La vida a Les Bernous (II)

L'Steve tornava a marxar tota la setmana a treballar a fora, i aquella setmana estaria carregada de coses.

Quan un posa rajoles en una paret ha de fer forats per fer-hi passar els interruptors i els endolls, pero si no els fas a la mida exacta, la lies. I aixo és el que li va passar a en Pete. Es va passar tot el dilluns i mig dimarts treient rajoles mal tallades i treient la pasta amb la que es fixen a la paret, que un cop seca costa molt de treure i, si a més a més no has pressionat prou les rajoles quan la pasta és humida, cauen amb facilitat un cop seca. Bravo Pete, una feina excelent! Es maleïa a si mateix i volia castigar-se passant-se tot el dimarts a la tarda arreglant el nyap que havia fet, pero estava mentalment bloquejat i no parava de tirar rajoles a terra sense voler.
Els nens solien anar els dimarts a la tardaa classes d'escalada a Quillan, i la Cristine va suggerir-li que li aniria bé desconnectar, i no va rebutjar l'oferiment.

El boulder era en una petita nau industrial i oferia vint cares plenes de diferents vies de diverses dificultats per escalar, a més a més d'una prima i curta corda lligada entre dues columnes on podia practicar una mica d'slackline. I per ell, que tant sols estaria per allà unes setmanes, era gratis!

A escalar també hi anava un amic de l'Ernest, que es quedaria tota la setmana amb ells, es deia Paul i parlava perfectament l'anglès, doncs la seva familia era anglesa, i li va resultar de gran ajuda per comunicar-se amb els petits, fent d'interpret improvitzat.

quan trobi el cable per passar fotos de la camera
a l'ordinador posaré la foto de la sessio de màgia

El dimecres van començar a enguixar la cuina. Al principi, com tot, no se'n sortia massa bé, pero va anar agafant-li el truquillo i fins i tot el gust. Com que enguixar és una feina que s'ha de fer depressa, doncs el guix s'asseca ràpid, l'endemà ja havien acabat l'unic sac que tenien de guix, i tant sols els hi mancava un petit tros de paret per cobrir. Al vespre, amb els nens, i gràcies a l'ajuda d'en Paul traduint-lo, va fer uns quants jocs de màgia per entretenir-los mentre la mare s'ocupava de diverses tasques de la casa, i se'ls va ficar a tots a la butxaca fàcilment.

Aquella setmana la llum va marxar en més d'una ocasio degut al mal temps que continuava dia si dia també, i en Charles, un vei gay de 49 anys, ex-dietista i carregat de manies i supersticions va menjar amb ells alguns àpats, ja que a casa seva la calefaccio funcionava amb electricitat i feia massa fred, i de passada va aprofitar per demanar-li a en Pete, qui sap si amb segones intencions, si el podia ajudar a enrajolar el terra d'una sala de casa seva quan estigués a punt. No va dir que no, ja que podia ser que li pagués per la feina. La d'enrajolar. Si li proposava alguna altra "feina" pensava rebutjar l'oferta, per més que li pagués. Aquella situacio divertia enormement a la Cristine.


Pràcticament cada dia, desde que havia començat el viatge somiava que era de nou a Mieres, només durant els seus dies lliures, normalment els caps de setmana, i després havia de tornar a on fos que fos, La Coume o Les Bernous, pero sempre sortia algun imprevist o algun impediment que l'endarreria o no podia tornar. Ho passava fatal. Els somnis eren d'una realitat excepcional i fins i tot somiava que es deia a si mateix que el que estava passant no era un somni. I només quan realment es despertava (cosa que a vegades costava de saber quan era, ja que a vegades es despertava dins d'un somni venint d'un altre somni (algu ha vist origen?)) s'adonava, alleujat, que seguia on s'havia adormit. Pero per sort, aquella setmana no van turmetar-lo aquells somnis i es va dir que allo era bo, una evolucio, i que el seu cos i el seu subconscient començaven a assimilar que era lluny de casa i que tant sols era el principi, encara seria més lluny. Tot i que aquells somnis no l'abandonarien completament tant facilment.


El cap de setmana va tornar tota la familia i fins i tot se'ls va unir la Cinthya, la mare de la Cristine, que estaria unes setmanes amb ells ajudant-los, sobretot, a cuinar els àpats, uns menjars suculents que disfrutaria com un nen amb un caramel.
L'Steve va dir-li que el diumenge matarien un ànec, i podria ser en Peter qui li tallés el cap amb la destral si ho volia. No volia quedar com un finolis, i va dir que si.