu a aquelles hores era una bojeria. Existia un cami a traves del bosc i pujant la muntanya, pero li portaria ben bé una hora i pico arribar-hi i va comentar-li que, si tenia un telefon de contacte, era molt millor que truqués.
Tenia un telefon de contacte d'uns amics de la Cristine, pero no tenia cap targeta per poder trucar des de la cabina telefonica del poble, i l'Andrew va dir-li que podria fer la trucada des del seu mobil, pero hauria de ser rapid perquè no tenia gaire saldo. Aixi que va demanar-li que parlés ell, ja que s'entendrien mes rapid, nomes li calia dir-li que era en Peter, el helper de la Cristine i que esperaria a la plaça de la font a que vingues algu.

Despres de penjar l'Andrew va dir-li que en mitja hora algu apareixeria per recollir-lo i va oferir-li una cervesa. No va rebutjar-la, la cervesa de la victoria.
Pero despres de mes d'una hora, ja fosc i amb un vent que s'havia girat capaç de glaçar-li la punta de les orelles, ningu havia aparegut. Nomes una noia que vivia per alla.

- Hola, esperes algu? Tens on dormir?
- Si si, gracies, ara em vindra a buscar algu.

Vint minuts despres l'Algu no havia vingut i la noia va tornar a baixar i va oferir-li tornar a trucar des del seu telefon. No va negar-s'hi, car encara era possible que s'hagues de quedar a dormir a casa seva. Amb el que li havia costat arribar fins alla, ara que hi era, nomes faltaria que hagues de dormir al carrer! Amb aquell fred!

En Christian, l'amic de la Cristine va respondre al telefon, i va comentar-li que deuria haver hagut algun malentes i que el venia a buscar de seguida ja que vivia a un minut d'alla. Agraït, pero en part decebut, doncs ja preveia fer un 8000 amb aquella noia, va tornar a la plaça i poc després en Christian el va acompanyar a casa seva, on la seva dona, la Sophie, preparava el sopar. Els seus fills, molt educats, van oferir-li beure alguna cosa mentre en Christian trucava a la Cristine. I finalment van dir-li que es quedés a sopar amb ells mentre esperaven que arribes la Cristine, que trigaria uns vint minuts.

Parlaven espanyol, portugès, anglès i francès, fins i tot els nens, i es van mostrar tant atents, simpàtics i oberts que, per un moment, va desitjar que fos aquella la casa on es quedés a ajudar. Després de sopar de valent va arribar la Cristine que també es va servir un plat, després de fer-la petar una estona i coneixer-se una mica, va portar-lo fins a Les Bernous.
El seu marit arribaria en acabar la setmana amb tres dels seus fills, i la seva filla gran, l'endemà. Va ensenyar-li tot el que la foscor de la nit li permetia ensenyar-li i van quedar per l'endemà al mati començar a treballar amb calma i anar-li ensenyant la resta.

En la foscor de la nit nomes veia la silueta dels edificis i les corves del terreny, el cel estava ennuvolat i feia fred. Sabia que l'endemà el lloc seria totalment diferent de com se l'estava imaginant en aquell moment. Estava segur que l'endemà tindria una grata sorpresa quan treiés el cap de la caravana per contemplar a la llum del dia el que ara no era més que un misteri.

sábado, 2 de noviembre de 2013

De nou a la carretera

Va llevar-se d'hora per a poder ser a l'hora que marxaven els cotxes a la
feina a baix el poble. Hi tenia una hora a peu, carregat amb la motxilla fins el poble, aixi que encara no havia sortit el sol quan va inspirar l'aire fresc del mati, pero ja clarejava. Va esmorzar de valent, doncs no sabia quan tornaria a menjar decentment aquell dia i, entre torrada i torrada, va aparèixer en Fabrice amb un amic seu que es deia igual que ell.
Va emportar-se un parell de pomes, un brioix i la cantimplora plena i, després d'acomiadar-se i donar les gràcies per tot, va enfilar el cami.

Tornava a ser a la carretera (cami en aquells moments) i aixo li agradava. Aquesta incertesa de si el recolliria algu o no, de qui el recolliria, home, dona, jove o gran, quanta estona hauria d'esperar o caminar, quina seria la carretera bona o el punt bo perquè el recollissin... Aquella incertesa el feia sentir segur. Pràcticament res depenia d'ell, pero si el seu estat d'ànim. Passés el que passés el seu humor era cosa seva i li agradava entrenar-se per estar content i animat en situacions dificils.

Ja havia caminat bastants centenars de metres, un cop a la carretera, fins que va parar-se el primer cotxe. Un home gran que entenia el català, pero es feia un embolic per parlar-lo, content d'ajudar-lo el va deixar a Vinça, on va buscar un tros de cartro per escriure ILLE. Un home afable d'origens olotins que parlava molt bé el català va portar-lo fins alli. En saber on es dirigia va explicar-li que un gitano de Perpignan va agafar pedres de Bugarach i les va vendre per internet a 20€ la pedra i es va fer les barbes d'or. L'home s'estranyava de la intel.ligència del gitano malgrat els seus origens, prejudicis de gent gran. Segons diuen, Bugarach era un lloc amb molta energia, i seria l'unic, o dels pocs llocs que es salvarien de la fi del mon el 21/12/2012.

Des d'Ille va començar a caminar per dirigir-se al trencant en direccio Sournia, i anava posant el dit als cotxes que passaven per si de cas, i uasi sense voler-ho i al mig de la carretera es va parar la Chantel, una dona d'uns cinquanta llargs que es dirigia a Caramany. Després de mirar el mapa, va decidir que ja li anava bé.

Va deixar-lo més enllà del pantà i va començar a caminar. I va seguir caminant, i va seguir caminant, i va seguir caminant... Van passar tres cotxes pero cap es va parar. No tenia cap cartell per indicar la seva direccio, pero tampoc hi havia gaires més direccions on anar que Ansignan, el que passava era que la carretera era massa petita, poc transitada, el lloc no venia de pas de cap altre i va caminar els 5 quilometres que el separaven d'Ansignan, exceptuant uns dos cents metres que el va portar un home molt simpàtic en una camioneta.
Des d'Ansignan va seguir caminant per no sentir que perdia el temps esperant hores i hores a que passés algu, i a mig cami dels nou quilometres que el separaven de St; Paul de Fenouillet va parar-se a menjar una mica al costat d'un riu, per reposar, eixugar una mica la samarreta de suor al sol i fer una pixarada.
Eren aproximadament la una del migdia i feia un sol i una calor atipics per aquelles dates, se sentia l'esquena adolorida, i per aquella carretera a enlloc no hi passava ni una ànima, si se li feia massa tard es veia dormint al ras aquella nit, ho tenia cru...
Va seguir caminant, pujades i poques baixades, curves i mes curves, quasi sempre al costat d'un riu, en passar pel costat d'un càmping, o una zona del riu on hi havia moltes caravanes, va sentir la temptacio de demanar a algu que el portés fins a St. Paul, pero no creia que la gent es despertes de la migdiada per portar-lo, aixi que va seguir el cami fins que es va parar en una font prop d'una via ferrada de la serra de Fenouilledes per omplir la cantimplora d'aigua que de tanta calor i tant com havia suat ja s'havia acabat, devia estar a prop de St. Paul, pero no acabava de veure la ciutat, i mirant la distancia que li faltava encara per arribar a destinacio dubtava seriosament de poder-hi ser abans de fer-se fosc, cap a les 6 de la tarda en aquelles dates i després del canvi horari... Pero no perdia l'ànim. Era l'unic que li quedava.


continuarà....