Va ser l'Steve qui va atrapar l'ànec, no li va costar gaire, les aus de corral solen ser fàcils d'agafar, doncs estan acostumades al contacte humà.La destral estava afiladissima, i l'Steve va posar l'ànec davant d'un tronc que seria el suport per tallar-li el cap, i el sostenia fermament agafat amb les dues mans impedint que pugués moure les ales.
En Michael mirava amb una barreja de curiositat, pena i ànsia mentre l'Steve bromejava per calmar tensions, en Pete tenia la destral a la mà, segur. L'Steve va demanar-li a en Mike que anés a buscar alguna cosa per lligar-li les ales a l'ànec, ja que costava molt subjectar les dues ales i el cap sobre el tronc sense que fos perillos per ell que en Pete li tallés alguna mà.
Durant aquells instants l'ànec es va relaxar, va parar de moure les ales i esperava, pacient, la seva hora. L'Steve va demanar-li la destral a en Pete i, com qui accepta la seva culpa i s'entrega, l'animal va estirar el coll sobre el tronc, deixant-lo perfectament colocat per a què se li tallés. L'Steve no va dubtar i va aprofitar la oportunitat, potser per evitar-li la visio al petit Mike, Txac! i el cap va saltar deixant anar un crit i movent el bec. Les ales i les potes van començar a moure's desesperadament mentre l'Steve intentava subjectar-lo per evitar, sense aconseguir-ho, que els dos acabéssin esquitxats de l'abundant sang que rajava del coll de l'animal.
Just llavors en Michael va arribar amb un cordill a la mà, que va deixar caure esglaiat i va dir alguna cosa que en Peter no va entendre. Llavors l'Steve va deixar anar l'animal, renunciant a intentar subjectar-lo prou fort per a què no es mogués. Amb les ales i les potes encara movent-se frenèticament va aconseguir marxar, describint un semicercle erràtic, uns deu metres més enllà. Ja havia perdut molta sang i havia passat relativament bastanta estona (almenys en aquell context) des de que havia perdut el cap, i va anar a parar a sota un arbre entre espasmes cada cop més intermitents.
Els ànecs volen alt quan emigren i per protegir-se del fred que hi fa, van equipats amb moltes més plumes
que les gallines, per aixo van estar-se ben bé una hora entre la Cristine, l'Steve i en Peter desplomant-lo. Després li van tallar les potes, buscant primer els tendons que impedien posar-les en la posicio correcta per tallar entre els dos ossos, i després les puntes de les ales que no es menjarien i li van donar a la Pepette, la gossa, que va anar a gaudir-les tranquilament en un raco. Tot seguit l'Steve li va obrir un forat sota el ventre per treure'li els organs, guardant els ronyons, el fetge i l'estomac, que té una carn molt dura per poder triturar el gra que menja a base de fortes pressions musculars.
A la tarda, mentre la carn de l'ànec reposava, i aixi estaria uns dies, l'Steve i en Pete van anar al bosc a buscar bolets. Un altre cistell de llengues bou, evidentment, i ni rastre de trompetes de la mort (que aguéssin sigut molt adients aquell dia) ni ceps. Tornant a casa va ensenyar-li els arbres fruiters, i la tècnica que feia servir per fer créixer els arbres més forts. Consistia en tallar el tronc d'un pomer salvatge, i enganxar-li amb precinte les branques podades d'un pomer domèstic, al cap d'un temps les branques s'havien fixat naturalment al tronc i es podia treure el precinte, l'arbre que en sortia llavors era molt més fort i donava més bons fruits.
Després van anar al camp de patates on hi havia la Cristine, sota la pluja, amb aquell fred que fotia, collint patates mentre tararejava alguna canço, de bon humor, ignorant la pluja i el fred. Admirable, en Pete, que estava calat fins al moll i amb el fred posat sota la pell no podia fer més que meravellar-se davant d'aquella actitud.
L'endemà, dilluns, o lundi, com n'hi diuen en francès, va llevar-se un dia totalment diferent, ni un nuvol. Sol per tothom.
No hay comentarios:
Publicar un comentario