sábado, 2 de noviembre de 2013

De nou a la carretera

Va llevar-se d'hora per a poder ser a l'hora que marxaven els cotxes a la
feina a baix el poble. Hi tenia una hora a peu, carregat amb la motxilla fins el poble, aixi que encara no havia sortit el sol quan va inspirar l'aire fresc del mati, pero ja clarejava. Va esmorzar de valent, doncs no sabia quan tornaria a menjar decentment aquell dia i, entre torrada i torrada, va aparèixer en Fabrice amb un amic seu que es deia igual que ell.
Va emportar-se un parell de pomes, un brioix i la cantimplora plena i, després d'acomiadar-se i donar les gràcies per tot, va enfilar el cami.

Tornava a ser a la carretera (cami en aquells moments) i aixo li agradava. Aquesta incertesa de si el recolliria algu o no, de qui el recolliria, home, dona, jove o gran, quanta estona hauria d'esperar o caminar, quina seria la carretera bona o el punt bo perquè el recollissin... Aquella incertesa el feia sentir segur. Pràcticament res depenia d'ell, pero si el seu estat d'ànim. Passés el que passés el seu humor era cosa seva i li agradava entrenar-se per estar content i animat en situacions dificils.

Ja havia caminat bastants centenars de metres, un cop a la carretera, fins que va parar-se el primer cotxe. Un home gran que entenia el català, pero es feia un embolic per parlar-lo, content d'ajudar-lo el va deixar a Vinça, on va buscar un tros de cartro per escriure ILLE. Un home afable d'origens olotins que parlava molt bé el català va portar-lo fins alli. En saber on es dirigia va explicar-li que un gitano de Perpignan va agafar pedres de Bugarach i les va vendre per internet a 20€ la pedra i es va fer les barbes d'or. L'home s'estranyava de la intel.ligència del gitano malgrat els seus origens, prejudicis de gent gran. Segons diuen, Bugarach era un lloc amb molta energia, i seria l'unic, o dels pocs llocs que es salvarien de la fi del mon el 21/12/2012.

Des d'Ille va començar a caminar per dirigir-se al trencant en direccio Sournia, i anava posant el dit als cotxes que passaven per si de cas, i uasi sense voler-ho i al mig de la carretera es va parar la Chantel, una dona d'uns cinquanta llargs que es dirigia a Caramany. Després de mirar el mapa, va decidir que ja li anava bé.

Va deixar-lo més enllà del pantà i va començar a caminar. I va seguir caminant, i va seguir caminant, i va seguir caminant... Van passar tres cotxes pero cap es va parar. No tenia cap cartell per indicar la seva direccio, pero tampoc hi havia gaires més direccions on anar que Ansignan, el que passava era que la carretera era massa petita, poc transitada, el lloc no venia de pas de cap altre i va caminar els 5 quilometres que el separaven d'Ansignan, exceptuant uns dos cents metres que el va portar un home molt simpàtic en una camioneta.
Des d'Ansignan va seguir caminant per no sentir que perdia el temps esperant hores i hores a que passés algu, i a mig cami dels nou quilometres que el separaven de St; Paul de Fenouillet va parar-se a menjar una mica al costat d'un riu, per reposar, eixugar una mica la samarreta de suor al sol i fer una pixarada.
Eren aproximadament la una del migdia i feia un sol i una calor atipics per aquelles dates, se sentia l'esquena adolorida, i per aquella carretera a enlloc no hi passava ni una ànima, si se li feia massa tard es veia dormint al ras aquella nit, ho tenia cru...
Va seguir caminant, pujades i poques baixades, curves i mes curves, quasi sempre al costat d'un riu, en passar pel costat d'un càmping, o una zona del riu on hi havia moltes caravanes, va sentir la temptacio de demanar a algu que el portés fins a St. Paul, pero no creia que la gent es despertes de la migdiada per portar-lo, aixi que va seguir el cami fins que es va parar en una font prop d'una via ferrada de la serra de Fenouilledes per omplir la cantimplora d'aigua que de tanta calor i tant com havia suat ja s'havia acabat, devia estar a prop de St. Paul, pero no acabava de veure la ciutat, i mirant la distancia que li faltava encara per arribar a destinacio dubtava seriosament de poder-hi ser abans de fer-se fosc, cap a les 6 de la tarda en aquelles dates i després del canvi horari... Pero no perdia l'ànim. Era l'unic que li quedava.


continuarà....

1 comentario:

  1. "Quan no es pot tornar enrere, només queda buscar la millor manera d'avançar"

    P. Coelho

    ResponderEliminar