Berlin

Es va acomiadar de la Lara afectivament, més emocionat del que esperava. Els contactes intensos amb les persones, per més que a vegades es xoqui amb aquesta gent, i potser precisament perquè a vegades s'hi xoca i converteix l'experiència viscuda en més intensa, fan els comiats més durs. També la Maelle, que encara que no fos allà el va trucar per desitjar-li un bon viatge i bones experiències pel cami. I també es va acomiadar amb en Franz amb un "à bientôt" i un darrer consell "Que no et robin. Parlo de tu. Que no et robin a tu". No sempre és fàcil, pero convé aprendre no només a escoltar a les persones (cosa ja prou dificil en una societat d'individus egoistes i egocèntrics), si no a saber distingir entre el que diuen i el que realment volen dir. En Franz es referia a una cosa més profunda que el fet que et puguin robar les teves possessions materials. Ell parlava d'en Peter com a persona i sobretot de la seva possessio més valuosa, el temps. Aprèn a dir NO. El temps també es pot robar. Que no et facin perdre el temps. Fes el que et ve de gust fer. Aixo és el que havia volgut dir.
Es va guardar les seves paraules com un gran regal i van enfilar amb en Thomas cap a l'aeroport de Nice, no era aconsellable que en Franz conduis per més millores que hagués fet amb l'esquena. A poca estona d'haver sortir, per sort, en Peter va caureen el fet que havia oblidat el bitllet d'avio a casa! i el passaport, el DNI i el carnet de conduir, i el més important, la musica!
Per sort havien sortit amb temps i, encara que ells no ho sabien, l'avio sortiria amb 35 minuts de retard.
Durant aquella estona, esperant a la cua per embarcar, va coneixer algunes persones molt maques i va dir adéu a la "fluidesa" de parla. Feia temps que no practicava l'anglès i sabia el mateix d'alemany que de suahili.
Malgrat no ser partidari dels avions, per una qüestio de velocitat i contaminacio, va gaudir del trajecte amb un cel bastant net de nuvols i va poder meravellar-se per l'extensio espectacular dels Alps i, de lluny, va poder veure el que en aquell moment percebia com la curva de l'horitzo, lleugerament, pero s'intuïa la curva del planeta, la seva immensa esfera (aplanada pels pols, puntualitzarien alguns) el va fer sentir petit, com cada vegada que mirava el cel estrellat, i un sentiment de pau, tranquilitat i humilitat el va portar fins a Berlin.

Lourdes, sempre tant natural ella

Volia fer autoestop fins a la ciutat, pero no tenia cap rètol i la sort no es va posar del seu costat i després de trenta minuts esperant, va decidir agafar el tren que, d'haver-ho sabut, no hagués pagat.
Moure's per una ciutat, a no ser que tinguis una bicicleta, surt car, i potser fins i tot si tens una bicicleta corres el risc de que te la robin, aixi que, moure's per la ciutat, surt car. Es cert, pots anar a peu a tot arreu, pero heu vist l'extensio de Berlin? Em sembla que prefereixo la bicicleta...
En definitiva, viure en una ciutat surt car. Les ofertes d'oci gratuit son limitades, o poc publicitades i la majoria de gent ni les coneix. Una de les coses que més sol fer la gent és simplement anar a un parc, seure a la gespa i xerrar, fumar, beure, fer malabars, jugar al freesby, tocar algun instrument... posats a contar, potser si que es poden fer coses gratuites... o si no tens res de tot aixo a fer, veure l'espectacle de gent practicant aquestes activitats, o simplement la desfilada de bojos pot ser molt entretingut.
Desfilada de bojos? si, de bojos. Bojos com tots de fet, tots tenim el nostre punt de bojeria, cert, aixi doncs, la bojeria és ja normal, i com que la normalitat no existeix tampoc existeix la bojeria... i el dificil, com sempre, és descobrir qui ets tu enmig de tanta mediocre normalitat o extravagant bojeria.
Desfilada d'extravagants doncs, si ho preferiu. A Berlin hi tenen cabuda totes les extravagàncies. Aquesta gent a qui agrada vestir-se mig d'home i mig de dona, amb una jaqueta, unes mitges roses i unes sabates de talons i jugar a golf enmig d'un parc sense forats, el que es tenyeix els cabells de colors impossibles, el que s'arrambla al cul de totes les noies que veu passar, el musculman que juga amb un boomerang i mil coses que no et pensaves que podien existir. Existeixen, es troben tots a Berlin. I no vull ni pensar en com deuen ser altres grans ciutats, pero val a dir que en Peter, i fins i tots els seus amics que allà va veure que en teoria hi estaven més avesats, hi estaven d'acord: Berlin està ple de tarats.

Jaume, el gran fotograf,
buscant la inspiracio

Una setmana i dos dies van donar cabuda a moltes més coses de les que s'esperava... Va visitar a tres grans persones, l'Ainara, la Lourdes i en Jaume, l'Ainara estava per allà visitant la seva germana Lourdes i es quedava pocs dies, aixi que van aprofitar per veure's bastant els dos dies que van coincidir i posar-se al dia de mil i una coses, i durant tot aquell temps, s'estaria a casa en Jaume.

