Renovant un bany

El primer que un ha de saber quan renova un bany, o quan renova alguna cosa, sigui la que sigui, és que estarà fotut per tots costats constantment.
Ja no es fan diàmetres de tuberies com els que et pots trobar en el bany, de cap mena, en Peter ignorava per complet per què passava allo. Possiblement, i es temia estar encertat, era una simple qüestio de màrqueting. Si tens una fuita a la tuberia del desguàs, hauràs de comprar un altre tub (o una cola especial que, o et costa un ull de la cara, o al final tampoc serveix de res), i pots estar segur que d'aquell diàmetre ja no se'n fabriquen, aixi que hauràs de comprar el tub i un ràcord per poder-lo empalmar amb el tub vell. Pero estigues tranquil, més et val, perquè amb aixo ben segur que no solucionaràs res. El ràcord no et servirà pel tub antic al que ho hauràs d'enllaçar, aixi que hauràs de comprar un altre tub per substituir el vell que no tenia cap problema. I al final no et quedarà més remei que refer tot el sistema de fonteneria.
Probablement, a més a més, el paleta que va fer l'obra tenia mal de panxa aquell dia i va voler acabar ràpid i va fer les coses com un nyap, i ja se sap el que passen amb els nyaps, estàn tant ben fets, que costa un mal d'esquena desmuntar-los per poder recomençar.

El bany tenia un esglao incomprensible que deixava la banyera i la dutxa a una alçada i el lavabo i el vàter a una altra, aixi que van començar per desmuntar tot el terra. En Peter es va divertir. A cops de maça van destrossar totes les rajoles i l'esglao per descobrir que a sota hi havia una barreja de pedretes, sorra i trossos de guix, nefasta idea, doncs tot aixo no és solid, i amb el temps per les vibracions dels passos al caminar o qualsevol cop que li puguis donar, tota aquesta amalgama de merda, -perquè també hi havia algun plàstic, fil, tros de fusta i d'altres runes que el paleta al seu moment, empès pel mal de panxa, es va apressar a posar de qualsevol manera sota les rajoles- es belluga a causa d'aquestes vibracions. Com quan omples massa un pot amb arros, i el bellugues i li dones cops perquè s'acatxi i hi hagi més espai. I d'aquesta manera estava fet el terra de la meitat de la casa, i a la meitat de la casa, per tant hi havia rajoles trencades. En Peter ja es veia refent el terra de mitja casa... Per sort, allo l'hagués divertit enormement i s'hagués emportat un bon aprenentatge.

Enlloc de refer tota la casa, pero, van decidir refer tot el terra del bany i no només l'esglao com haguéssin fet si no fos pel mal de panxa del paleta original.
Un cop tret tot el terra i haver respirat la meitat de la pols que en va sortir, van fer un ciment amb un material especial. Era una barreja de ciment amb boletes de porexpan, cosa que el feia molt lleuger i voluminos, i igual de resistent per l'aplicacio per la que ells ho volien. No era precisament el material més ecologic, i en Peter no creia que arribés a utilitzar-ho mai per casa seva, pero no està mai malament saber què hi ha al mercat.
Després de posar-lo i anivellar-lo i d'haver respirat també la meitat de la pols que sortia dels sacs en abocar-los dins de la formigonera, perquè, a més, en Peter es va voler passar de llest i, fent cas omis als avisos d'en Franz, va voler obrir el primer sac com ho havia fet amb els sacs de ciment a Les Bernous, posant-los sobre una barra de fusta, tallant-los per la meitat i estirant amb la fusta cap amunt per separar-los en dues meitats i abocar-los més comodament dins de la màquina. Pero aquells sacs no eren de ciment convencional, i el porexpan voleia com si no hi hagués un demà, i tant bon punt va fer el tall transversal al sac i va estirar una mica cap amunt, va veure que l'havia cagat: el porexpan va començar a volar per tots costats i el ciment en pols a caure pel terra aixecant una bona polseguera. Aixi que, com que el mal ja estava fet, no va quedar més remei que abocar-los com van poder meitat dins la màquina, meitat fora, amb la conseqüent polseguera que allo va aixecar (no us ho podeu ni imaginar). Aquella nit, els seus mocs haguéssin pogut fer els fonaments d'una casa.
Mentre esperaven que s'assequés (tres dies per poder treballar-hi a sobre, vint-i-un per obtenir la màxima resistència, com el ciment normal i corrent), van començar a treballar en la caseta on havia estat vivint un informatic durant 14 anys, que els feia de guardià de la casa al mateix temps les temporades que ells vulguéssin marxar. Aquell home era el desordre i la bruticia personificada. Hi havia peces d'ordinador per tot arreu, sense cap mena d'ordre. I el bany semblava el d'una casa abandonada. Pero segons li havien dit, fins feia poques setmanes l'havia estat fent servir.Les feines eren principalment de neteja i preparacio per a poder començar a construir en condicions unes setmanes més endavant: s'havia de buidar de tota la merda que hi havia, desmuntar un afegit que es va fer a la casa, tirar a terra els envans que hi havia per separar les habitacions de la casa (en Peter s'ho passava com un nen amb aquella feina), obrir una porta i una finestra nova, i fer els plànols per crear una nova distribucio. Feines que van estar fent durant els temps de secatge del formigo i de les rajoles del bany que estaven renovant.

Tornant al bany, -fixa't, ja s'ha assecat l'estrany formigo- s'ha de dir, pero, que els principals inconvenients d'aquest innovador material, son que, per clavar cargols, amb el seu corresponent tac, aquest formigo no agafa, és massa tou, un ho nota quan ho perfora amb el taladre, aixi que el cargol que posis (per fixar la tassa del vàter, per exemple) només agafarà en la capa de cola de rajola i la rajola, que sol ser suficient, poca gent es fot a ballar sobre la tassa del vàter, pero després tens aquelles tasses que quan t'hi assentes es mouen; i el segon inconvenient és que costa molt més de fer a nivell. Aixi que, per després poder posar netament les rajoles, van haver d'afegir una bona capa de cola per rajoles (un altre tipus de ciment) i la feina, malgrat el bany era petit, els hi va portar ben bé un dia i mig. Tampoc eren professionals, i no calia correr. L'important en aquest tipus de treballs és que un mateix en quedi satisfet, i tant un com l'altre eren suficientment perfeccionistes com per no quedar facilment satisfets. Aixi que van treballar sense pressa, pero sense pausa.
Un cop posades les rajoles, i havent deixat tots els tubs de desguàs al lloc on volien segons on volien posar els nous elements a posar al bany, ossigui, un jacuzzi de tres parells de collons, un lavabo, una dutxa i un vàter nous, van procedir, precisament, a posar-los. I aqui va ser on es van trobar amb els mil i un inconvenients de la fontaneria. Es molt important comprovar be tots els diàmetres dels tubs, que els desguassos fàcin suficient pendent perquè l'aigua baixi correctament, que tots els ràcords tanquin perfectament bé per evitar fuites i que la longitud dels tubs sigui la correcta. Tot i aixi, una dutxa inesperada és molt probable que no te l'estalvii ningu.

Val a dir, pero, que treballar amb en Franz va resultar ser un veritable plaer, tenia paciència amb els seus errors i, sobretot, li deixava cometre'n, ell sempre deia que un és capaç de qualsevol cosa si li permeten equivocar-se, si un té aquesta llibertat, tot ho podrà. A més a més tenien molta complicitat i es passaven el dia fent broma, fins i tot quan les coses (o un tub) es torcien, i aixo permetia un ritme de treball que malgrat ser ràpid, era relaxat. Amb en Thomas i la Lara també es portava magnificament bé. Va encaixar entre ells com un més de la familia ben ràpid, fent broma amb tota la confiança del mon, i els dos el tractaven amb carinyo, generositat i admiracio. Potser massa admiracio pel gust d'en Peter, que li feien més por els elogis que les pedregades. Pero tambe allo era una prova i una ocasio per aprendre.
I aprendre el que és aprendre, durant aquelles dues setmanes i mitja, es podia ben be dir que ho va fer.