El mateix dimarts, tant bon punt va arribar es va dirigir al bar on treballava la Lourdes i van sopar amb l'Ainara mentre esperaven que arribés en Jaume (qui no les coneixia) i acabés el seu torn la Lourdes. Quan van estar tots quatre van anar a comprar alguna ampolla més de vi i es van dirigir a un parc on van veure clarejar. Val a dir que a Berlin, com que està a més alta latitud a l'estiu els dies son realment més llargs. El sol es pot arribar a pondre a les deu del vespre i pots tenir llum fins cap a les onze, i comença a clarejar cap a les quatre del mati, aixi que les nits son curtes curtes.

Peter i Ainara, compenetrant-se
tant bé com sempre

L'endemà havien quedat al migdia per anar-se a banyar a un llac, i en Peter, puntual, i sense mobil ni diners es va presentar al punt de reunio i va esperar i esperar, pero les noies s'havien adormit aixi que després de deixar-se robar unes tres hores del seu temps, que poc o molt va mirar d'aprofitar escribint,  sentint retronar les ultimes paraules d'en Franz. Se'n va tornar amb la cua entre cames a casa el seu amic Jaume... Més tard, van quedar per anar a fer una barbacoa en un parc i van passar allà la tarda tranquilament. Molt agradable tot plegat.

El dia següent van recorrer la ciutat per fer uns quants encàrrecs, i a la nit del següent dia van quedar amb uns amics d'en Jaume per, aparentment, anar al carnaval de les cultures que se celebrava durant tot aquell cap de setmana, pero es veu que no hi havia plan, aixi que se'n van entornar d'hora a casa.

L'endemà, dissabte, van recorrer el caranval de les cultures i van passejar per entre un munt de paradetes de menjar de totes les cultures i paisos i van parar-se a veure uns quants concerts.
En acabat se'n van anar a un concert de musica clàssica on en Jaume treballava com a fotograf i on va poder colar en Peter per poder gaudir d'una musica i un ambient més calmat en un entorn idilic.

Com que en Jaume treballava, l'endemà va trobar-se amb la Lourdes, qui cumplia anys i van donar una volta per la rua del carnaval de les cultures, sota un sol imponent que els va fer suar molt i els hi va fer venir moltes ganes d'estar mes tranquils bebent un cafe en una terrassa sense massa estrés de gent. Fos com fos, van esperar a que en Jaume acabés de treballar per anar tots plegats al mig del barullo, tot i que la Lourdes no ho va aguantar gaire estona i se'n va anar, en Peter i en Jaume es van quedar a ballar en un concert de percussio en l'escenari de musica llatina. Quan ja retiraven van creuar-se amb un estand de catalunya, on a en Peter li van regalar un petit diccionari Alemany-Català que en Peter faria servir per aprendre, almenys, una mica de vocabulari. I van acabar trobant-se uns altres amics catalans d'en Jaume! Hi ha catalans per tot arreu!

El dilluns se'l va prendre de repos mentre en Jaume treballava i feia uns quants encarrecs, pero en acabat van anar a sopar a un restaurant grec en memoria d'un viatge que havia fet en Peter temps enrere fins a Thessaloniki per visitar a un altre amic seu.

Dimarts van anar al jardi botànic on en Jaume feia fotos per una empresa i en Peter va aprofitar per passejar entre un grapat de plantes de centenars de milers d'espècies diferents i arbres gegantins, magnific, els arbres apassionen a en Peter, i veure's sota aquells gegants, forts, imponents, tant vius... li posava la pell de gallina.
Quan van haver acabat van marxar corrents cap a l'entrenament que tenia en Jaume de Hockey patins i en el que en Peter no va poder participar doncs el seu nivell com a patinador era bastant pèssim, aixi que es va quedar en un raco de la pista aprenent a girar bruscament sense creuar els patins. Si bé no va acabar dominant perfectament la tècnica, va aprendre'n el principi bàsic i al final ja li sortien els girs un setanta per cent de les vegades.

L'ultim dia van aprofitar per anar a comprar un mapa que, cansat d'anar comprant petits mapes desplegables que costen d'obrir i plegar cada vegada, va comprar-se, a molt bon preu, un mapa sencer d'europa a una escala suficientment precisa i en format de llibre, on a més a més hi havia també el mapa del centre de les principals ciutats. Després van anar a prendre una cervesa amb uns altres amics d'en Jaume catalans, més encara! i quan se'ls hi va fer suficientment tard (els dies s'allarguen tant que no te n'adones i és mitjanit) se'n van anar a casa seva a fer nit de pizzes. En Peter va fer la massa i entre els dos van preparar la guarnicio, i tela quines pizzes! Amb la massa restant van fer tres panets. Un dels quals, l'endemà, el van anar a portar al bar on treballava en Jaume on va descobrir que hi hagués pogut treballar com a panader/pastisser durant aquella setmana, gràcies per avisar abans. Un altre dels pans se'l va emportar ell per menjar pel cami, i es va acomiadar d'en Jaume amb tota la gratitud del mon per una setmana carregadeta de moltes coses, i en la que fins i tot va tenir temps de llegir-se dos llibres, "el monjo que es va vendre el seu ferrari" de Robin Sharma, i "el simbolo perdido" de Dan Brown. Bons llibres tots dos i molt recomanats.

L'esperava un llarg viatge en autoestop fins a Amsterdam on no sabia si hi arribaria en un dia o en dos i, per tant, si hauria de dormir al ras o no; i on esperava trobar-se amb la seva germana.



Totes les fotos son de la Lara Martinez Wiesselmann, cap dret reservat, pero tampoc me les voldria apropiar.